Ja ho deia Glòria Fortes quan va escriure el seu poema Potser un dia, contagiant-nos a tots amb allò que "la poesia és un miracle, alguna cosa que pot ser i no sabem en què consisteix, alguna cosa així com quan deixem d'estar enamorats, o plorem baixet en una caixa. No es pot dir, em vaig a asseure a fer miracles. La poesia és un misteri. Misteri que és revelat a l'home quan mor, hi ha homes que en morir es tornen llagostes i escriuen millor tot. Els poetes no tornen [...]". Estic d'acord amb tu, la meua admirada Gloria, excepte en una cosa: ELS POETES Sí que TORNEU. En realitat no us arribeu a anar. La vostra veu mai mor. Els vostres versos són eterns i ens alimenten l'ànima dia rere dia.
Alguna cosa així ens va voler transmetre Miguel Hernández quan va escriure Per a la llibertat i que es va convertir en una espècie d'himne per a tota una generació (jo m'atreviria a dir que per a diverses generacions) - a la qual cosa va ajudar molt Serrat al musicalitzar-ho-, i resulta impossible no emocionar-nos quan crida el de "retoñarán aladas de savia sin otoño, reliquias de mi cuerpo que pierdo en cada herida. Porque soy como el árbol talado que retoño: porque aún tengo la vida". Així ha sigut, Miguel.
El 21 de març va ser declarat com el Dia Mundial de la Poesia, un gènere literari generalment poc entés (una "illa ignorada", com la de Glòria Fortes). És el dia de punts i tantes poetes i poetesses que, amb major o menor sort, van defensar aquest gènere. Però enguany, eixe dia és el de Miguel Hernández, per complir-se 75 anys de la seua trista defunció sent tan jove, i el de Glòria Fortes, per ser el centenari del naixement d'un ser irrepetible com el va ser ella. Tots dos molt diferents en estil, pensament, tècnica, temàtica, etc. però amb alguna cosa en comú: van aconseguir l'eternitat a través de la seua paraula. Dos grans escriptors del segle passat amb una història a l'esquena i amb una extensa obra que va ser, sense cap dubte, el millor llegat que van poder deixar al món.
Cal que hi haja un dia per a la poesia. Un dia per a despullar-nos i exterioritzar tot allò que portem dins. Un dia per a ser autèntics. Un dia per a expressar el que sentim i el que pensem. Perquè la poesia consisteix en açò, a fer que els sentiments i els pensaments parlen amb musicalitat i melodia. És l'emoció mateixa convertida en ritme.
I encara així hi ha qui per ignorància diu coses com "A mi la poesia no em va molt" o "La poesia és per als romàntics ja passats de moda". És com afirmar que no t'agrada el bon vi, no apreciar una besada sincera o rebutjar un aromàtic bany d'aigua calenta. Vull creure que pensen així perquè no l'han "provat". Cura, que enganxa.
Així que, com deia Glòria Fortes: "Poetes, no perdem el temps, treballem, que al cor li arriba poca sang".