Chema i Postigo van convergir en el temps en la institució del barri d'Orriols. Va ser durant el període estival de 2016. Chema va canviar l'escut de l'Alcorcón per la ratapinyada que distingeix a l'entitat granota. Postigo va girar sobre si mateix per a tornar a la Península Ibèrica, a la vora del Mar Mediterrani, després d'una curta estada en el futbol italià. Hi havia colps i cicatrius de guerra en les seues botes; experiència i destresa. Els dos compartien demarcació en l'eix de la saga. Els seus camins, divergents fins a eixa data, van quedar unificats en el Ciutat de València. Hi havia un pensament i també un ambiciós somni coincident que semblava guiar cadascun dels passos empresos; projectar-se cap a l'univers que marca LaLliga Santander. Amb prou faenes un any després els esdeveniments es van precipitar. Chema i Postigo van emergir en la vesprada d'ahir des de la foscor del vestuari blaugrana per a instal·lar-se en la primera línia de foc. Davant apareixia la imatge sideral del Vila-real. El recorregut escomés va ser curt, des d'un prisma espacial, però la dimensió per la qual es van projectar resulta desconeguda. El llindar de la Primera Divisió exercia de lumínic context.
Potser la paciència es convertisca en una virtut. Els dos defensors es van expressar amb convicció per les categories menors del futbol espanyol a la recerca d'una escletxa pel qual colar-se en adreça cap a l'elit. Ho van aconseguir el passat curs. En eixe sentit, l'enfrontament davant el Submarí Groc sorgia com una recompensa a un treball que es perd en la nit dels temps. Tot té un principi; una gènesi que marca la destinació. Sembla el cas. Postigo i Chema van estrenar ahir el seu currículum com a futbolistes adscrits a la nòmina de la Primera Divisió. El partit presagiava emocions fortes en virtut de la jerarquia de l'oponent. El duel comportava sensacions antagòniques. L'estímul era poderós, però l'estímul semblava imposar un desafiament majúscul del qual van eixir indemnes a la vista de l'evolució dels fets succeïts a l'interior del camp.
Potser la versió col·lectiva d'un bloc compromés que va ser adquirint consistència i densitat al pas dels minuts coadjuvara. El Llevant es va comportar com un grup uniforme i homogeni. Gremial i associatiu. La veritat és que no va haver-hi dubtes. Ni incògnites a buidar. Chema i Postigo van abordar la cita de lliga des de la convicció i el convenciment. Potser en la intimitat havien fantasiat amb el moment viscut. Cap es va sentir cohibit per l'impacte del duel. Ni aclaparat per la magnitud de la trobada. Els xics es van aproximar al partit des de la naturalitat. Van saltar al verd per a conjugar i associar-se, tal com ho van fer durant infinitat de vesprades durant l'excels exercici anterior en la categoria d'Argent quan van alçar una barrera infranquejable sobre la meta defensada per Raúl. Potser no tenen una full de servei profunda, però van demostrar la seua preparació per a afrontar confrontacions de calat i qualificació.
En eixe sentit, no es van sentir intimidats per dos atacants de l'ascendència de Bacca o Unal. I no semblava senzill a priori. Amb prou faenes va haver-hi notícies de la rereguarda groga en el còmput general de la confrontació. El fet revela el tipus de partit signat pels defenses en un debut triomfal. L'amenaça era contundent, però va quedar minimitzada en eixe espai en el qual les distàncies s'esvaeixen. La pastura despulla als contendents. És un contra un altre. No va haver-hi fissures ni en el joc aeri, ni quan la pilota va rodar pegat a la gespa. En la fraternitat del vestuari van manifestar les seues emocions. Els seus rostres brillaven a la conclusió del xoc. El gol de Morales des del punt de penal, amb el partit fregant el seu ocàs, dimensiono el sentit personal que presentava la confrontació per a tots dos. "És el debut somiat" va confirmar Chema amb la samarreta blaugrana encara pegada a la seua pell. "Res podia haver eixit millor", va corroborar Postigo.