Nascuda en el si d'una família d'artistes, Laura Soriano no concep la vida sense música: flauta travessera, albaes, guitarra, cant tradicional... Encara que sempre va ser una xiqueta tímida, alguna cosa en el seu interior l'ajuda a evadir la vergonya quan canta en públic. De fet, ha aprofitat el confinament per a reprendre un projecte de vídeos musicals, amb l'objectiu de compartir amb els altres allò que li fa feliç. I es podran veure a través dels canals locals cada dimarts i divendres.
El seu esperit creatiu va més enllà de la música, ja que acostuma a escriure o improvisar les seues pròpies lletres, per a després cantar-les, «i també m'agrada la dansa, la pintura... En general, coses que m'ajuden a distraure la ment», explica Laura Soriano. Això sí, atrafegada fins a dir prou, entre treball, estudis i tot el que li puga sorgir, «sempre que tinc una estona em pose a tocar, o cantar, o improvisar».
La falta de temps no és excusa per a una jove que no pot viure sense la música. De fet, ha encaminat els seus estudis universitaris a aquesta gran passió per a transmetre-la als altres i fer, de tot això, la seua professió. És mestra de Primària amb especialitat en música, «encara que ara mateix estic en bossa, opositant i cobrint algunes substitucions en escoles quan sorgeix».
La seua idea era presentar-se a les pròximes oposicions, però s'han vist ajornades, per la qual cosa haurà de continuar compaginant l'estudi, algunes hores de substitució de professors en escol·les, que li donen punts, i el seu treball: És secretària a l'escola de música Santa Cecilia, col·lectiu en el qual també es troba com a component des de 2005, tocant la flauta travessera.
I també imparteix classes de cant valencià en La Marina, centre cultural al Puig, on resideix actualment: «Vaig molt a gust perquè, és menys professional que en el Conservatori, llavors hi ha gent que ve simplement per a passar-lo bé... Som com una família», explica.
Té una especial vinculació amb la localitat: «La meua mare és del Puig, i el meu avi, que quan era xicoteta ja m'ensenyava a cantar albaes». A més del seu besoncle Josep Bahilo, que va ser un cantaor i versaor de renom, i el seu fill, Carlos Bahilo, oncle de Laura i versaor actual. Però l'afició per les albaes i el cant d'estil també li venen del seu pare, que és de Puçol, on he viscut sempre i on feia dansa de xicoteta, a la Casa de Cultura. «La veritat és que em sent dels dos llocs».
Pel que sembla, la sensibilitat cap a l'art estava en l'ADN de Laura fins i tot abans de nàixer. Però aquesta predisposició natural, fins i tot impulsada per una família d'artistes, no hauria arribat molt lluny de no ser per tot l'esforç que ha invertit des de ben xicoteta.
Primer va estudiar el Grau Mitjà en el conservatori de música per a especialitzar-se en flauta travessera. Sis anys després va decidir continuar amb un segon grau, esta vegada, amb especialització en cant. «En començar em van passar directament al segon curs, perquè ja tenia nocions, així que en aquest cas sol van ser cinc anys». Aquesta anava a ser la primera promoció de cant valencià, ja que només s'imparteix en el conservatori de Catarroja.
Però arribat el mes de març es va suspendre el curs. «De moment estem fent classes online i fent treballs, però no sé com estarà l'assumpte dels exàmens». Encara que l'estat d'alarma ha entorpit la recta final dels seus estudis, Laura està gaudint d'un temps lliure que tant de temps ha buscat entre classes i treballs però que fins ara no havia tingut. Així, ha començat un projecte que portava temps al seu cap.
«He aprofitat que estem les 24 hores a casa per a gravar cançons». La majoria, amb lletres pròpies. Per a això, utilitza el micro d'enregistrament que li va regalar en el seu últim aniversari el seu nuvi, Jorge Martínez, més conegut com a Jorge Molina. «I com a ell li agrada molt la fotografia, em grava i després munta els vídeos», ja que Laura toca primer la base de guitarra, de flauta, i sobre aquests enregistraments després posa la seua veu. «A més, el tema de les lletres el triem entre els dos... És un treball conjunt», assegura la cantant.
Una vegada acabats, els publica en el seu mur de Facebook per a compartir-lo amb els altres. Fins ara ha cantat Fandango de Hortunas i La Perxelera, amb lletra dedicada a persones discapacitades i especialment a la seua germana, que té síndrome de Down. I també la Malaguenya de Mutxamel, amb una lletra dedicada als avis.
En alguns vídeos participen altres músics, com el seu professor de rondalla, Vicent Carrasco, amb la guitarra, i com un company de la Banda de Puçol, amb la trompeta. Ara té alguna altra col·laboració entre mans, però prefereix que siga sorpresa... I és que, una vegada iniciat aquest projecte, li agradaria mantindre'l en el temps... Si la seua rutina li ho permet, «perquè m'agrada compartir amb la gent el que m'agrada fer, i que gaudisquen també escoltant-me».
Passió pel cant
La passió per l'art li ve de família, però en l'enorme univers que és la música, ella es queda, sobretot, amb el cant tradicional. «El meu avi matern estava lligat a aquest món així que, des de xicoteta jo cantava amb ell». Després va ser el seu pare el que la va espentar a apuntar-se a classe, «perquè em va sentir i, com ell també ha cantat...», comenta.Es va apuntar a classes de cant en 2012, quan havia acabat els seus estudis de flauta en el conservatori, encara que no va cantar en públic fins que la seua germana va ser fallera major. «Vaig cantar amb el meu pare i, a partir d'ací, vaig perdre la vergonya i em va entrar el gusanillo».Ara, al llarg de l'any acudeix a diferents actes: les nit d'albaes dels festers a Puçol, la cantá de les falles, a més de cant d'estil en les festes de Sant Roc i Sant Pere al Puig. I també ha cantat a la Casa de Cultura, en una ocasió, amb el famós cantaor tradicional, Pep Gimeno 'El Botifarra'. Laura assegura ser tímida. De fet, des de xicoteta, la seua mare li deia: «No sé com cantes amb lo vergonyosa que eres», comenta, «però com és alguna cosa que m'agrada i ho sent... Se me'n va la vergonya».
La cantant assegura sentir-se més atreta per l'estil de albaes que pel cant d'estil. La diferència és que, en este últim, canta una sola persona acompanyada de guitarres, «el guitarró de rondalla», amb introducció completa, clarinet i trombó. Les albaes, no obstant això, les introdueix la dolçaina i es canta entre dues persones: «quan una acaba, l'altra comença».
«Però des que vaig entrar en el conservatori de cant vaig començar a tocar jotes, fandangos, seguidilles i malaguenyes, que és el que estic gravant, i també m'ha agradat bastant». També gaudeix fent classe i, en general, amb tot allò relacionat amb aquest art.
De fet, ha començat a col·laborar amb l'Ajuntament per a publicar, cada dimarts i cada divendres, un vídeo a través dels canals de difusió municipals (Instagram, Facebook, WhatsApp, Twitter...).
«És una cosa que tinc dins i, mitjançant la música i concretament el cant, puc exterioritzar-lo». Sobretot, quan es dedica a escriure o improvisar les seues pròpies lletres, «perquè són dedicades a coses concretes i t'ixen de dins». No és d'estranyar que el dia de demà s'imagine fent classes de música en un col·legi, de cant en La Marina i, en general, tocant i cantant allà on puga.
Laura és, sens dubte, un clar exemple que la música fa miracles. No per falta de talent -en realitat li sobra-, sinó per aqueixa timidesa que des de xicoteta li ha caracteritzat però que ha anat superant per a gaudir de la seua gran passió, aquella que li ve de dues famílies, de dos pobles i, sobretot, que li naix de dins. I ha aconseguit basar la seua vida res més, ni res menys, que en l'art d'estimar la música.