Amb el triomf aconseguit davant l'Esportiu Alavés, el València CF ha aconseguit el millor inici de LaLiga de la seua història després d'haver-se disputat les deu primeres jornades, sumant 24 punts de 30 possibles. Així s'han superat els inicis recents en els quals es van sumar 23 punts, com en les temporades 2014.15 (van acabar 4º) i la 2008.09 (van finalitzar en el 6º lloc), en la campanya 2003.04 del doblet, o en l'exercici 1943/44, després de la qual també van conquistar el títol.
Un altre registre espectacular és el de victòries consecutives en LaLiga, actualment fixat en sis. D'aquesta manera, Marcelino iguala les ratxes de Quique S. Flores (temporada 2006.07), Rafa Benítez (2003.04), Món (1963.64) i Alzines (1941.42). Dissabte que ve, a les 13:00 a Mestalla, davant del CD Leganés, l'entrenador asturià podria escriure un altre capítol històric si aconsegueix sumar una altra victòria.
Dóna igual el rival, la competició, si falta una peça important com el capità Dani Parejo... la realitat és que este Valencia CF no es cansa de guanyar. Refermat en la zona noble de LaLiga, la tropa que dirigix Marcelino amb mestria volia sumar altres tres punts d'una tacada i certificar la seua sèptima victòria consecutiva (sexta en LaLiga) per a seguir un inici de rècord. I així va ser. A este Valencia CF no hi ha repte ni objectiu que se li resistisca. No va ser un partit fàcil, la qual cosa reforça l'enorme valor del que està aconseguint el Valencia CF. D'entrada, el Deportivo Alavés va voler pressionar l'eixida del baló de l'equip entrenat per Marcelino, van traure les ungles per a mossegar, amb perilloses internades amb la firma de Pedraza. Neto, amb el peu, va neutralitzar l'enverinat tir del carriler esquerre, abans de detindre en dos temps una falta executada per Munir.
Des de la banda, Marcelino demanava intel·ligència i tranquil·litat en el joc. I els seus desitjos van ser ordes. El Valencia CF va començar a guanyar terreny, a acostar-se a la porteria defesa pel porter Pacheco, a pressionar més amunt. En una acció de pressió iniciada per Montoya, el baló li va arribar a Andreas, que va donar el passe arrere per al golejador Simone Zaza. Control amb l'esquerra i tir violent amb la dreta per a afusellar al meta local i elevar el 0-1 al marcador electrònic. Es posava el partit de cara, però el Valencia CF sabia que patiria. No és fàcil guanyar en LaLiga i més encara lluny de Mestalla.
Animats per la parròquia local, el Deportivo Alavés dirigit per De Biasi va eixir a la gespa enfurit disposat a empatar. Paulista va eixir a l'encreuament per a evitar un acabament de Munir en posició avantatjosa, però en el posterior servici de cantó, Alexis amb la testa va igualar el marcador. Quina ràbia! Havia costat tant posar-se per davant, que veure com el central s'elevava per a rematar en l'àrea xicoteta va ser un pitxer d'aigua freda. Però calia continuar buscant un triomf que volien els dos equips. Neto va tornar a estirar-se per a desviar un tir des de la frontal d'un hipermotivat Munir que s'enverinava. Urgia reaccionar.
Amb els dos equips buscant la victòria, el partit es va estirar. No tenia per què vindre-li malament al Valencia CF, hi havia més espais i podria aprofitar-se la velocitat dels jugadors ofensius, com Guedes, a què li havien de parar amb faltes, no tot castigades davant la seua impotència. Però el que sí que va veure l'àrbitre van ser les mans d'Alexis dins de l'àrea, quan Rodrigo es disposava a rematar de cap dins de l'àrea. Ningú va discutir el penal, que “Rodrigol” va marcar per a tornar a posar-se amb avantatge en el marcador. Vamossssss! La victòria no es podia escapar.
A partir d'ací, el Valencia CF es va trobar més còmode. El 1-2 va significar donar un colp damunt de la taula, l'equip no va abaixar la pressió i va convertir les seues possessions de baló en interminables. Es tocava i tocava l'esfèric amb criteri, sense presses d'un costat a un altre. Es volia guardar el botí dels tres punts com fora, com si fóra un tresor. Santi Mina va poder estirar l'avantatge, però ja no es va moure el marcador.