25n
Orgull
Orgull

Alimentació i sostenibilitat: la pandèmia que no veiem

Alimentació i sostenibilitat: la pandèmia que no veiem
05/06/2021 -

Diu Joaquin Sempere en el seu llibre Las cenizas de Prometeo que la segona fractura metabòlica que caldrà urgentment canviar és l’actual alimentació. Evidentment, la primera fractura és l’actual sistema energètic, basat en la crema de combustibles fòssils, de la qual hem d’eixir urgentment per a no entrar en una crisi mundial d’incalculables conseqüències, motivada tant pel canvi climàtic com per l’esgotament dels combustibles actuals: petroli, gas, carbó i urani. Una reflexió que convé no perdre de vista tal dia com hui, jornada mundial pel medi ambient.

Si cada vegada som més conscients de la necessitat d’avançar cap a un sistema energètic basat en energies renovables, no ocorre el mateix amb el sistema agroalimentari. Però la producció d’aliments (agricultura i ramaderia), el seu processament i la seua comercialització produeix una tercera part dels gasos d’efecte hivernacle; una quantitat insuportable si volem avançar en la contenció del canvi climàtic. Tot sembla indicar que l’aposta per una alimentació globalitzada, industrial, química i supermecanitzada com la que hui tenim, és insostenible.

Per tant, caldrà avançar per un camí en sentit contrari al que seguim actualment: front a la globalització, cal optar per la localització i els aliments de proximitat. Davant una agricultura basada en els productes químics caldrà una aposta decidida per l’agroecologia. Davant dels productes ultraprocessats, la defensa dels aliments naturals i de la dieta mediterrània. I un esforç de totes i tots per a reduir el malbaratament d’aliments actual que hui podria donar de menjar a totes les persones que passen fam en el món.

Sembla evident que és un absurd dur creïlles o cebes del Perú, cireres de Xile o taronges de Sud-àfrica quan són aliments que es produeixen al nostre país. Algú s’ha plantejat la seua petjada ecològica només pel fet de dur-los de milers de kilòmetres? Té sentit arruïnar als llauradors perquè facen negoci les grans cadenes de distribució? Alguna cosa haurem de fer per a evitar aquestes pràctiques que arruïnen a més dels llauradors, al medi ambient on tots vivim agreujant i afavorint el canvi climàtic. A València hem començat fa uns anys amb unes renovades polítiques públiques per a potenciar el sistema agrari local i la producció ecològica. Però els consumidors també haurem de mirar les etiquetes i rebutjar productes procedents de milers de kilòmetres enllà, per a apostar, sempre que es puga, per distribuïdors que garantisquen els productes locals. Les tires de contar de València són bons exemples en este sentit.

La naturalesa és cíclica. Les terres s’han abonat històricament amb els nostre detritus (fem, restes d’aliments etc.). Encara conserve una foto de llauradors de l’horta amb els seus carros recollint restes d’aliments a la ciutat per a compostar-los i abonar els seus horts. A València també estem reconstituint este cicle natural amb el contenidor marró per a recollir la matèria orgànica i després compostar-la per al seu ús com adob. Però encara queda molt per fer per a disminuir al màxim el consum d’adobs químics, així com de plaguicides tòxics. Hi ha dos elements esperançadors. En primer lloc, el creixement anual de l’agricultura ecològica a taxes de prop d’un 20%. El segon lloc, la participació majoritària de gent jove en aquesta agricultura respectuosa amb el medi ambient.

Si mirem als carrers de la ciutat veurem que està apareixent una altra pandèmia. No cal fer cap PCR per comprovar-ho perquè la tenim davant dels nostres ulls i, tanmateix, és la pandèmia que no veiem. O no volem veure. És la pandèmia del sobrepés i l’obesitat i, contràriament al que podríem pensar, és més important en els barris populars que en els barris rics. No és, per tant, un problema de menjar massa. És, sobretot, un problema de menjar malament, i les seues conseqüències són greus: diabetis, malalties cardiovasculars etc. Està associat al fast food, als aliments ultraprocessats i a excessos de sucre i greixos que, curiosament, són més barats que els aliments naturals.

L’alimentació i la sostenibilitat van en estos moments per camins separats. Hem de fer un gran esforç per anar aproximant-los. Aconseguir-ho és una tasca de tots i totes: institucions, productors, processadors, distribuïdors i consumidors. Ens hi juguem molt en aquest imprescindible canvi de rumb. Continuar com ara és anar directe al precipici. Una mena de Thelma i Louise per al medi ambient global.

Joan Ribó Canut
Alcalde de València

Más información

0 comentarios

0 comentarios

No hay comentarios todavía. ¿Quieres añadir uno?

Escribir un Comentario

Escribir un Comentario

cuatro × cuatro =