caixa popular

De la integració a la inclusió; de la utopia a la fantasia

De la integració a la inclusió; de la utopia a la fantasia
30/07/2018 -

La RAE defineix fantasia com a ficció, conte, novel·la o pensament elevat o enginyós. Encara que aquesta altra definició també serveix: facultat que té l’ànim de reproduir per mitjà d’imatges les coses passades o llunyanes, de representar les ideals en forma sensible o d’idealitzar les reals.

La inclusió ahir era una utopia, hui és una fantasia.

Sóc una persona SORDA (avís: no estic cridant), i dic açò perquè dir SORDA en majúscules implica, a més de la sordesa, la pertinença a una comunitat lingüística: la comunitat sorda signant, és a dir, usuàries de la llengua de signes. Una llengua que ha sigut maltractada al llarg de la història, fent-nos sentir “persones rares” que simplement no escoltem bé. En el meu cas, vaig passar de ser un algú anònim en la meua pròpia vida a una persona completa gràcies a la llengua de signes, perquè la comunicació és el que et converteix en el que eres, i em va donar també aqueix sentit de pertinença a un grup. I tota identitat diferent comporta necessàriament una lluita, una reivindicació; i la nostra és la lluita contra les barreres de comunicació.

Diem que la inclusió és una fantasia perquè s’ha buidat de contingut, s’ha convertit en la paraula de moda en la política actual. Us sona que una Conselleria fa uns anys va canviar el seu nom de Conselleria de Benestar Social a Conselleria de Polítiques Inclusives? Doncs açò, una moda com ho va ser en el seu moment la paraula “integració”.

Tinc la sensació que a vegades les persones que ens dediquem a la política creiem que amb repetir una paraula, com en un conjur, anem a fer màgia i arreglar tots els mals del món. Parafrasejant al moviment sufragista: Fets, no Paraules.

El problema és que de tant repetir una paraula perd el seu significat i com més llarga és la lluita més temps tens per a perdre l’esperança. Quan caem en el compte que és “el de sempre”, eixa paraula s’acaba convertint en ficció. Qualsevol missatge polític que parle sobre nosaltres, les minories diferents dins de la majoria normalitzada, acaba sent un conte de ciència-ficció.

I parlant de fantasies… una d’actualitat: la [im]possible confluència o no amb Compromís en el País Valencià. I és que torna a ocórrer el mateix: la necessitat de crear un espai ampli de canvi de calat, amb polítiques transformadores de debò, és en essència crear una societat també per a nosaltres les minories, però la supèrbia i la falta de coneixement, adornat d’excuses variades d’algunes organitzacions polítiques, provoca un immobilisme frustrant que ens deixa fora. Del que es tracta al cap i a la fi és un continu en el temps “ells i nosaltres”, persones sordes i persones oïdores, política compromesa i política de maquillatge. En el meu dia a dia la solitud persisteix, t’assegues una contra el món. Una en el partit, una en el Senat, i una en qualsevol costat.

La RAE defineix incloure com posar alguna cosa o a algú dins d’una cosa o d’un conjunt, o dins dels seus límits. Però abans la paraula de moda era “integració”, que es defineix com fer que alguna cosa o algú passe a formar part d’un tot, o completar un tot amb les parts que faltaven. Quan es parlava d’integració déiem que havia de ser recíproca, que no tot es limitara al fet que haguérem d’adaptar-nos a les majories per a ser part d’una societat comuna. I tot evoluciona, i ara ho cridem inclusió. Caldrà plantejar-se el de menys intentar seduir-nos amb el llenguatge i més mesures efectives que ens permeten viure en igualtat a la resta.

Oliver Sacks (que la terra et siga lleu company), va saber entendre a la comunitat sorda nord-americana en uns mesos, i fins i tot va escriure un llibre “Veig una veu: viatge al món dels sords” que és una lectura recomanada per a qui vulga acostar-se a conéixer la idiosincràsia de ser persona sorda i participe d’una comunitat lingüística, és més, ell era mèdic i va dir:

“Vaig tenir a veure tot açò personalment (es refereix a conéixer la comunitat sorda i visitar la universitat de Gallaudet on la llengua vehicular és la llengua de signes americana coneguda com a ameslan o ASL) per a poder passar del meu punt de vista mèdic previ de la sordesa (com una condició, una deficiència, que calia tractar) a un punt de vista cultural dels sords com una comunitat amb una cultura i un llenguatge complets i propis.”

Llavors em pregunte per què si ell va poder en uns mesos, en la política avui ningú pot entendre-ho.

Segle XXI, any 2018, en un planeta anomenat Terra, encara les persones sordes perfectes són aquelles que oralitzen, i les persones sordes signants caminem matant paraules movent les mans*. Ningú s’allibera de ser jutjada, i quan es fa des del desconeixement és més trist encara, així que us demane: no jutgeu la meua llengua sense conéixer-la primer. Ser com Oliver Sacks. Aquest article és tan sols una trucada en alt a la inclusió, a la de debò, a la qual se sent i es viu, a la recíproca, una inclusió que no haja de ser recordada cada dues per tres, una inclusió partícip i que combata l’audisme.

I seguim en la lluita, perquè com diu Pepe Mújica, expresident d’Uruguai, “derrotats són els que deixen de lluitar”.

Com tot s’entén millor amb exemples posaré un que segur quedarà bastant clar. Ja sabem que sóc una persona sorda, que forma part d’un partit polític que es diu Podemos. Aquest partit va instaurar una nova forma de fer política més participativa, oberta utilitzant com a eina, entre altres, les primàries. Ara bé, si jo em volguera presentar a les mateixes com tothom sap, en la vella i en la nova política, la informació és poder i per tant jo em quedaria fora. La televisió autonòmica per unes coses o unes altres, no és accessible. No tinc accés als temes d’actualitat de País Valencià i ja part en desigualtat de condicions amb unes altres persones candidates oïdores. D’altra banda, estic exclosa dels espais informals (les feministes saben del que parle), però dels formals també en moltes ocasions, per una qüestió d’idioma, no per ser sorda. Enteneu el panorama? Doncs açò, de ciència-ficció.

Així que, companys i companyes, una pregunta: la inclusió és viable o hem de resignar-nos al fet que seguisca sent una fantasia? Tornant a les paraules de Mújica, jo tinc clar que no vull ser una derrotada.

Congrés de Milà – El 2do. Congrés Internacional de Mestres de Sordmuts, celebrat a Milà, Itàlia, del 6 a l’11 de Setembre de 1880

Pilar Llima Gozálvez
Senadora de la Comunitat Valenciana per Unidos Podemos.


xs puzol

Més notícies

0 comentaris

Encara ho tenim comentaris!

No hi ha comentaris en este moment, vols escriure un?

Escriu el teu comentari

Escriu el teu comentari

quatre × un =

Paiporta
certamen de bandes vila de catarroja
Tardor
cultura als barris