Òscar Tramoyeres es defineix a sí mateix amb una sola paraula: "normal". Aquesta humiltat és part del seu encant, i és que és un dels còmics valencians més apreciats a la nostra terra. Compta ja amb una llarga trajectòria en el món de l'humor. És graciós per naturalesa, però guanyar el concurs de monòlegs que es va celebrar en 2002 al seu poble, Rafelbunyol, va ser el detonant. Com ell mateix ens conta, va ser casualitat: "M'apuntaren els amics, digueren 'ei, apunta a este que és molt graciós', i a partir d'ahí pues mira...". Des d'aleshores, no ha parat: programes de ràdio, certàmens, teatres, locals de Frescultura, actes... han estat molts els llocs, i les persones, que han pogut disfrutar de l'humor de Tramoyeres, l'agenda del qual va en augment.
Encara així, amb l'escusa de la seua actuació al Bioparc obrint el cicle de monòlegs aquest 19 de maig, aconseguim furtar-li un poquet del seu temps per saber més d'ell.
Recordes com vas aconseguir la primera actuació oficial com a còmic?
La primera va ser al concurs de monòlegs del meu poble, que el vaig guanyar i va ser la primera vegada que cobrava per fer monòlegs. Ferem un grupet de monologuistes, i com ens va veure la regidora del poble, ens va dir si volíem actuar en la Casa de Cultura. I a partir d'ahí, ja vam començar amb pubs del nostre poble; hi hagué un que ens havia vist actuar, li havíem agradat i ens demanà anar al seu local una vegada al mes. I així, poquet a poquet, als pobles del costat anava arribant l'onda expansiva del boca a boca, cada vegada més gran, fins que al final em vaig dedicar a fer açò, com a autònom i tot. He pogut dedicar-me al meu hobby, al que m'agrada.
Els teus monòlegs connecten molt amb la gent, com ho aconseguixes?
Perquè parle de coses molt quotidianes de la vida. Si començara a parlar de l'increment de l'IPC a Polònia la gent no se va a enterar, perquè no són economistes – jo no ho sé tampoc. Però si parle de coses que ens han passat a tots, lo millor és que la gent diga 'ai, a mi això m'ha passat!' Entonces claro, la gent se sent molt identificada perquè són temes molt propers: com anar a comprar a Mercadona, també parle de les mares, de l'embaràs de la meua dona, de l'estiu... Coses que ens passen a tots a diari.
Pareix que el 'pànic escènic' no existeix al teu vocabulari. Has hagut de treballar-ho, o venies així de sèrie?
De xicotet tenia una vergonya... Era molt tímid. El que passa és que vaig descubrir ixe puntet graciòs, que cridava l'atenció i tal... Perquè claro: guapo no he sigut mai, el cos pues tampoc ha acompanyat; entonces quan vaig descubrir el rollet ixe, i les xiques me miraven i parlaven en mi per fer el graciosset vaig dir 'ah coll..., este es el puntet!". (risa) La veritat és que al final, jo crec, la vida te va portant on has d'estar. Això sí, a partir del 2001 quan vaig decidir ser monologuista, ahí sí que vaig dir 'Ye, ací sí m'he de preparar, esto no es pujar a l'escenari i ja està". Així, he fet cursos, classes d'expressió corporal, de modulació de veu, he sigut actor de doblatge, interpretació... Moltes coses.
Què és l'humor per a tu, com l'entens?
Com una forma de vida. Jo crec que és una espècie de teràpia, per a oblidar els problemes, no pensar... Simplement relaxar-te.
És dur el treball de còmic?
Home, és dur obrir-se al mercat, que la gent te conega. És com si fores un comercial: 'Hola, faig monòlegs, tinc una targeta meua', i la gent 'Però tu qui eres?'. El boca a boca és el que més fa, vas a un puesto i a un altre, i pel boca a boca cada vegada tens més faena fins que al final et pots dedicar a d'açò, pots viure d'açò. Això sí, la meua faena mola molt perquè allà on vas crees bon rollo, la gent se'n riu i en acabar te diuen 'm'ha agradat molt'... Això en totes les faenes no passa.
Penses que es valora prou?
És una llàstima, perquè pareix que hi ha dos classes: els monologuistes que ixen en la tele, que dona igual que demanen 6.000 euros per actuació que a tot el món li pareix bé; i després està la resta, que vas i dius 'Jo cobre tant', i te contesten 'Ostia tant?'. En definitiva, el còmic que comença està poc valorat. Quan comences, la gent te pregunta 'Però que tu no treballes?' 'Sí, me dedique a d'açò', 'Ah, però que no treballes, vols dir que no fas res més?' S'ho prenen com si no fora un treball... I mira que ja ho deia Eugenio: 'L'humor és una cosa molt seriosa'.