Opinión

C’s, el PP i el feixisme

Guardar

Escric aquest article dimecres 29 d’agost, trasbalsat per les imatges dels dirigents falangistes Rivera i Arrimadas retirant llacets grocs a Alella –prèvia convocatòria als mitjans de comunicació--, donant suport així als escamots que el mateix dia, amb nocturnitat, agressivitat, passamuntanyes, “monos” de neteja, cúters i ganivets de grans dimensions, escales i tot tipus d’estris, s’han dedicat a fer el mateix a diversos municipis de les comarques gironines. Els fets s’insereixen dins l’escalada feixista desfermada per C’s i el PP, amb el suport de tota l’extrema dreta espanyola i amb el ressò mediàtic de la immensa majoria dels mitjans de comunicació, contra la llibertat d’expressió i la democràcia i contra el clan popular que exigeix la llibertat dels presos i preses polítiques independentistes i el retorn dels representants electes catalanes que s’han vist obligades a exiliar-se i contra el dret del poble català a decidir lliurement el seu present i futur.

Com que alguna persona pot pensar legítimament que les expressions “falangistes” i “feixista” no són apropiades en aquest cas i, com a més estem vivint una tergiversació permanent dels significats --allò que vol dir una cosa, especialment un signe, una paraula o una expressió--i significants -- les representacions mentals de la realitat d’una manera determinada en funció de cada llengua-- de moltes expressions, crec que no és sobrer clarificar els mots i comprovar si s’ajusten als fets, utilitzant els mitjans més neutres possibles com són els diccionaris i les enciclopèdies.

Tant l’Acadèmia Valenciana de la Llengua al seu diccionari normatiu valencià, com al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, feixista vol dir: Partidari del feixisme o relatiu al feixisme. Una segona accepció a l’IEC diu: Feixisme: Moviment polític caracteritzat per la submissió total a un líder que concentra tots els poders, per l’exaltació del nacionalisme i per l’eliminació violenta de l’oposició política i social. Per la seua part al Diccionari.cat de l’Enciclopèdia Catalana es diu del feixisme a la seua accepció 1a: Sistema polític implantat a Itàlia per Mussolini, poc després de la Primera Guerra Mundial, caracteritzat per un nacionalisme radical que esdevingué una autèntica dictadura amb partit únic, censura de premsa, tribunals militars per als delictes polítics, sindicats verticals, etc.; a la 2a accepció diu: Ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc. i a la 3a Actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc., amb què hom s'imposa a una persona o a un grup. 

Com que hom pot pensar que les definicions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, les de l’Institut d’Estudis Catalans o les de l’Enciclopèdia Catalana poden compartir un cert biaix nacionalista/catalanista/independentista, he volgut cercar també als mitjans espanyols. Així, la “Real Academia Española” defineix “Fascismo” com a:

1. m. Movimiento político y social de carácter totalitario que se desarrolló en Italia  en la primera mitad del siglo XX, y que se caracterizaba por el corporativismo y la exaltación nacionalista.2. m. Doctrina del fascismo italiano y de los movimientos políticos similares surgidos en otros países.3. m. Actitud autoritaria y antidemocrática que socialmente se considera relacionada con el fascismo.

A La Enciclopedia (Salvat-El Pais) podem llegir “Fascismo: Sus principios característicos fueron el totalitarismo de Estado, el nacionalismo imperialista, la estructura vertical del poder, la militància antisocialista, antiliberal y anticomunista... Por extension, cualquier ideologia o sistema político asimilable al fascismo italiano o a sus proyectos. ...El fascismo se definió por su oposición a la democracia y al socialismo.

Donat i beneït, sembla clar que ens trobem davant d’un seriós intent de C’s -i també del PP- d’aixecar un moviment totalitari i violent que no admet la democràcia ni el dret a dissentir, ni tampoc la llibertat d’expressió. Un moviment de característiques feixistes com a eina per a reforçar el nacionalisme imperialista espanyol, negar el dret a decidir dels pobles, negar els drets socials de les classes populars, negar els drets a la igualtat de drets de les dones i del moviment LGTBI..., negar, en definitiva, tota mena de drets iles llibertats individuals i col·lectives.

L’espectacle a Alella de Rivera i Arrimadas, seguint la forma histriònica mussoliniana, amanida amb les més modernes de la post-veritat –Trump, Macron, Le Pen, Casado...--, ha tingut una resposta formidable en forma d’un grup de persones, majoritàriamentdones, que han restaurat els llacets grocs en pocs minuts. La resposta popular d’una gran bellesa visual i una més gran força ètica i democràtica ve a confirmar el fet que, almenys ara per ara, no hi ha suficient base social a Catalunya que done suport a aquest moviment feixista. De fet, el mateix dia, el president catalàQuim Torra afirmava en una entrevista a Vilaweb que, segons reiterades enquestes, el 80% de la població catalana no vol repressió, vol referèndum i no té Rei. Em va semblar que, a més de respondre als feixistes i a l’esquerra espanyola, també era una resposta (implícita) a les declaracions de la Vicepresidenta valenciana Mónica Oltra, recollides el 28 d’agost al digital El Món.cat: “encara no ha sentit al president de la Generalitat, Quim Torra, dir "res" que li interessi”.

El mateix dia 29 a la nit, una concentració convocada per C’s amb Rivera i Arrimadas, i amb una important presència de dirigents del PP, acaba agredint els periodistes de TeleMadrid, pensant que eren de TV3. Era allò que cercaven els seus promotors: violència. Una violència que en un principi (ja corregiran el tir) no importa massa contra qui vaja dirigida, perquè la majoria dels mitjans de comunicació donaran per bona la seua explicació. Els mitjans, prèviament adotzenats per 40 anys de franquisme i altres 40 de post-franquisme, ja han comprat el seu relat “avant la lettre”.

Per la seua banda, el president Carles Puigdemont emetia el mateix dia un missatge per a fer una crida a no atiar el conflicte sobre els llaços grocs. “No hem de fer cap concessió a la violència ni a la censura. A tots els qui han dissenyat una escalada de confrontació, els hem de fer front amb serenitat, sense caure en provocacions que només alimenten actituds radicals que dificulten el necessari diàleg entre les parts”.

Certament, President, penso, però, que, a més, s’hauria de garantir dues qüestions de la màxima importància. La primera, recordar que el principi de tot plegat era garantir el dret a decidir democràticament el present i el futur del poble català. Dret que cal situar com a objectiu irrenunciable i que, fins ara, han negat (i negaran) des d’Espanya. La segona té a veure amb garantir la protecció i autoprotecció del poble enfront de la bèstia feixista. La revolució dels somriures no pot restar renyida amb la defensa activa dels drets i la vida de la ciutadania democràtica. I recordeu que sou exemple i avantguarda per a tots i toles les persones demòcrates d’arreu.

En aquest sentit, voldria recordar un escrit del filòsof llatinoamericà Enrique Dussel: Tota creació, transformació, revolució, té inevitablement un moment negatiu de de-construcció, de destrucció, de fer lloc al que és nou. És el dolor d’esfondrar el que ha portat tant de treball, temps i patiment poder construir. Però quan el sistema s’ha fet un fetitxe, quan un càncer ha crescut i corca els òrgans vius s’exigeix la seua extirpació. Com menor siga la negativitat de l’operació és millor; millor sense dolor; millor sense violència; millor amb un raonable consens... si és factible.Antoni Infante @InfanteAntoni

Coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, @DaDPV

Destacados