Fa més de dos mesos que van tenir lloc les darreres eleccions autonòmiques. Des d'un primer moment el resultat va estar clar pel que fa als blocs que van guanyar i els que van perdre. La mateixa nit electoral tothom donava per fet que, llevat d'imprevistos de molt de gran importància, el govern del Botànic tindria continuïtat. Com que les eleccions estatals van estar convocades per a un mes més tard, també es donava per fet que fins que no estiguera clar el resultat espanyol, no s'avançaria gaire en la conformació del nou govern del País Valencià. Un signe de dependència o només de necessària tàctica política?
Ara però ja fa més d'un mes que s'ha acabat el cicle electoral (llevat que Pedro Sánchez, decidisca el contrari) i dóna la sensació que el ritme polític s'ha alentit de tal forma que tothom està a l'espera de les vacances oficials d'agost, per a començar realment el cicle polític a la tardor amb vora mig any d'interinitat autonòmica... Que si el pacte del Botànic2os amb l'ampliació del nombre de les Conselleries amb noms ben cridaners, que si el segon i tercer nivell dels càrrecs en les conselleries, amb mestizatge o sense, que si el nomenament d'assessors i assessores i altres personal de confiança (molt escaient l'article de Vanessa Campos al Valencià Plaza de diumenge 30 de juny), que si el repartiment intern de la quota partidària en funció del pes o l'hegemonia política de cada família, família de nou tipus, subfamília, clan o tribu en cada partit, cooperativa o coalició política, etc. Tot plegat desconec si tan edificant com transparent.
Sobre tot això no hauria res a dir si no fos pel fet que el Govern ha d'operar (almenys) com a gestor dels recursos públics, per mirar de garantir uns drets i cobertures socials, sanitàries, educatives, habitacionals, climàtiques, etc. que garantisquen uns mínims de recursos, amb la dignitat necessària, pels sectors més empobrits de la societat. (ja m'agradaria que la situació política ens possibilitara anar més enllà d'aquests mínims). Però quan les necessitats de tot ordre continuen creixent, i algunes d'elles de forma exponencial, crec que les persones i els partits que han sigut destinats a gestionar el nostre país, des de la mateixa nit del 28 d'abril, haurien d'estar aplicant com a mínim aquelles qüestions d'urgència dels acords als quals han arribat.
Ací sorgeix però, un altre problema. Mirant de trobar quines són les qüestions d'urgència acordades en les 132 mesures del Botànic2os, no sembla fàcil trobar-les. Més aviat sembla un catàleg d'intencions sense gaires concrecions. Es pot adduir però, que és un programa marc o un llistat de propostes estructurals que cada Conselleria haurà d'omplir de contingut. D'acord doncs però, per tals raons, ja fan tard cadascuna de les conselleries a publicar amb el grau més gran de concreció possible, les mesures d'urgència que pensen aplicar des de ja. Almenys és el que solen fer als països de major solera democràtica.
Per la meua part, l'11 de juny, un dia abans de la signatura del Botànic2os, vaig publicar un article (Reptes del present, al digital ElMon.cat) on sense massa pretensions, mirava d'especificar les mesures més peremptòries que, des del meu punt de vista, feien falta implementar si volíem iniciar un veritable canvi de model. Donat que no és eixe el camí elegit i que s'ha optat per millorar la gestió sense canviar el model, crec que des de la ciutadania podem tenir certa autoritat moral, per a exigir almenys un cert grau d'eficàcia. O tampoc?
Antoni Infante @InfanteAntoniPlataforma pel Dret a Decidir del País Valencià @DaDPV