El cinema valencià, un art "invisible" per al gran públic que encara no ha trobat la seua pròpia veu

El pròxim 22 de novembre se celebraran els Premis de l’Audiovisual Valencià, uns guardons que homenatgen un cinema que gaudeix de poques ajudes i que continua sent invisible per al públic de masses

El cinema valencià, un art "invisible" per al gran públic que encara no ha trobat la seua pròpia veu
02/08/2019 -

El darrer dimecres, l’Institut Valencià de Cultura i l’Acadèmia Valenciana de l’Audiovisual van presentar la segona edició dels Premis de l’Audiovisual Valencià, la qual se celebrarà el 22 de novembre a l’Auditori de Castelló. Aquesta gal·la ajuda al fet que el cinema valencià s’empodere, donant a conéixer-se entre el públic de masses. Però, si ens posem a pensar, el cinema valencià realment té tanta potència com per a celebrar uns premis en el seu honor?

Des de sempre, el cinema de producció autòctona ha ocupat un lloc secundari en la Comunitat Valenciana. Durant anys, els mitjans de comunicació espanyols han parlat de cinematografies pertanyents a comunitats de tota la geografia del nostre país: l’escola andalusa, la basca, la catalana, la gallega i fins i tot la madrilenya. Però, desgraciadament, mai s’ha sentit parlar sobre la cinematografia valenciana. La ficció valenciana no té una marca forta i inqüestionable. Sembla que, en ple segle XXI, el cinema de “la terreta” encara estiga cercant la seua pròpia veu.

LA MALEDICCIÓ DEL CINEMA VALENCIÀ

Pablo Chiapella en una escena de “Viva la vida” que té lloc en el Mercat Central de València

Nacho Ruipérez, el guanyador a la Millor Pel·lícula en la I edició dels Premis de l’Audiovisual Valencià pel seu llargmetratge “El desentierro”, protagonitzat per Leonardo Sbaraglia, Jan Cornet i Ana Torrent, va ser el triomfador del primer lliurament d’aquests premis. Però, desgraciadament, no va tindre molt bones crítiques i, a més, les dades de taquilla van ser insuficients. Fins i tot en les millors situacions, el cinema valencià segueix sense captar a un públic potencial.

Altres apostes fortes del cinema valencià van ser les produccions “Paella Today”-protagonitzada per Pablo Rivero (Toni Alcántara en “Explica’m com va passar”)- o “Viva la vida” -protagonitzada per Pablo Chiapella (Amador Rivas en “La qual s’aveïna”), la segona d’elles, dirigida pel fill del director valencià José Luis Berlanga. Aquestes dues comèdies rodades íntegrament a València tampoc van aconseguir l’acceptació d’un gran públic de masses. Van passar desapercebudes.

FESTIVAL CINEMA DE LA TERRETA

Per a lluitar contra aquesta maledicció que afecta directament a l’audiovisual de la nostra comunitat, acompanyada de la falta d’ajudes institucionals a la cinematografia valenciana, alguns col·lectius s’han posat a la feina per a donar a conéixer projectes valencians que no gaudeixen d’una gran repercussió, però sí, d’una gran qualitat. Parlem del Festival Cinema de la Terreta.

Martín i Julia Rey Matesanz, dos germans de la ciutat de València, es van adonar fa uns quatre anys que existeixen bones pel·lícules produïdes a la Comunitat Valenciana que es troben amb problemes per a arribar al públic posat que s’exhibeixen poc en sales comercials i a la gent li costa accedir a elles. Així doncs, van parlar amb la Biblioteca Pública de València perquè els cedira l’esplanada en la qual, tots els majos i junys des de 2016, té lloc el Cinema de la Terreta.

Aquest no és un festival en el qual les pel·lícules entren a concurs, sinó que serveix per a difondre el cinema de producció valenciana i perquè el públic que normalment no té accés a aquestes pel·lícules, el tinga. Cada divendres de maig a juny es projecta a l’esplanada de la Biblioteca Pública un llarg o curt de producció valenciana.

EL FUTUR DEL CINEMA VALENCIÀ

‘Mentre no es produïsquen llargmetratges i més d’un aconseguisca un èxit important, no es parlarà de cinema valencià’

Experts com a Áurea Ortiz, professora d’Història del Cinema a la Universitat de València, han afirmat en diversos seminaris que, en primer lloc, és necessari eixir de la invisibilitat actual abans de posar-se a debatre sobre l’etiqueta que li fa falta a l’escola cinematogràfica valenciana. Segons Ortiz, mentre no hi haja producció de llargmetratges i més d’un aconseguisca un èxit important, no es parlarà de cinema valencià. Fa falta un teixit industrial al cinema de la nostra comunitat, ja que solament amb uns premis no es pot donar a conéixer a grans magnituds la ficció valenciana.

Així i tot, si alguna cosa ha caracteritzat el cinema valencià actual, és la creativitat dels nostres realitzadors, els qui lluiten contra la falta d’ajudes amb una gran dosi d’imaginació i vocació. El cas més famós és el cineasta Paco Plaza, creador i director de la saga “Rec”, aqueixa pel·lícula de terror gravada amb una única càmera de mà i amb un pressupost molt baix que tant va agradar als espanyols. Però, a més, també existeixen altres noms menys coneguts.

Entre alguns directors valencians que, malgrat no rebre abundants ajudes, han desenvolupat ja un innegable estil propi, trobem Kiko Martínez (Ningú és perfecte) i Chema García Ibarra. El segon, un cineasta i guionista il·licità, ja s’ha convertit en un multipremiado director amb tan sols tres curts i un mediometraje a la seua esquena. D’altra banda, el valencià Lluís Quílez també va aconseguir una nominació en els Oscar pel seu curtmetratge “Grafiti”, rodat íntegrament en Txernòbil. Tots ells són el futur del cinema valencià, un cinema que encara està cercant la seua pròpia veu.

Més informació

0 comentaris

Encara ho tenim comentaris!

No hi ha comentaris en este moment, vols escriure un?

Escriu el teu comentari

Escriu el teu comentari

un + 5 =

turismo salou
Torrent semana agricultura
liria