"Somos un paréntesis entre dos nadas".Així de simple, senzill i concís resumeix Francisco Brines les vides humanes i el seu transcurs vital. Aquest és, al mateix temps, el vers que més esglaia al president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, i amb aquestes mateixes paraules va començar l'homenatge al poeta valencià que ha portat a la Comunitat Valenciana, amb el seu puny i lletra, el primer premi Cervantes.
Llicenciat en Dret, Filosofia i Lletres Romàniques i Història, Brines ha compaginat des de sempre la seua producció poètica amb la seua activitat com a professor en la Universitat d'Oxford. El seu primer llibre, Les brases, va aparéixer en 1959 i amb ell va guanyar el Premi Adonais. A partir d'aquí, Brines es va posicionar com un dels grans, quant a la poesia hispànica, i tot un fenomen en el territori valencià.
Palabras en la oscuridad, El otoño de las rosas o La última costa, són alguns dels seus llibres més coneguts i populars i amb els quals ha estat digne mereixedor de premis com el Nacional de la Crítica, el Nacional de Literatura, el Premi Fastenrath de la RAE. De la mateixa manera, a grans trets, la seua obra poètica al complet també mereixia un reconeixement i, en 1999, se li va atorgar el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles.
El poeta valencià, també Doctor "Honoris causa" per la Politècnica de València, guarda el Premi Reina Sofia de Poesia Iberoamericana que reconeix l'aportació literària rellevant al patrimoni cultural comú d'Iberoamèrica i Espanya, realitzada per un autor viu. Brines, que pertany a la 'generació dels cinquanta', també anomenada 'generació dels xiquets de la guerra', com Goytisolo o Matute, va participar en l'obra Encuentro con los 50, juntament amb altres membres d'aquesta generació poètica.
La poesia de Brines recorre als melancòlics records en els quals el poeta recorda la seua infància, des d'una riba apartada, davant la imminència d'un últim viatge, viatja amb un to elegíac dels seus versos fent una poesia acolorida, lírica, i encesa, com la terra valenciana, i, amb una altra part sensitiva, melancòlica, bella i sensible.
Sens dubte, el tema capital de la poesia de Brines és el pas del temps, la decadència de tot el visc, la degradada condició de l'ésser humà sotmés a les seues limitacions, per la qual cosa, autors com Jaime Siles, jurat del Premi Reina Sofia, el defineix com "un gran poeta metafísic". D'aquí que El otoño de las rosas constituïsca "un dels cims" de la poesia espanyola de la segona meitat del segle XX.
Ara, l'oliver Brines posseeix el Premi Cervantes, considerat el Premi Nobel de les lletres castellanes i cap polític valencià ha desaprofitat l'ocasió per a treure el seu sentiment i orgull per aquest reconeixement, ja que es tracta del primer Premi Cervantes que recau en l'obra d'algun artista valencià.
Per a Brines, com diu en els seus poemes, "l'important és la poesia, siga com siga" i al seu reconeixement, el ministre de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, José Luis Ábalos, també valencià, recordava que "vent, llum i sorra recorren els límits dels seus versos" i "amb la mirada blava cedida pel Mediterrani del seu Oliva, es tracta d'un Premi Cervantes merescut a qui ha estat capaç de desplegar-nos l'esperança on 'està la llum desperta'".
La pandèmia no ha obstaculitzat el reconeixement a Brines, i per això, la Generalitat Valenciana va organitzar l'acte-recital Francisco Brines '10 dies per al primer Cervantes valencià', aquesta mateixa setmana. Per això, el president de la Generalitat, Ximo Puig, assegurava que "és un orgull per a la nostra terra i per a la nostra cultura ser associats a la veu de Paco Brines", i per això la Generalitat posarà els mitjans necessaris perquè "tots els hispanoparlants i tots aquells que estimen la poesia coneguen més i millor la seua obra".
La Generalitat, que ja marca el guardó com "una sort d'immortalitat sol a l'abast dels poetes", permetrà convertir a Francisco Brines en la "màxima referència literària" per a prop de 600 milions de parlants en espanyol, i sobre aquest tema, el cap del Consell, Ximo Puig, assegurava que "no hi ha gran esdeveniment més perdurable i fecund per a la cultura valenciana que obtenir el primer Premi Cervantes".
"Diuen que s'escriu per a no morir mai del tot", explicava Puig, però el president "convençut" que la veu de Paco, per feble que sone a vegades, "és la més jove, robusta i duradora". Així doncs, passarà el temps, però la veu de Paco continuarà parlant a les futures generacions, ja que enfront de la poesia, la humanitat "somos un parèntesi entre dos nadas", com diuen els versos de Brines.