Fa 90 anys, el 28 de gener de 1928, la vida d'una persona molt important per a València i per al pensament dels segles XIX i XX va apagar-se. Però, mai ho van fer les seues idees i pensaments, la seua forma de fer política o la seua literatura. Blasco Ibáñez va deixar una gran petjada en la història i la identitat dels valencians i les valencianes i hui la seua figura està més present que mai.
Vicente Blasco Ibáñez va nàixer a València el 29 de gener de 1867 i al llarg dels seus quasi 61 anys va complir el seu desig, ser escriptor i revolucionari, segons l'historiador Ramiro Reig. Constantí Llombart (València, 1848-1893), escriptor, periodista i activista cultural clau de la Renaixença valenciana, de fet, va ser clau en la seua formació crítica.
I és que va seguir les línies de Llombart, que el va convéncer per a llançar-se al món de la literatura en català. En la seua joventut, va col·laborar en l'almanac de Lo Rat-Penat amb alguns textos en valencià, enmig de la Renaixença, però finalment va inclinar-se pel castellà tant en la literatura com en el periodisme, encara que va estudiar Dret.
Així, va escriure principalment sobre la terra valenciana, sobretot amb l'horta, la mar i la lluminositat de la Comunitat Valenciana com a protagonistes. En concret, algunes de les novel·les regionals més importants són Cañas y barro (1902) o La barraca (1898), però també destaquen les històriques com Los cuatro jinetes del Apocalipsis (1916) o Mare Nostrum (1916).
Quant a la política, també va ser una figura de gran transcendència. Des de jove, era republicà i anticlerical i va assistir a les reunions del Partit Republicà Federal, on el públic va trobar en ell una gran capacitat d'oratòria i persuasió capaç de mobilitzar a la gent. De fet, després de tornar del seu exili a París (1890-1891), en 1905 va convertir-se en el polític més popular de València, amb mítings per tots els barris i articles diaris per als periòdics defensant la seua ideologia.
Entre 1898 i 1907 va aconseguir ser diputat al Congrés amb la Unió Republicana i en 1909 va formar un partit independent, el Partit d'Unió Republicana Autonomista (PURA). A més, va aconseguir gran transcendència gràcies al periòdic que va fundar en 1894, El Pueblo, òrgan oficial del blasquisme (és a dir, de la defensa de les dues línies principals de Blasco Ibáñez: republicanisme i anticlericalisme) que es va convertir en una de les capçaleres més llegides de la ciutat fins al final de la Guerra Civil. Des d'aquest mitjà va centrar la seua oposició al govern de la Restauració d'Alfons XII.
Vicente Blasco Ibáñez va ser empresonat tres vegades per la seua mobilització contra l'Església, el Govern i la monarquia i, una vegada va deixar a un costat la política, va recórrer països com Argentina o París per a participar en actes com a convidat per la seua saviesa i va escriure les seues obres literàries i reportatges més coneguts. Finalment, un dia abans de complir els 61 anys, va morir a causa d'una pneumònia en Menton (França) i les seues restes van ser traslladades a València, després de proclamar-se la Segona República, on la ciutadania les va rebre en una processó cívica.
Hui, la seua vila de la Platja de la Malva-rosa manté viu el seu llegat, convertida en Casa-Museu. D'aquesta manera, s'ha convertit en un espai que acull conferències, xarrades, exposicions i activitats per a fer culte al "pensador més universal que ha tingut la ciutat de València en els segles XIX i XX", segons l'alcalde de la capital valenciana, Joan Ribó.
Ahir, després que la Fundació Centre d'Estudis Blasco Ibáñez acudira als tribunals per a determinar si els fons cedits a l'Ajuntament en 1996 eren seus o del consistori, Ribó va anunciar que el llegat del polític i escriptor republicà romandrà a València. En concret, s'ha signat un preacord entre ambdues parts per a firmar un conveni que inclou una subvenció nominativa amb una partida de despesa corrent anual per a fer activitats al voltant de la seua figura i, "la més important", altra partida plurianual de subvencions per a restaurar i millorar l'edifici, la documentació, els fons bibliogràfics i la pàgina web.
"Estem molt contents d'haver arribat a un acord amb la Fundació perquè el seu llegat es quede a la ciutat i, sobretot, per a divulgar l'obra del pensador", va valorar l'edil, ja que, per a ell, "és imprescindible per a la ciutat i tota la Comunitat Valenciana".