Els pròxims dies es debatrà a les Corts Valencianes el Projecte de Llei de la Funció Pública Valenciana, on es regularà per fi la capacitació lingüística en valencià per a tot el personal de l'administració pública, una anomalia democràtica que arrosseguem les valencianes i els valencians des de la proclamació del nostre Estatut d'Autonomia, llei orgànica que forma part del corpus constitucional legislatiu, i de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià el 1983.
A més a més, tenim més antecedents legislatius exposats en l’article 56.2 del Text refòs de la Llei de l'Estatut de l'Empleat Públic (TREBEP), que diu: «Les Administracions Públiques, en l'àmbit de les seues competències, hauran de preveure la selecció d'empleats públics degudament capacitats per a cobrir els llocs de treball en les Comunitats Autònomes que gaudisquen de dues llengües oficials».
I encara més, l'article 54.11 diu, respecte dels empleats públics: «Garantiran l'atenció al ciutadà en la llengua que el sol·licite sempre que siga oficial en el territori.» El diputat del Grup Popular en les Corts, Jose Antonio Rovira, en la Comissió de Justícia ha dit que quan governen ells eliminaran el requisit lingüístic de la Llei de Funció Pública, ja que el valencià «ha de serun mèrit, però mai una barrera».
Com a metge de família, pense que dins de l’àmbit sanitari, cal una ferma defensa de la capacitació lingüística del personal sanitari, la qual ja fa anys que existeix en les Comunitats Autònomes amb dues llengües oficials com Catalunya, Euskadi, Illes Balears, Galícia i Navarra (amb un Pla Lingüístic en Sanitat 2019-2021). Els nostres pacients tenen tot el recolzament legal per a expressar-se en qualsevol de les dues llengües oficials però, quan ho fan en valencià, massa sovint topen amb problemes comprensius per part d'alguns professionals sanitaris. Pacients que acudeixen a les consultes en busca de solucions als seus problemes, els seus temors, i que l'última cosa que esperen escoltar és «hábleme en español, que estamos en España y no le entiendo».
El personal sanitari, pel fet d'atendre persones susceptibles de patir alguna malaltia, necessita establir una relació empàtica amb el pacient, i res millor que poder atendre'l en la seua llengua materna, en la qual pot expressar amb les seues millors paraules eixos símptomes que, després d'una acurada anamnesi i exploració clínica, ens portaran a un diagnòstic de sospita sobre el problema de salut en qüestió. I açò mateix és vàlid tant en l'àmbit de l'atenció primària com en l'especialitzada, i en totes les categories de personal sanitari que pot trobar qualsevol usuari en el seu periple per la sanitat pública. Si el fet d'haver d'emprar una llengua distinta a la seua materna pot augmentar el seu nivell d'ansietat davant d'una situació que, a priori, no resulta agradable per a ningú, també és cert que ser atés en la seua llengua, probablement, el faça sentir més còmode i, en conseqüència, açò redunde a establir una millor relació amb els professionals sanitaris. Igual que estem ben formats en les disciplines, tant sanitàries (Grau en Medicina, Diplomat o Grau en Infermeria, etc.) com no sanitàries, la capacitació lingüística del personal que ha de tindre contacte amb els i les pacients, en qualsevol nivell, permetrà que aquests vegen respectats els seus drets lingüístics. Per tant, la lògica demana que, ja que tenim regulada la capacitació lingüística en castellà, de forma que, per exemple, per a poder-se inscriure en els actuals procediments de concurs-oposició convocats per la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública, els «aspirants nacionals d’estats amb una llengua oficial que no siga el castellà», han d'aportar «diploma d’espanyol com a llengua estrangera, nivell B2, expedit per l’organisme oficial competent», ara toque ampliar-la amb el valencià.
No podem perdre aquesta oportunitat històrica de tenir el millor planter de professionals sanitaris. Trenquem «barreres».Els ciutadans ens ho agrairan. CARLES VALOR i MICÓMetge de Família d'Equip d'Atenció Primària
