Carlos Madrid és el director de la 32a edició de Cinema Jove de València des d'enguany. Llicenciat en Publicitat i Relacions Públiques per la Universitat Jaume I de Castelló, ha realitzat treballs de comunicació en festivals, exposicions i projectes culturals a més de la gestió de cicles cinematogràfics i programacions de jornades sobre aquestes temàtiques. Carlos Madrid ha sigut fins ara director del Festival de Mediometratges de València La Cabina, i s'ha fet un lloc en la vida cultural valenciana amb un certamen que enguany ha aconseguit en la seua novena edició prop de 10.000 espectadors.
Com ha evolucionat durant les seues edicions?
Fins ara ho he viscut com a espectador i ara com a organitzador, per la qual cosa no sabria donar-te bons motius, però quant a novetats, sobretot, d'una banda, la barrera d'edat que hem posat en la iniciació oficial i, d'altra banda, l'intent de visibilitat en l'exterior perquè es vera més present amb cartells. Crec que el públic ha reaccionat molt bé amb aquests canvis inclosos en noves seus en les seccions nocturnes.
Quin balanç donaries del que portem de festival?
Jo crec que el públic està responent molt bé i està havent-hi molts espectadors joves, açò també era una de les pretensions i crec que açò és a causa que hem projectat cicles de temàtica bastant més juvenil com '30 anys d'Erasmus', a més crec que hi ha gent d'una edat menor a altres anys que se sent molt identificada amb nosaltres.
Alguna anècdota que hàgeu viscut enguany?
No i espere que no n'hi haja. Crec que està anant tot raonable ben i evidentment des de dins d'una organització com aquesta sempre hi ha foc per apagar i problemes que sorgeixen que cal solucionar a última hora, però sí que és veritat, que perquè tot isca bé hi ha un equip de gent salvant certes coses en el mateix dia i fent que tot tinga la millor de les aparences i del gaudi per al públic.
Un missatge per a tot el públic que ha anat a veure-us i el que falta en aquests últims dies
Que vagen a veure les pel·lícules amb els ulls molt oberts perquè moltes vegades en ser pel·lícules de nous creadors hi ha nous llenguatges i narratives davant les quals no cal tenir gens de por, però sobretot deixar-se portar.