Opinió

La vida en espera

Guardar

neus fabregas
neus fabregas

42 anys d'exili en un territori inhòspit. Dels quals, 27 anys han sigut d'alt foc, esperant una solució pacífica, justa i reparadora, esperant que la resolució de les Nacions Unides per a la celebració d'un referèndum en el Sàhara Occidental amb una missió concreta, la MINURSO1 es complira. Mentrestant....

Mentrestant una part de la població viu en el Sàhara Occidental, territori ocupat pel govern marroquí. Viuen resistint davant una repressió permanent. Presos polítics sahrauís al Marroc, tortures a la més mínima senyal de resistència al jou... Colonialisme en la seua pura essència.

Mentrestant, una part de la població està en la diàspora, on no deixen de tenir vincles amb els campaments i els territoris ocupats i continuen la lluita per la causa, estiguen on estiguen. O han deixat els seus vincles tant en territoris ocupats com en els campaments, i continuen lluitant i defensant la causa estiguen on estiguen.

Mentrestant, una població que habita en un territori cedit per Algèria en ple desert. Resilient a les condicions extremes que caracteritza aquest entorn: temperatures altes, terra àrida amb moltes dificultats per a germinar vida, alimentació, energia i aigua. Recursos que aconsegueixen per via de la Cooperació Internacional i l'Acció Humanitària.

Ací, en els campaments sahrauís és on he pogut experimentar una vivència diferent que t'arriba des de l'emocional fins al més polític perquè com sabem, el personal és polític. He trobat un govern triat pel poble sahrauí (RASD) que ha demostrat i demostra com es pot organitzar, estructurar i construir un poble sota unes condicions extremes, i possibilitar el sosteniment de la vida del seu poble generant dignitat i justícia en les seues existències.

Distribuint i gestionant els recursos que arriben a tota la població, generant infraestructures per a l'educació, la sanitat, per als pilars fonamentals d'una societat.

Quan et despullen de tot, només queda el ben comú i les cures, el principi de tot i des d'on hauríem de partir allà on estiguem. Generar comunitat és la millor estratègia que pot fer un poble per a mantenir-se fort, digne, amb el cap ben alt. El poble sahrauí és un bon exemple d'açò.

He conegut persones de totes les edats, de diferents àmbits. Totes, lluitadores, actives, vivint amb dignitat, hospitalàries fins al punt que t'obrin les portes de les seues cases, les seues agendes, les seues tendes, el transport que tenen... Han volgut que em xope, que em vincule amb la causa, que siga corretja de transmissió i ho han aconseguit. La causa sahrauí no em ve aliena, des que em vaig començar a organitzar-me, la conec i em vaig posicionar. Però certament, quan poses els peus en els campaments i comences a descobrir aqueixa realitat sobre el terreny, ja no hi ha marxa arrere, no hi ha oblit, no és possible mirar a un altre costat.

I per què està succeint aquest drama? Com en altres territoris, el capitalisme i el patriarcat imperen i els interessos de tercers països per territoris amb recursos naturals immensos en els quals puguen extraure i explotar recursos sota la doctrina del lliure mercat i circulació de mercaderies impera. Açò fa que les persones, les seues terres i identitat deixen ser el centre de les prioritats per a la comunitat internacional. El Sàhara Occidental és ric en minerals, fosfat, petroli, pesca, agricultura... i qui es beneficia d'açò? Altres països, no reverteix en gens a la població que habita allí. Gràcies al fet que el govern espanyol en 1975 va decidir anar-se del Sàhara Occidental i deixar en mans del Marroc i Mauritània el territori sahrauí, aquest poble segueix sent l'últim país per descolonitzar d'Àfrica en el segle XXI.

Però hi ha llum en el camí. Les últimes resolucions del Tribunal europeu ho corroboren. El Marroc i la Unió Europea van decidir repartir-se la pesca i agricultura del territori del Sàhara Occidental i el tribunal ha sentenciat que aqueix acord no és vinculant posat que el Sàhara Occidental no ha estat en les negociacions i és el seu territori. El mateix per a l'agricultura.

Possiblement l'estratègia de certs països (aliats amb molts altres) i de la comunitat internacional és deixar que aquesta causa s'oblide. Que el poble sahrauí es quede on està, que s'obliden de tornar a la seua terra i es queden. És l'estratègia del fastig.

Aquesta estratègia pot tenir una teoria fonamentada perquè les primeres generacions que van eixir de la seua terra, que van lluitar per ella i que van haver d'exiliar-se, han viscut i sentit en les seues pròpies carns la guerra, el conflicte i han pogut generar aqueixa flama... però van passant els anys i es pot esvair.

El que possiblement no han tingut en compte en aquesta estratègia és que el poble segueix transmetent generació rere generació d'on vénen i a on volen tornar, la flama segueix cremant.

Que, encara que es visca en l'espera, segueixen lluitant dia a dia per a viure amb dignitat i tornar a les seues terres. Que hi ha un govern, la RASD, capaç de sostenir un poble. Un poble capaç de resistir i resilir davant qualsevol dificultat: des de les circumstàncies adverses més quotidianes a les més altes problemàtiques que es disputen en les esferes polítiques internacionals.

I mentrestant, allí segueixen amb organització i determinació. Ací, les organitzacions, la societat civil i algunes institucions seguim visibilitzant, donant ressò i incidint que no oblidem, que tenim molt presents a les quasi 200.000 persones que viuen en els campaments, a la població oprimida en els territoris ocupats. I seguirem incidint. Des de totes les posicions possibles perquè l'estat espanyol té la responsabilitat més gran a l'hora de solucionar el conflicte. El govern marroquí ha d'acatar les resolucions de l'ONU i les del Tribunal Europeu. I la resta de països que espolien els recursos naturals deuen negociar amb el poble sahrauí.

Perquè el poble sahrauí ha demostrat i mostrat que la guerra no afavoreix a ningú, que les solucions han de ser des de la via pacífica, no violentes i justes.

Destacats