El 71 Festival de Cinema de Cannes avança a tota màquina i aquest dimecres dia 9 arrancaven simultàniament dues competicions que funcionen en paral·lel a la sacrosanta Secció Oficial, epicentre on s'apleguen la majoria de mirades, ens referim a la Setmana de la Crítica i la Quinzena dels Realitzadors. Entre les accions destacades de la jornada destaca el premi La Carrossa d'Or a Martin Scorsese, amb projecció del clàssic modern 'Malas calles'. En el terreny de la cinefília també ha tingut lloc la projecció de l'esperat documental 'The Eyes of Orson Welles' del crític i historiador Mark Cousins, un itinerari per l'univers pictòric d'Orson Welles de la mà de la seua filla Beatrice Welles.Però a més el Festival s'ha posat reivindicatiu i a través de diferents propostes ha reclamat l'atenció de l'espectador per temes socials i polítics d'interés. Un dels esdeveniments del dia ha estat el documental de més de vuit hores de Wang Bing, 'Dead Souls', sobre els supervivents dels camps de reeducació xinesos on van ser internats milers de persones titllades de dretanes pel règim l'any 1957, sotmesos a treballs forçats. Molt punyent ha estat el cineasta ucraïnés Sergei Loznitsa que després de competir en l'edició de l'any passat del Festival de Cannes en Secció Oficial amb 'A Gentle Creature', ara ha tingut l'honor d'inaugurar la secció paral·lela, també a competició, Un certain regard, amb un film sobre la guerra sorda i bruta d'ucraïnesos i russos a 'Donbass'. I pel que fa a la Secció Oficial, la primera participació a Cannes del realitzador egipci-austríac A. B. Shawky ha consistit en un film sobre un desclassat que suplica l'estima i la comprensió per la seua condició de leprós a 'Yomeddine'.
'Yomeddine' d'A. B. Shawky. Els oblidats
'Yomeddine' d'A. B. Shawky sobre un leprós curat de la seua malaltia, Beshay (Rady Gamal), però que viu reclòs en una leproseria i que després de la mort de la seua dona emprén una valenta road movie a la recerca de la família que l'havia oblidat. En aquest incert itinerari trobarà un inesperat company, un nen orfe, Obama, Obama (Ahmed Abdelhafiz) que fuig d'un orfenat. En el trajecte amb carreta són enganyats, rebutjats o pateixen en contratemps de la dissortada mort de l'ase que els porta. Una pel·lícula d'itinerància i aventurera que, a part de la carreta, se serveix del tren, camioners solidaris o barcasses per travessar el Nil.El film però demostra una tendència al servilisme, des dels mateixos protagonistes principals, o la muntanya d'escombraries on el protagonisme busca ferralla i qualsevol cosa per treure'n profit. En una de les etapes conformen una estranya confraria de paries, éssers deformes, 'freaks' com s'autoanomenen, expulsats als marges de la societat, però un espai on es troba la camaraderia entre iguals. La història esdevé finalment una faula moderna sobre la tolerància, denunciant l'ostracisme envers els leprosos, posant en evidència que es tracta d'una marginació arrelada en la societat egípcia, carregada de prejudicis. Una pel·lícula benintencionada, de factura sòbria, molt equilibrada i eficaç en el seu discurs.
'Donbass' de Sergei Loznitsa. La fi de les certeses
Loznitsa presenta 'Donbass', títol que correspon al nom d'una regió de l'est d'Ucraïna que viu enmig de combats entre separatistes russos i ucraïnesos, un territori fronterer, mena de terra de ningú, on predomina el buit de poder i regna l'odi i, sobretot, la propaganda falsejada. Un film que el seu director vol que transcendisca la seua dimensió de conflicte local a un nivell més general, assenyalant una batalla pel control de la informació i la confecció del relat. Loznitsa, que s'ha servit de gravacions amateurs de testimonis de les escaramusses, reconverteix aquests valuosos enregistraments, que mai es veuen físicament en el film, en un relat de ficció fet a base d'episodis desconnectats entre si. S'apropia de nou de recursos de la mirada documental, no endebades havia estat el director del documental 'Maïdan' (2014), però ara amb aquesta mirada calidoscòpica de naturalesa fragmentària.També fa gala de diferents registres, com la paròdia i el grotesc, com un casament d'una parella de rebels russos, o també l'absurd i la comicitat en altres escenes. Altres són moments de crueltat, com la vexació pública de les víctimes, i en altres aborda la discrecionalitat de les autoritats i la corrupció enquistada. Però també es fa ressò de la violència seca, a través d'explosions, que arriben de manera imprevista, la guerra en estat brut amb el seu reguitzell incomprensible de víctimes.I tanca el film amb una fórmula narrativa circular en què fa un nou gir ple d'incertesa i inquietud a l'escena inicial, una pantomima sobre la mentida organitzada, les fake news en tota regla, amb una guerra fabricada, amb actors maquillats ad hoc, per ser entrevistats davant les càmeres de televisió amb un guió estudiat. Igual que els mecanismes d'un film de ficció, entrellaçant el cinema i l'art d'enganyar amb allò real. Si la guerra en si mateixa ja és un combat per la informació, el desenllaç, magistral, resulta demolidor, instituint la falta total de certeses.
