Carme Juan: “Canal 9 va desaparéixer de les nostres vides d'una manera molt violenta i per causes polítiques"

“La gent ha de tornar a estimar la cadena i cal tindre paciència”

À Punt

Carme Juan: “Canal 9 va desaparéixer de les nostres vides d'una manera molt violenta i per causes polítiques"
02/07/2019 -
carme-juan

carme-juan

Carme Juan, actriu i cantant, sempre ha sabut que seria artista. “No podria ser altra cosa”, ens conta. Potser les seues arrels al món de la cultura li han fet que estime la seua professió i, el més important, que gaudisca de tots i cadascun dels treballs que fa.

L’antiga Canal 9 li va fer entrar per la porta gran i, sens dubte, L’Alqueria Blanca li va llançar a la fama. “No teníem res a envejar a la catifa roja dels Oscar de Hollywood”, recorda. Però, amb el tancament, el colp per a tota una professió també va ser dur. “Tot un sector vam desaparéixer del mapa de la nit al dia”. De tot això, i de molt més, parlem hui amb Carme Juan.

Actriu i cantant, què t’aporta cada disciplina i com les apliques a la teua carrera?

Jo sempre he viscut les dues disciplines en conjunt; vull dir que la formació en els dos camps ha crescut de manera paral·lela i m’han enriquit com a artista. Ser músic enriqueix la interpretació en què saps com afrontar el sentit del ritme en l’actuació i se li sap treure més musicalitat a la paraula. D’altra banda, ser actriu ompli d’expressivitat la meua interpretació musical; jo sóc conscient de no tindre una gran veu i identifique les carències vocals que tinc degudes a antigues lesions en els plecs vocals, però tinc gràcia per a suplir-ho amb la intenció que m’ha donat ser intèrpret.

“Que s’utilitze un servei públic com un joguet electoral no té perdó de Déu, això hauria d’estar per damunt”

D’on prové la teua passió pel món de la cultura? Sempre vas saber que volies dedicar-te a aquest món?

Iaios músics, família paterna d’artistes, no professionals però artistes, mare mestra i amant de les tradicions… no sabria ben bé dir on es va originar l’interés, però les tradicions culturals familiars, del poble, de la meua terra i la meua llengua, l’expressió de l’art en totes les seues formes: teatre, cine, dansa, música, pintura, arquitectura, escultura, literatura… està en mi des de sempre. Jo sóc de les que va preguntant als majors de la família qui era aquell oncle que va emigrar a Argentina, o com era aquella cançó que li va fer el pare a la germana, o s’emociona en ser nomenada Musa de la música o Reina de les festes del poble. Ni tan sols recorde un moment concret on decidira ser artista, sempre ho he volgut ser i sempre he sabut que ho seria; no podria ser altra cosa.

Quina va ser la teua primera oportunitat laboral per a donar-te a conéixer i com la recordes?

La primera de totes va ser a Canal 9, fent de Poti al programa infantil A LA BABALÀ. Només tenia 19 anys i recorde no passar gens de nervis, em semblava tot molt fàcil: un text senzill per memoritzar, gràcia per ballar, cantar en valencià alguna cançoneta… el càsting va ser com un joc divertit per a mi; beneïda ignorància… Fins i tot, vaig cantar amb la guitarra una cançó de Bola del drac, que sempre he pensat que va ser el detonant perquè confiaren en mi.

Has treballat en teatre i la televisió, et podries quedar amb una?

Mai; a qui vols més al pare o a la mare? Cada actor, per la seua formació es mou més per unes disciplines que per unes altres; també hi ha actors que només es mouen bé per una i d’altres que les toquen totes i totes de manera brillant. Cadascuna requereix una tècnica, per això ens preparem i treballem cada dia els actors, però la base és la mateixa. Els meus àmbits son teatre, televisió, música i cine. Totes m’agraden, en cadascuna gaudisc segons les circumstàncies particulars de cada treball i mai em plantege quina és millor.

Què va suposar Canal 9 per a la teua carrera professional?

Podríem dir que va suposar entrar a aquest món per la porta gran. Hui en dia estem molt acostumats a una relació mundial de tots en tots, però quan jo vaig començar, la televisió era l’aparador dels artistes. Si no eixies a la tele, no et coneixia ningú; estic generalitzant, evidentment. Va ser un cop de sort, eixa espenteta que fa que de totes bandes et coneguen i et reconeguen.
Jo m’he sentit sempre profeta a la meua terra; al món del teatre i de la música, també em sent que vaig entrar per la porta gran, al teatre de la mà d’ALBENA, i a la música de la mà de NACHO MAÑÓ.

L’Alqueria Blanca va ser tot un èxit. Des del principi vas saber que triomfaria o va ser una sorpresa?

Era un format que tots els actors intuíem que anava pel camí que estava de moda i això era bo: històries del passat recent, amors impossibles, tradició i cultura popular valenciana, tocs d’humor… però no podíem ni imaginar que es convertiria en un fenomen com aquest. Recorde les presentacions de les temporades als teatres Principals de les tres capitals de província i se’m posa la carn de gallina. T’assegure que no teníem res a envejar a la catifa roja dels Oscar de Hollywood; especialment a Castelló, on l’audiència sempre era el doble que a la resta de la Comunitat. Era una bogeria.

“M’agradaria que hi haguera una temporada nova de L’Alqueria Blanca per concloure les històries que van quedar sense resoldre”

Ara, amb la reposició dels capítols, L’Alqueria Blanca torna a tindre èxit d’audiència. A què penses que es deu? Quines són les claus?

Si ho sabérem, t’assegure que faríem sèries d’èxit com a xurros; eixe és el gran misteri i potser ací està la gràcia. De tota manera, crec que aquesta vegada s’afegeix el component de la nostàlgia; Canal 9 va desaparéixer de les nostres vides d’una manera molt violenta i per causes polítiques que a la gent del carrer ni ens van ni ens venen. Que s’utilitze un servei públic com un joguet electoral no té perdó de Déu, això hauria d’estar per damunt. Ara, acceptar À Punt, com la nova tele, està costant, i és una llàstima perquè sense voler, s’està relacionant amb eixe joguet electoral al qual ens estan obligant a jugar els nostres polítics. La gent ho veu perquè li recorda la seua estimada Canal 9. Esperem que això servisca perquè aprenguen a tornar a confiar en aquest servei públic, es reconcilien amb ell, i deixem de fer el que ens diuen de dalt sense cap criteri i aprenguem a formar la nostra pròpia opinió.

Hi haurà més capítols?

No tinc ni idea, potser depenga de l’audiència que tinga ara la sèrie, però als actors no se’ns ha comunicat res; sentim campanes, com tots, però no sabem res de primera mà. Si està permés somiar, a mi m’agradaria que hi haguera una temporada nova, només una, per concloure les històries que van quedar sense resoldre i evidentment, amb un lapsus de temps perquè no quedara estrany. Trobe que seria la manera més xula de concloure; quan saps que arriba un final, siga el que siga, es crea més expectació, i es guarda al record per sempre com una cosa en si mateixa, com una pel·lícula, que sempre recordes si et va agradar molt i eixe record perdura; si entrem en ‘em va agradar al principi, ara ja no’, etc. Jo crec que es desvirtuaria massa la imatge que tenen tots els valencians de la sèrie. Això no vol dir que algun grup de personatges continuaren a manera de spin-off, com va passar amb 7 vidas i Aida, però conclouria L’Alqueria d’una manera ben xula.

Amb el tancament de Canal 9, en un moment d’alt nivell de qualitat de producció valenciana, què va suposar professionalment?

La mort; tot un sector vam desaparéixer del mapa de la nit al dia, amb totes les conseqüències professionals i personals que suposa això. No hi havia treball ací, un poc de teatre però que anava caent pel fet que la gent ja no ens veia a la tele, i no cobria ni un 10% de la demanda. La gent eixia fora de la Comunitat i col·lapsava ciutats i càstings; personalment perdíem vivendes, companyies i possessions i no sabíem com reinventar-se sense un duro buscant altre tipus de treball si era precís. El caos. En major o menor mesura, tots vam tocar fons. Gràcies a la tele començava a existir un star-system a València que ja existia de feia anys a altres ciutats grans, que creava un engranatge cultural on la gent anava a veure’t a altres llocs perquè ja et reconeixia pel carrer. Això que havia costat tant aconseguir, es va perdre en un tancar i obrir d’ulls i ara és quasi com començar de 0.

De sobte, apareix La Cotorra del Mercat. Va ser un regal interpretativament?

En aquells moments era un regal qualsevol treball, encara que haguera sigut de venedora de pipes; ara bé, fer la prota d’un musical de revista valencià, em va donar la vida personalment, sentir que encara podia treballar del meu i en l’àmbit del musical que és el meu favorit. Els poquets que treballàvem ens sentíem uns privilegiats, fins i tot et feia cosa alegrar-te massa davant els companys.

Consideres que À Punt serà de nou una finestra per als actors i actrius valencians o encara li falta?

Clar que sí, n’estic segura. I clar que li falta, la gent ha de tornar a estimar la cadena i cal tindre paciència que Roma no es va fer en un dia. Tot arribarà; de fet, encara que siga molt a poc a poc, ja es va notant.

Estàs presentant Cantant al Cotxe. Què et va agradar d’aquest projecte?

Que semblava que estiguera fet per a mi expressament. Gaudisc conduint, gaudisc parlant amb la gent del carrer, gaudisc fent tele, i sobretot, gaudisc cantant. El que jo dic, fet a mida. Va ser molt dur perquè vaig gravar 52 programes en menys d’un mes, mentre estava actuant al Talia en Per davant i per darrere; els meus plecs vocals van patir molt, però va ser una experiència meravellosa: l’emoció del concurs, la tensió si es guanya o es perd, les entrevistes a famosos (els admirava profundament a tots), riure, ballar, cantar… una explosió d’emocions que em van enriquir professionalment i personalment. Hi ha alguna cosa millor que passar-ho bé al treball?

Quins són els teus projectes de futur?

En TELE estic esperant que s’emeten dues sèries en À punt:

– PARANY: faig un xicotet paper de miliciana però em sent molt orgullosa perquè treballe en un registre que sorprendrà la gent.

– DIUMENGE PAELLA: una sitcom divertidíssima on sóc la mare d’una família molt boja.

En TEATRE:

– Seguisc amb PER DAVANT I PER DARRERE. Fins desembre anirem de bolos per la Comunitat i de desembre a febrer tornarem a fer temporada al teatre Talia. No us podeu perdre aquesta comèdia brillant on es veu la relació dels actors tant a l’escenari com entre bambolines.

– També estic de bolos de L’ARRÒS DELS DIJOUS, una dramedia costumista d’Albert Bellés i Chorva.

En CINE:

– Cal veure VIVA LA VIDA de Jose Luis Berlanga que està ara en els cines; ací també tinc un paperet curtet però molt divertit.

I seguisc de DOCENT; sempre m’ha agradat l’ensenyança.

Més informació

0 comentaris

Encara ho tenim comentaris!

No hi ha comentaris en este moment, vols escriure un?

Escriu el teu comentari

Escriu el teu comentari

4 × 1 =

sagunt a escena 2019
turismo salou