A València els nostres espais verds, zones verdes, jardins, etc. són definits al planejament urbà com a espais lliures. Constituïxen equipaments específics dins de la ciutat i tenen com a objectiu proporcionar a la ciutadania llocs de relació, de joc, d’oci, d'estar i de descans. Parlem de bancs, passejos, jocs de xiquets, esports, etc.
Des de l’inici de la legislatura ens hem marcat com a objectiu el promoure un canvi en la jardineria de la ciutat. Volem passar de la jardineria que complix una funció merament estètica i fixa, a una altra que ens mostre l’evolució constant i ens permeta recuperar un discurs botànic més pròxim, més del nostre entorn, mésnostre.
D’una banda es planteja l’adequació d’espais per a l’execució de propostes ciutadanes alternatives i imaginatives; d’una altra, la construcció d’horts urbans. Això, a més de l’execució de jardins; bé partint de les propostes ciutadanes, bé des de la pròpia Delegació de Jardineria.
Per fer-ho volem utilitzar tots els espais existents a la ciutat susceptibles de fer-ho, tots els espais buits a la ciutat, no només els espais reservats pel planejament a les zones enjardinades.
Des de l’Àrea de Medi Ambient i Canvi Climàtic de l’Ajuntament de València creiem fermament que la ciutat l’han d’anar fent, l’hem d’anar fent, les veïnes i veïns que la formem. En este sentit ha d’entendre’s que vulguem implicar-los en la seua revitalització.
D’esta manera, tocant terra, veient que sorgix de la mateixa terra, recuperarem memòria i, alhora, ens aproparem a la nostra pròpia natura.
Pel que fa als jardins, per a l’equip de govern els espais lliures enjardinats han de complir, a banda de la seua condició d'equipament per a recreació de la ciutadania, un nou objectiu: formar part de la infraestructura verda de la ciutat, entenent esta com una successió d'hàbitats que milloren la qualitat ambiental i permeten a la biodiversitat local poder establir-se i desenvolupar-se. El límit de fins on pot naturalitzar-se la ciutat haurà d'ajustar-se a criteris de salut pública.
Actualment, amb l'excepció dels jardins històrics i alguns parcs com ara el de La Rambleta i el de Marxalenes, als quals la vegetació ens oferix bé un discurs històric, bé un discurs mediambiental, la resta de la jardineria de la ciutat és purament ornamental. I este és un model de jardineria impossible de mantindre, no sols econòmicament sinó també des del vessant ambiental.
Per exemple, La Rambleta, que inicialment va ser concebuda com a espai autosostenible de caire ambientalista, amb un parc de ribera al voltant de la rambla on es va recuperar el curs d’aigua que històricament el recorria, i amb una transició cap al carrascar, passant per una omeda, va tindre un manteniment durant 10 anys amb les mateixes tècniques i, sobretot, els mateixos productes químics que a la resta de jardins i parcs de la ciutat.
Amb esta dinàmica es va provocar un empobriment del sòl i, com a conseqüència d’això, un deteriorament de la vegetació que hi havia. Per capgirar esta dinàmica es va fer una intervenció per regenerar tot el sistema hídric del parc. Alhora, es va eliminar la utilització de productes químics per al control de l’aparició d’elements vegetals, tant terrestres com aquàtics.
També es va intervindre en la ciutadania. De la mà de l’Associació de Veïns i Veïnes de Sant Marcel·lí es va començar a treballar per evitar un fet que venia succeint i que impedia el manteniment del corrent aquàtic de la Rambleta: l’acció dels visitants que llançaven pa i uns altres aliments a la fauna aquàtica invasora de la rambla: carpes, carrancs americans i galàpagos de Florida. Amb estes accions comencem una nova etapa: la recuperació natural de l’espai. Hem volgut tornar als orígens del Parc de la Rambleta.
També vàrem començar, per exemple, a fer una cosa tan senzilla com no arreplegar les fulles de terra a la tardor. Només es netejaven els camins dipositant les fulles al costat, als parterres. Així vàrem aconseguir dos beneficis: el propi enriquiment del terreny que produïxen les fulles i la protecció contra la compactació. Tot, sense aportacions externes; tot, generat al propi parc.
Ara, uns anys després, La Rambleta es troba en un període de recuperació i s’ha pogut observar la resposta del terreny, molt més intensa d’allò esperat.
Cal remarcar que tota esta feina de recuperació no hauria pogut fer-se sense la complicitat, sense la implicació directa dels veïns i veïnes del barri. Perquè, per a una població com la nostra, educada en la jardineria d’imatge fixa, mantenir-nos pacients esperant l’evolució espontània de la naturalesa, la recuperació natural d’un espai, és impossible sense una tasca didàctica que ens faça pensar, recuperar la nostra memòria i poder transmetre-la als més menuts i també la sensibilitat cap a les plantes que formen part de la nostra història i de la nostra cultura perquè sempre han format part d’elles.
És, en definitiva, una manera d’estimar-nos i d’estimar i aprendre a conviure amb el nostre entorn.