caixa popular

Alexis Marí: "En Ciutadans havíem d'anar als actes sense banderes d'Espanya"

Entrevistem a l’exdiputat de Ciutadans en les Corts Valencianes

Alexis Marí: "En Ciutadans havíem d'anar als actes sense banderes d'Espanya"
14/06/2018 -

Alexis Marí (València, 1972) va veure inicialment en UPyD un projecte polític útil i en 2011 es va integrar en el partit. Tres anys després, quan diverses veus van proposar la unió amb Ciutadans, ell va donar el seu suport a la idea. Ja donava mostres d’inquietud i valentia. Va eixir dels magenta per a entrar en la formació d’Albert Rivera i va ser segon en la llista per a les Corts Valencianes liderada per Carolina Punset. La marxa d’aquesta a Brussel·les va col·locar al valencià com a portaveu dels taronges en la càmera. Però el descarrilament cap a la dreta de Ciutadans va fragmentar el grup, especialmente amb les dures crítiques que el parlamentari abocava i recolzava en les xarxes socials contra Rivera, Toni Cantó i fins i tot líders locals com Fernando Giner.

Destituït a mitjan 2017 per carregar contra els Pressupostos Generals de l’Estat que havien pactat Ciutadans i PP, va acabar eixint del partit acompanyat d’altres tres dissidents com Domingo Rojo o David de Miguel entre una gran revolada mediàtica i alguna que altra història tèrbola. Van recalar en el grup de No Adscrits -els trànsfugues en termes despectius- i els quatre formen el grup que informalment s’autodenomina com Agermanats. València Extra li roba mitja hora enmig d’una sessió parlamentària.

El govern de Sánchez, “il·lusionant”

I la primera pregunta, regeix actualitat: el Govern de Pedro Sánchez. “Un Govern amb expectativa”, valora Marí. Les paraules ‘il·lusió’ i ‘emoció’ omplen el seu discurs. “A la gent li preguntaves en el carrer qui era el ministre Dastis -amb tot el respecte a la seua labor-, i no el coneix ningú”. L’ex de Ciutadans té una visió molt particular de la política. S’ha convertit en un Star System?, li pregunte. “Sí”, riu.

‘Hui segueix triomfant ser políticament correcte’

Sense preguntar-li-ho, Alexis ens recrea el seu prototip de polític perfecte, com si d’un especejament en una revista juvenil es tractara. “A mi m’agraden els polítics valents, que tenen empremta, capacitat de decisió i decidits”, desvetla. Però si hi ha alguna cosa que de debò li atraga al nostre protagonista en un polític és “que en un moment donat diga coses incòmodes”. “Hui segueix triomfant ser políticament correcte”, creu Marí. Segurament per això, el nomenament de Fernando Grande Marlaska és un dels seus favorits. “He parlat dues o tres vegades amb ell i em causa bona sensació”.

També li agraden els nomenaments en Hisenda i Economia. Especialment, un dels més polèmics, Màxim Huerta -ara exministre però en el moment de l’entrevista encara ostentava el càrrec-. “Crec que té un tarannà conciliador i a més és una persona àcida com jo”. Àcida i diligent, vista la rapidesa amb la qual va presentar la seua dimissió ahir mateix.

El trasllat de despatx a Madrid de l’exconsellera de Sanitat, Carmen Montón, és un dels assumptes polítics en voga. A Alexis, la seua gestió a la Comunitat no li ha agradat “gens”. Bàsicament perquè la pretensió del president Puig de que les Corts foren “l’epicentre de la política” no s’ha complit en el cas de la seua Conselleria. El parlamentari recorda les auditories a les concessions sanitàries que la càmera va aprovar “per unanimitat” i que servirien per a prendre decisions posteriorment sobre la reversió o no. “No s’han fet”, enlletgeix, i la reversió de la Ribera ha tirat endavant. Encara que també posa en relleu aspectes positius: “ser el primer parlament que aprova la sanitat universal”.

‘És molt fàcil deixar tot com està’

Però “no solament d’açò -de l’efectisme- viu l’home“. Encara que es diu que cal donar una treva d’uns 100 dies, Marí ho té clar, els judicis arribaran molt abans, especialment “d’aquells que volen fer crítiques destructives”. I la pregunta que es fa Espanya és si aquest Executiu serà efectiu. “És difícil? Doncs és igual de difícil que ho era tirar a Mariano Rajoy”, respon convençut Alexis. “El que per descomptat és molt fàcil -em comenta- és deixar tot com està i no voler canviar absolutament gens”.

Marí i la (in)disciplina de vot

Que si ha hagut de votar molts assumptes que no li han agradat, li pregunte. “No molts, i així m’ha anat”, no es talla un pèl. Alexis sempre es va negar al fet que Ciutadans a la Comunitat Valenciana “fóra una sucursal de Madrid“, perquè “per a sucursals ja tenim a Bankia”. No sembla molt conforme amb el centralisme espanyol quan confessa que hi ha coses que a Madrid no s’entenen. I sembla que sempre li prenguen per boig, perquè postil·la: “creu-me”.

‘Parles d’una televisió autonómica i pensen en TV3’

La seua indignació creix. “Però és que baixen ací, li ho expliques, i segueixen sense entendre-ho”. Diversos exemples posa damunt de la taula: la televisió autonòmica, À Punt; i la policia autonòmica. “Parles d’açò i pensen en Tv3 i en els Mossos. Tot ho catalanitzen“. Al parer d’Alexis, catalanitzar la política valenciana “no és una bona idea, entre altres coses perquè no és veritat”.

‘Tinc correus electrònics de la direcció de Ciutadans que deien que havíem d’anar als actes sense banderes’

I ens desvetla potser una veritat molt curiosa: “Tinc correus electrònics de la direcció de Ciutadans que deien que havíem d’anar als actes sense banderes regionals i sense banderes espanyoles”. El seu somriure acompanya el relat: “Si ara reenviara aqueixos correus…”. Ell sol intenta recompondre la situació i trau a col·lació l’acte de Ciutadans amenitzat amb el cant de Marta Sánchez: “L’altre dia, Albert Rivera tirant-li besets a Marta Sánchez emocionat, no cabia més bandera”. Es pregunta si hi ha algun llibre sobre aquest canvi de posicionament.

La síndica de Ciutadans, Mari Cármen Sánchez, i Alexis Marí

El que va impulsar la seua eixida del partit d’Albert Rivera va ser el viratge de la formació. “Havíem de complir amb el compromís adquirit en campanya electoral, aqueix era el principi”, argumenta, “nosaltres l’única cosa que tenim és la paraula“. Precisament la televisió valenciana va ser un dels punts conflictius. M’ho explica: “vam dir que si es complien sis condicionants diríem que sí, es van complir els sis”. I la seua resposta és una pregunta: “Com anem a dir que no? Alguns directius em deien que tirara el fre i jo deia que no”.

‘Com es gita un socialdemòcrata d’esquerres i s’alça l’endemà ultraliberal?’

La Llei de Senyes d’Identitat va resultar altre dels moments clau. M’explica, prèvia disculpa i amb alguna expressió col·loquial a evitar, que allò va ser un despropòsit. “Jo mai he vist a un grup polític dividir el vot: la meitat uns i la meitat uns altres”. “Hi havia situacions de riure, per no plorar de vertadera vergonya. Com es gita un socialdemòcrata d’esquerres i s’alça l’endemà ultraliberal?”, critica amb duresa. Alexis aclareix que és respectable ser liberal, però “no em facen aplicar un programa diferent al que vaig prometre al ciutadà“, es lamenta.

Altra d’aqueixes preguntes que interessen al ciutadà del carrer: hi ha sectarisme en els aplaudiments dels parlaments? “Home!”, riu i molt, mentre pensa una de les seues. “Tenim un conducte elèctric connectat i el cap del grup parlamentari té un botó, quan el prem, et dóna una enrampada i tots hem d’aplaudir. Perquè el que no aplaudeix, l’endemà va a la cadira elèctrica. Està condemnat. Açò és així”.

Argumenta que ell s’ha abstingut en l’aplaudiment a discursos de la seua antiga síndica, Carolina Punset, i li ho han recriminat. “I no aplaudisc”, amb els seus dos. “I després”, prossegueix, “he aplaudit efusivamente discursos d’un tipus com Antonio Estañ (Podemos), que ideològicament no estic amb ell”. També hi ha per als altres. Alguns diputats aplaudeixen de mala gana a voltes. “I em diuen: fotre, quin bodrio hui. El seu propi company”.

‘Jo, fins i tot he canviat el vot’

“Jo, fins i tot he canviat el vot”, segueix. Manolo Mata sembla ser dels seus favorits: “Sempre li dic que quan va carregat de nicotina, em convenç més”. Però altres com Vicente Betoret o Maria José Ferrer Sansegundo, tots dos populars, l’han convençut. “I no passa absolutament res”, s’excusa.

És que “no hi ha una sola persona en un partit que crega al 100% en el programa“, una cosa que sembla òbvia però que Alexis vol remarcar. “Jo he votat coses que no m’han dolgut en el cor, però si m’has de fer votar una cosa contra els meus principis (avortament, bous, etcètera), diria que em vas a posar en un problema”, comenta. Ara, si una votació l’amoïnara, “diria que no puc fer-ho”.

Però es penedeix Alexis? La veritat és que no. El que no li agrada és estar en un lloc on “el cap diga que anem a construir vaixells i l’endemà, construïm carretons”, i en aqueix cas caldria revisar-ho, diu.

Incòmode i sense pèls en la llengua. Característiques retroactives d’un polític que no vol parlar de futur, encara que veu bé que en molts llocs el vulguen i se’l relacione amb altres formacions. Fins a noves notícies, Alexis segueix allí, al fons, en l’última fila i darrere dels seus excompanys de partit. Açò sí, el bon humor no li falta en els passadissos de la cambra, per on torna al seu escó després de l’entrevista i s’acomiada: “Per al que vulgueu”.

Etiquetes


xs puzol

Més notícies

0 comentaris

Encara ho tenim comentaris!

No hi ha comentaris en este moment, vols escriure un?

Escriu el teu comentari

Escriu el teu comentari

1 × 1 =

Paiporta
certamen de bandes vila de catarroja
Tardor
cultura als barris