Miquel i Carlos són valencians. Van créixer a Gandia relacionats amb el futbol i tothom que es mou al voltant del que —diuen— és l'esport més bell del món. Un dia es van trobar, van generar amistat i hui mouen a seguidors d'Espanya i Llatinoamèrica a estimar el futbol amb el qual es van criar. Eixe que ara es dilueix entre fotografies d'Instagram i pentinats.
València Extra va parlar en exclusiva amb Carlos i Miquel, la dupla de "Odio el futbol moderno", una idea que funciona molt bé com a homenatge a la memòria del baló.
Odiar el futbol modern... En veure les vostres xarxes socials, queda molt clar que no són pocs els que adscriuen a este sentiment. Com va nàixer la idea de començar a cercar més romàntics al voltant del món? Qui estan darrere d'este sentir?
Miquel: Som dos amics del mateix barri, del mateix carrer, de Gandia (València). Una de les coses que ens uneix és la passió pel futbol, des de xavals comentem tot: fitxatges, polèmiques, jugades, gols... En els últims anys coincidíem en alguna cosa, començàvem a rebutjar certes coses del nou futbol. Clubs controlats per magnats, estadis buits i sense ambient, equipacions que atempten contra la identitat cultural dels clubs, desaparicions de clubs històrics, corrupció, botes de color xiclet... a Carlos se li va ocórrer crear la pàgina, i em va nomenar administrador. Som uns romàntics (hehe), el nostre sentiment ho expressem en la pàgina, i a poc a poc hem vist que és bastant generalitzat.
Carlos: Tal com diu Miquel, vam crear la pàgina amb tres finalitats: nostàlgia, denúncia i cultura. Al principi era una manera d'esplaiar-nos. D'expressar nostre sentir. Del futbol que recordàvem. De com ens agradaria que fóra. I a poc a poc es van unir gent amb els seus diferents equips, però amb un mateix sentiment. Tant de bo poguérem passar més temps junts, i treballar millor la pàgina, però la vida moderna ens ha portat per camins diferents, jo viu en Nitra (Eslovàquia) i Miquel està a Barcelona. Som dos xics normals que fem el que ens agrada. I cada vegada tenim més il·lusió. Però és cert que ens falta temps.
El RB Leipzig, un club fundat en 2009 amb els diners de l'empresa RedBull, amb un estadi del mateix nom i promeses joves, té 24 punts en la Bundesliga al dia de hui; els mateixos que el Bayern Munich. Molts ho veuen com un símbol del futbol-negocie. També vosaltres?
Miquel: El futbol modern ens pot portar a una final de Copa d'Europa entre RedBull Leipzig i el Coca-Cola Milan en uns anys. Això a nosaltres no ens agrada.
Carlos: Clarament. RedBull, una multinacional creada del no-res, un equip de futbol que en realitat és una franquícia. És com l'NBA. Ara està en Leipzig, però possiblement demà estiga en una altra ciutat. Nosaltres som partidaris que els clubs siguen controlats per la seua massa social, pels socis, no ens agrada el futbol de franquícies. Tots estos clubs són clubs sense ànima.
En molts racons, des de Sud-amèrica fins a Europa, les aficions i graderies d'animació han perdut la seua màgia, fent-se més violentes i a voltes descerebrades. Això és per culpa del futbol modern o hi ha més factors?
Carlos: El futbol és un reflex de la societat. Ho vam veure en la passada Eurocopa. Davant una Europa amb discursos de separació i racisme, els radicals van posar fre. El missatge d'odi d'alguns líders polítics es veu reflectit en els ultres.
Miquel: Això no és culpa del futbol modern. En l'antic ja passava, però es tracta d'una manca que el futbol modern no ha pogut millorar. Es persegueix al seguidor, i el seguidor no té la culpa. Paguen justs per pecadores. Cal diferenciar entre hooligan o ultra i seguidor o supporter. En els estadis hi ha menys ambient però la violència dels degenerats no ha acabat. És un problema.
Messi i Cristiano Ronaldo, botes d'or i cotxes com a pans. Amb tant futbol modern, queda algun jugador diferent?
Carlos: Ens agrada la senzillesa d'Iniesta, la fidelitat de Totti, i eixe nou despertar de Aduriz. Incomoda veure les notícies de molts futbolistes de hui, amb escàndols de corrupció, sexuals, eixides de to... però no tots són així. Cal saber cercar i saber llevar la morralla de la informació esportiva per a trobar el vertader futbol.
Miquel: Clar que n'hi ha. N'hi ha humils, que prefereixen no fanfarronejar de dones, cotxes i èxit. Però la premsa no els ensenya. Per a ells és més important el nou tatoo de Messi, com li l'ha fet, quin significat té, etc. que qualsevol notícia d'un equip menor. Existeix un altre futbol, però no és accessible per al gran públic.
Com a valencians, sabran que el Valencia CF de hui pateix fa moltes temporades, sobretot des de l'arribada dels diners de Lim. Creuen que hi ha marxa arrere?
Carlos: La situació del València és una situació que es porta donant durant molt temps a Anglaterra i a poc a poc està arribant a la resta d'Europa.
En el cas valencianista: Peter Lim no va plorar amb el descens del València en els 80, ni amb les finals perdudes. No es va emocionar amb cada gol de Mendieta o del Piojo. S'ha comprat el Valencia com el que es compra qualsevol empresa, per a fer negoci clarament. I com no sap de futbol, s'ha portat als seus col·legues. Primer Nuno i Neville, i ara sembla que comença a deixar-se aconsellar pels valencianistes, però bo: els clubs són empreses i el Valencia és una més, amb mals gestors que van deixar el club en una situació penosa.
Però nosaltres apostem perquè els socis agafen les regnes dels clubs: del Valencia i dels altres. És difícil, però no és impossible.
Miquel: La bambolla del futbol-negocie esclatarà en qualsevol moment.
És clar que el problema és el que han fet amb el futbol més que l'esport mateix. Com a amants del futbol de totes les èpoques, hauran patit eixe afront que diu que és solament espectacle i gens més. Com entenen esta idea? Pensen que el futbol efectivament uneix a persones de diferents països i cultures? Creuen que dins de crits, jugades i banderes s'amaga una mica més?
Carlos: Una altra cosa és com ho utilitzen alguns, ho polititzen, ho instrumentalitzen, ho taquen. Però el futbol és senzill: dues porteries, una pilota i a jugar. I això ho saben fer en qualsevol part del món. Sense anar més lluny, els seguidors de la pàgina ens envien fotos de camps de futbol de diferents parts del món. Hem rebut fotos d'Espanya, Portugal, Mèxic, Argentina, però també des de Hawaii, Bali o Mongòlia. El futbol és l'idioma més parlat del món.
Miquel: El futbol uneix. Per a nosaltres és un esport i una cultura, i quan viatges existeix un llenguatge amb el qual comunicar-te amb persones de qualsevol lloc: es diu futbol.
Quin és l'equip que li amoïna a Carlos i a Miquel?
Carlos: Fa ja molt temps que el futbol no m'amoïna. Jo era dels quals quan el seu equip perdia se n'anava al llit sense sopar. Però, a poc a poc, un aprén a relativitzar tot i aprén que hi ha altres coses més importants i per les quals sí que se t'amoïna. De totes maneres i malgrat tot, el meu equip de l'ànima és el Valencia. Cada vegada que pas per l'Avinguda d'Aragó em recorre una esgarrifança i ara, estant tan lluny, és inevitable que et caiga una xicoteta llàgrima en recordar que és part de la teua casa.
Miquel: A mi m'amoïnava el partit quan jo jugava. Pensava en la nit qualsevol jugada que podia trobar-me l'endemà. El futbol professional no m'ho ha llevat mai i el futbol modern moltes vegades m'ho dóna. Sóc un amant de la tercera divisió, del futbol humil, ple de xicotets detalls i gestos que m'encanten.
Algun gol o moment favorit que no es puguen traure del cap?
Carlos: Moments? Et podria dir mil. Però, sense dubte, el meu moment favorit va ser la Copa del Rei del 99. Per fi guanyem un títol i la celebració va ser impressionant. Fins vaig acabar rapant-me el cap al zero per una promesa que havia fet (hui no em faria falta hehehehe).
Miquel: Hi ha moltes obres d'art, jo concretament sóc molt "maradoniste", si existeix eixa paraula, hehe. He vist els seus vídeos infinites vegades, i continue i alucino amb el Diego. També em va impactar molt el debut de Romario en la Lliga, crec que no s'ha repetit alguna cosa així.
