Com aconseguir i mantenir el poder és un dilema sobre el qual polítics i pensadors porten debatent molt temps. L'exponent és Nicolás Maquiavelo amb el seu llibre El Príncep, on reflexionava sobre si la millor manera de governar un país era que el seu príncep fóra temut o estimat.
Més endavant, Antonio Gramsci, italià com Maquiavelo i autor del príncep modern, també reflexionava sobre les relacions de poder i com romandre en ell. Una de les seues més famoses cites diu així: "Prenguen l'educació i la cultura, i la resta es donarà per afegiment".
Durant la democràcia tant PP com PSOE han anat donant ales als partits nacionalistes per a aconseguir governs i aprovar pressupostos. Encegats per aconseguir i mantenir el poder, han pactat una vegada i una altra amb grups polítics que estan en les antípodes d'un projecte comú. Amb el beneplàcit de molts governs centrals, els partits nacionalistes establits a Catalunya i País Basc han pogut enfilar un relat on símbols, herois i esdeveniments han sigut acomodats a voluntat per a així formar un passat i una cultura que limita amb la fantasia en alguns casos.
Convertir eixa quimera en realitat és missió de l'educació. Així, un defensor de la unitat d'Espanya i partidari dels Àustries en la Guerra de Successió Espanyola com Rafael Casanova és considerat hui en dia el pare de la pàtria catalana i la seua estàtua rep flors en la Diada. Açò és una clara mostra de la pèrdua de control de l'Estat sobre la cultura i l'educació. Un altre exemple és l'artificial regne Catalanoaragonés, a on com és sabut, la Corona residia a Aragó sent Catalunya un Comtat d'aquest.
Les últimes eleccions autonòmiques de Catalunya, expressió de llibertat i democràcia, van ser presentades pels nacionalistes en clau plebiscitària, i malgrat açò solament van aconseguir una majoria parlamentària minsa recolzada en una minoria poblacional. Una minoria significativa de la societat catalana, però minoria. Per tant, insuficient per a determinar el present i futur del conjunt de la societat catalana i espanyola i la seua descendència. No comptar amb els suports socials necessaris en el seu moment és el que obliga a les elits que abanderen el "procés" a menysprear el paraigua de la llei i de l'Estat de Dret.
El discurs populista i nacionalista és l'engranatge que falta per a obtenir arguments que ajuden a aconseguir el poder. Aquest discurs permet desvirtuar conceptes polítics que estan molt definits. S'han pogut veure emblemes com "volem votar per a ser lliures"; no obstant això, les nombroses eleccions que han tingut lloc a Catalunya en les últimes 4 dècades evidencien que tenen la llibertat de triar als seus líders i també als representants que tots compartim.
Sembla mentida que hàgem de recordar que la llibertat d'un individu acaba on comença el dret d'un altre, i que el fet d'introduir una papereta en una urna és un acte imprescindible en democràcia; però irrellevant si no està avalat per uns drets, garanties i obligacions.
A més, en un món interconnectat, les fronteres físiques cada vegada són més intranscendents, la qual cosa fa de l'antic nacionalisme un moviment analògic en una era digital.
En conclusió, partir a la societat catalana per la meitat no és una situació casual ni de força major. És un llarg procés que ha sigut recolzat per PP i PSOE en el seu afany de mantenir-se en el poder i amb una absoluta falta de previsió de futur. L'herència la coneixem tots: una societat on uns assenyalen amb el dit a uns altres per motius ideològics; una societat on la injuriada, però desvirtuada paraula feixista està a l'ordre del dia; una societat empoderada no de democràcia i llibertat sinó de por i tristesa. Tot gràcies a la ceguesa dels nostres governants recolzada en la perfídia i en la demagògia d'una part dels líders catalans.