Enrique Salmerón-González ha rebut, recentment, el Premi Sanitas al jove especialista amb millor trajectòria científica de tota Espanya: "és un reconeixement a moltes hores de treball, però també a tot el col·lectiu de metges joves i a la cultura de l'esforç que representem".
Nascut a Albacete, en l'actualitat, està centrat a desenvolupar des de zero una Unitat de Cirurgia Plàstica a l'hospital Doctor Peset Aleixandre de València, però, a més, "ens encarreguem de part de la fase quirúrgica de la transició de les persones trans".
Conscient de la situació actual que s'està vivint als hospitals, no dubta a reivindicar majors recursos per a la sanitat pública. Amb ell, fem un balanç de la seua trajectòria, però també de com està afectant la pandèmia.
Què suposa rebre el Premi Sanitas al jove especialista amb millor trajectòria científica de tota Espanya?
Evidentment, és un absolut honor i una sort. Encara que era conscient que tenia un currículum molt bo, encara em costa creure haver aconseguit aquest reconeixement. Així i tot, pense que cal interpretar amb cautela això d'"especialista amb millor trajectòria científica d'Espanya" perquè és molt altisonant, però realment, ha de ser molt complicat mesurar i baremar de manera objectiva la trajectòria de tots els candidats que es presenten, entre els quals estan els metges més brillants de totes les especialitats i hospitals d'una promoció. Jo crec que aquest premi és un reconeixement a moltes hores de treball, i encara que es plasme en el rostre de la persona que el rep, realment és un reconeixement a tot el col·lectiu dels metges joves, i a la cultura de l'esforç que representem.
Explica'ns quina ha sigut la teua trajectòria fins a arribar a aconseguir aquest reconeixement.
Jo soc d'Albacete, i vaig tindre la sort d'estudiar en un bon institut, el Ramón y Cajal i en la Facultat de Medicina d'Albacete també, on crec que vaig rebre una molt bona formació mèdica i científica. Després vaig traure un bon número en l'examen MIR i vaig començar l'especialitat al Servei de Cirurgia Plàstica i Cremats de l'Hospital La Fe, que és on he desenvolupat bona part de la meua activitat científica. En treballar en un servei de cirurgia reconstructiva tan potent i en un hospital que és de referència per a tota mena de patologia complexa, em vaig trobar amb molts camps d'investigació molt interessants i específics. Els companys i caps de secció i servei, a part de ser grans docents i haver-se convertit en bons amics, sempre em van facilitar la labor, i em van donar llibertat per a investigar. I també vaig tindre facilitats addicionals a través de la col·laboració amb científics de l'Institut d'Investigació Sanitària de La Fe i especialment de l'equip de la Dra. Isabel Guillén Salazar de la Universitat de València, que em va ajudar enormement amb l'execució de la meua tesi. Però sobretot, vaig tindre la sort de topar amb el doctor Alberto Pérez García, que a més de ser un cirurgià i una persona exemplar, va ser el meu guia en els meus primers passos en l'àmbit de la investigació, i el meu exemple a seguir en l'àmbit quirúrgic, fins al dia de hui.
Quan ja havia publicat diversos treballs, em vaig començar a plantejar la possibilitat de presentar nous projectes als premis i concursos d'investigació que convoquen diferents entitats científiques. I sorprenentment, van començar a arribar reconeixements de les Reials Acadèmies de Medicina i Cirurgia d'Illes Balears, Valladolid, Catalunya, Cadis, l'Institut Mèdic Valencià, congressos de cirurgia... I pense que a part de per quantitat de publicacions, van ser eixos mèrits addicionals els que van fer que em concediren el primer premi de la meua promoció d'especialistes a La Fe, i després, el Premi Sanitas 2020.
Actualment, on estàs desenvolupant el teu treball?
Estic treballant a l'Hospital Doctor Peset Aleixandre de València, en un projecte apassionant que se m'ha plantejat, que consisteix a desenvolupar des de zero una Unitat de Cirurgia Plàstica a l'hospital. Des de la Direcció s'ha volgut potenciar la prestació de serveis de cirurgia reconstructiva al nostre Hospital, i pel fet que disposem de serveis quirúrgics que aborden les patologies més complexes, la col·laboració amb tots ells suposa una constant en el meu dia a dia. A més, pel fet que la Unitat d'Identitat de Gènere de referència a la província es troba a l'Hospital Dr. Peset, també ens encarreguem de part de la fase quirúrgica de la transició de les persones trans. I d'altra banda, compagine la part reconstructiva de l'especialitat, amb la pràctica de cirurgia i medicina estètica en l'àmbit privat.
En un moment de crisi sanitària com la que estem vivint, com ha canviat la manera de prestar assistència sanitària?
Encara que el canvi s'ha vist reflectit en molts sentits, crec que el pitjor que ha portat als hospitals la situació actual, és la falta d'acompanyament que pateixen molts pacients. No em puc imaginar la sensació de por i desesperació que ha de donar trobar-se amb un quadre sever de COVID-19 sense tindre als teus éssers estimats a prop, o tindre a un familiar en eixa situació i no poder acompanyar-li. Perquè per molt que el personal sanitari tracte a aquests pacients amb el màxim afecte possible, i es facilite la comunicació amb l'exterior, no hi ha millor remei per a la soledat que tindre un familiar o un amic al costat.
Com veus la situació actual dels hospitals públics valencians?
No tinc coneixement de la situació actual de tots els hospitals de València, per la qual cosa la meua opinió parteix d'un coneixement limitat i subjectiu. Però pel que he vist al meu hospital i el meu entorn, tinc la impressió que s'està fent un grandíssim esforç per aprofitar al màxim els recursos dels quals es disposen, per a intentar mantenir tots els serveis que s'ofereixen als pacients, a més de cobrir l'esforç extra que requereix la situació causada per la pandèmia. A l'hospital Dr. Peset, per exemple, en aquesta segona ona s'ha mantingut l'activitat quirúrgica urgent i sense ingrés, per a intentar evitar que el retard en el tractament de lesions traumàtiques o tumors augmente la quantitat de seqüeles i morts ocasionades de manera col·lateral per la pandèmia; però això s'obté a costa d'un sobreesforç per a gran part del personal.
Fa falta una major col·laboració publicoprivada o és necessari invertir més recursos en el públic?
Per justícia, com a societat, crec que la sanitat pública hauria de centrar la major part dels recursos. No obstant això, per a aconseguir optimitzar el seu funcionament, s'hauria de realitzar un ús més responsable per part de la població, i establir mesures en eixe sentit. A més, hi ha uns certs aspectes del funcionament de la sanitat privada, que serien molt positius en el cas de ser aplicats en la sanitat pública, com la possibilitat que es puguen definir perfils de contractació. És a dir, si un hospital necessita un cirurgià per a fer trasplantaments de fetge, l'administració ha de disposar de mitjans per a contractar un cirurgià que estiga format per a fer trasplantaments de fetge, i no dependre merament d'una borsa que organitza als facultatius com si tots els membres d'una especialitat tingueren les mateixes competències i camps de subespecialització.
És crítica la situació actual del personal sanitari a causa del sobreesforç?
Crec que sí no ho és actualment, ho serà prompte, perquè aquesta situació de sobreesforç sostingut en el temps, pot acabar de minvar l'energia d'uns treballadors que partien d'una situació de base d'un cert descontentament per les seues condicions laborals.
Quines millores fan falta?
Des d'un punt de vista teòric és fàcil plantejar-lo. El que fa falta és més personal, recursos i instal·lacions que permeten assumir un major volum de pacients en condicions adequades. Però al no disposar de marge de temps per a això, ni pel que sembla, de recursos econòmics suficients, supose que s'intentarà optimitzar els mitjans dels quals ja es disposen. Francament, em sembla molt complicada la situació per als encarregats de gestionar aquesta crisi des dels àmbits de govern d'hospitals i institucions públiques. Només espere que siguen capaços d'estar a l'altura de les circumstàncies, perquè d'això dependrà la salut de moltes persones. Aquests gestors tenen a càrrec seu una gran quantitat de professionals molt qualificats i amb grans vocacions; però el personal mereix també ser cuidat i reconegut (i no només en aquests moments puntuals).
