El mes de maig de 2015 va suposar tota una esperança per a milers de valencians i valencianes. Deixàvem per fi enrere més de 20 anys de partit popular que havia portat a la nostra llengua fins a una situació de risc real. Amb l’arribada del govern del Botànic el valencià torna a recuperar la importància que es mereixia, i ara és molt sovint vore als i les membres del Consell fer manifestacions públiques en valencià amb total normalitat. Eixa és la paraula.
La normalització del valencià és un dels elements que més s’ha de treballar. Fer de la nostra llengua un element habitual i que no siga una sorpresa trobar que algú et parla directament en valencià. I en eixe procés de normalització, ja als primers anys de democràcia on vam poder recuperar gran parts dels drets lingüístics que se’ns havien negat durant tants anys de dictadura, la societat i el legislatiu van entendre la necessitat d’establir que els valencians i valencianes tenim tot el dret d’utilitzar la nostra llengua pròpia, que és oficial, en tots els àmbits públics –i privats-. Així, la nostra relació en l’Administració pot ser en valencià –tal i com regula l’article 13.c de la Llei 39/2015- perquè és un dret que tenim.Però, són realment efectius aquests drets si, de la mateixa manera que ocorre amb la resta, no es garanteix que l’Administració també tinga el deure de garantir que el personal funcionaral i públic acredite la competència lingüística necessària?
El requisit del coneixement del valencià, de la mateixa manera que ocorre amb la resta de llengües oficials de l’Estat, no s’ha de percebre com a un element discriminatori ni cap obstacle sinó com una qüestió d’autorespecte tant per als valencians i valencianes com per a una correcta eficiència i qualitat dels serveis de la nostra administració. Fins i tot el Tribunal Constitucional va desestimar, amb la sentència 46/1991, un recurs d’inconstitucionalitat que va presentar el govern de Felipe González a la Llei de Funció Pública Catalana, on s’establia que dins dels principis de mèrit i capacitat de l’article 103.3 de la Constitució Espanyola és on es situa el requisit de coneixement de l’idioma, i que no suposa cap obstacle per a l’accés a la funció.
Ara és quan em pregunte quina ha estat la motivació tant del PSPV com de Podem d’aliar-se amb el Partit Popular i C’s en contra del requisit lingüístic per al personal de les Corts Valencianes. Ni els valencians i valencianes, ni les seues institucions, podem ser l’excepció. No podem ser ara qui menys valorem la nostra llengua o qui més impediments pose per tornar-li el prestigi i la funció que es mereix.
Pau de MiguelSecretari d’Organització de Joves amb Iniciativa-CompromísPolitòleg