Carlos Fabra, qui en altres temps era totpoderós i omnipresent al Partit Popular valencià, i al qual fins i tot Rajoy -un “ciudadano ejemplar”, tal com el va definir- li devia vassallatge, com el mateix Fabra no s’està de subratllar, apareixia a les Corts Valencianes per comparèixer en la Comissió que investiga la malversació de Fira València.
Com que sóc de les Comarques del Nord, no era la primera volta que tenia a Don Carlos davant. De fet, encara no havia complit els vint anys quan vaig assistir a la meua primera roda de premsa, com a becària, que ell organitzava. Recorde perfectament que es va interessar pels meus estudis que cursava a Madrid, com la seua filla, tal com ell em va informar. Però, per descomptat, Andrea i jo no tinguérem mai les mateixes facilitats, que la Diputació de Castelló, per si vostès no ho saben, amb els Fabres venia d’una herència que es remunta al segle XIX. I des d’aleshores fins que, com ell mateix va dir a la Comissió, “los asuntos personales me han retenido fuera de la política”, he pogut assistir a moltes de les seues manifestacions públiques i seguir de prop les mil i una eixides de to d’este, com a poc, “original” polític valencià.
Quan el meu company Víctor Garcia l’interrogava sobre la seua forma de fer política, el senyor Fabra es va atrevir a insinuar que cap dels presents sabia amb qui estàvem parlant i que preguntaren “a sus diputados” sobre la seua forma de governar a Castelló, “malgrat que no hi havia cap d’ells en la sala”. Aleshores, un tímid Casanova, el que fóra alcalde d’Almassora i coetani a més de company de l’ex president de la Diputació, va alçar el dit, en un acte que no sabria qualificar si com a tímid o com a propi de qui pateix una tremenda vergonya, “perdone, no le había visto”, al·ludint el mateix Fabra a la seua discapacitat visual... La qual cosa es repetiria durant la comissió en més ocasions. Vaja, Don Carlos mai abans s’havia lamentat del seu estat de salut quan era el totpoderós controlador de la política castellonenca, quan es jactava de col·locar gent a la Diputació, a l’Hospital Provincial i, si m’apures, fins i tot a aconseguir que els fills de coneguts entraren en el Col·legi de la Consolació de Borriana. I ara el sentien queixar-se de ser tort, de patir cistitis i del trasplantament que li feren a Madrid, sent el seu gendre el Consejero de Sanidad de dita comunitat.
Però, de les preguntes de Víctor n’hi ha una que fa referència a regals i entrades per a la Fórmula 1 que Fira València regalava mentre que ell n’era membre. Quan Fabra contestava “no me parece mal regalar entradas”, cosa que després matissaria amb un “a mi no me tocaron, que estava castigado”, jo assentia, tot recordant que ell mateix va fer ús i abús de la fórmula de regalar entrades en l’anomenat cas de la Correguda de la Beneficiència, que va ser destapat a Vila-real i del qual encara no s’han dirimit prou responsabilitats.
Des de Compromís Vila-real destapàrem que, en anys de Carlos Fabra com a president de l’ens provincial, els pobles eren obligats a comprar entrades per a la coneguda com a Correguda de la Beneficiència. Amb eixes entrades, els pobles contribuïen a una bona causa. El problema era que no es tractava d’una contribució voluntària i desinteressada, sinó més bé d’un impost revolucionari. Dels ajuntaments de les comarques, en plena crisi, es detreien fins a vint mil euros per a l’adquisició d’entrades (un centenar en el cas de Vila-real) que no foren mai repartides entre els veïns dels municipis, sinó que Don Carlos adjudicava com li venia en gana entre els seus amics i col·legues. D’ací que el palco de la plaça de bous de Castelló sempre estiguera de gom a gom amb persones que la resta de mortals pensàvem que estaven contribuint generosament amb una ONG i que, al remat, eren convidats i agostejats a costa dels pobles. I, fins i tot, a costa de detreure de les partides de Serveis Socials i d’ajuda al voluntariat per als més necessitats, com ara en el municipi de la Vall d’Uixó, quan era alcaldessa la senyora Isabel Bonig.
Per a més vergonya, recorde concretament que entre les ONG agraciades estava, COLOMBIA NOS UNE, una de les associacions utilitzades per l’ex conseller Blasco en el cas Cooperació, pel qual continua a la presó de Picassent.
Sí, senyor Fabra, vostè manava a Castelló, tal com ens va recordar a les Corts Valencianes. Vostè feia i desfeia com volia a Castelló i la legalitat no imperava entre les seues accions. De fet, els presents ni alçàrem la cella en sentir-lo dir que “la Brigada de Blanqueo de capitales no me merece ninguna credibilidad”. Vostè, senyor Fabra, tampoc ens la mereix.
Mònica Álvaro,portaveu adjunta de Compromís a les Corts