Alaquàs es diu així per l'adaptació del seu anterior nom, al-aqūās, que en àrab vol dir "els arcs". No es sap ben bé a quins arcs es refereix ni si encara existeixen, però allò que està clar és que va ser una alqueria d'orige musulmà durant prou temps fins que, en 1238, va ser conquerida per Jaume I, qui donà la titularitat a Bernat Castelló. Així començava una època on l'antiga alqueria va anar d'unes mans a unes altres.
Bernat va canviar-la a Ponç de Soler per possessions seues, i a Soler poc li va durar la seua nova adquisició: al poc de temps, se la van confiscar i va passar a ser domini de la Corona. A principis del s.XIV, Juan Escrivà la va comprar i, al llarg del segle, tornà a ser comprada, aquesta vegada pels Vilaragut.
Entrat el segle XV, el senyoriu tornava a canviar de mans: els Vilaragut se'l van vendre als Aguilar. Més tard, passava a ser patrimoni dels Pardo de la Casta. Luis Pardo, membre d'aquesta família, va ser nomenat comte d'Alaquàs en 1577, i se li atribueix l'inici de la construcció del castell d'Alaquàs sobre l'anterior fortificació musulmana.
Temps més tard, el comtat va ser propietat dels marquesos de Manfredi fins la desaparició, al segle XIX, dels senyorius jurisdiccionals. Arrel d'aquesta supressió, en 1918 va començar un procés d'espoli del castell, amb la finalitat d'aprofitar comercialment els seus materials. No obstant això, la societat més culta va defensar l'edifici condemnant aquesta pràctica. És gràcies a la seua mobilització que van aconseguir, el 26 d'abril d'eixe mateix any, que el Rei Alfons XIII declarara el castell Monument Històric i Artístic Nacional.
El castell va obrir-se al públic per primera vegada en 2003. Fins el moment, havia sigut propietat privada i, per tant, limitat a uns pocs. En aquest segle, per fi, ha passat a pertànyer a la seua gent, convertint-se en un dels principals centres culturals a la Comunitat Valenciana. Actualment, després d'un procés de rehabilitació, es conserva el palau-castell, recuperat per l'Ajuntament d'Alaquàs.
En 2018 celebraran el centenari d'un fet gràcies al qual podem gaudir del Castell hui en dia. Si no hi haguera existit, en primera instància, la preocupació d'ixa gent intel·lectual que denuncià l'espoli,i si no els hagueren escoltat i, per tant, protegit el monument com cal; ara, en el lloc que ocupa el Castell, només quedarien runes... o un nou edifici sense història alguna que contar.