Hui, a Otos estant, m’explicaven que era la “pedra basset”, com havien fet un rellotge de sol amb ella i a l’inscripció hi figurava la paraula “renadiu”. Com desconeixia el significat, ho he preguntat i Joan Olivares m’ha explicat que quan s’arreplegaven les collites, algunes de les llavors caigudes al sòl, germinaven i a la temporada següent, brollaven del terra elles a soles i per aixó per exemple, és diu “eixes faves són de renadiu...”.
Doncs bé, al meu país hi ha molt de renadiu a hores d’ara. Sols fa dos anys però l’activitat econòmica, cultural, social, diguen el que diguen algunes persones i mitjans, és el que és, una realitat d’un poble que ja no està avergonyit de ser el que és.Molts volguérem que a hores d’ara, s’hagueren fet més coses, tal vegada. Fetes millor i més ràpides també i a vegades arribem al final de la jornada amb un cert sentiment d’insatisfacció.
Malgrat això, cal ara, dos anys després d’arribar al govern les forces del canvi, fer una mirada endarrere i comparar. Pensem en les formes, sí, en les formes de governar, ara no és estrany vore un alcalde en bicicleta, una vicepresident del govern en el metro, o consellers/es diputats/des de Corts i Diputació, caminant pel carrer. No cal que els bidells s’alcen a obrir portes, ni es veuen reverències. La proximitat és norma. Quants càrrecs locals i representants d’institucions m’han dit “mai m’havien rebut i ara les portes les tenim obertes...”?. L’aristocràcia rància ha esdevingut normalitat democràtica.
Un altre canvi, “l’exercici de poder” ara ha esdevingut “gestió institucional”, ara es podrà titllar de bons o roïns gestors, però no de fer servir el poder per guerres de poder internes de partit, per enxufar amics, familiars i militants o per, via Panamà, Suïssa, amistats o testaferros, enriquir-se a nostra costa.
Podem també parlar com els mateixos o més diners, ara semblen molts més!. De com es reparteixen les subvencions amb convocatòries públiques, amb concurrència competitiva i no com almoines i favors com passava no fa molt.Fins i tot d’un poble agenollat, avergonyit, i ofrenant no sabem què (que no siga pleitesia) ara, és un poble reivindicatiu davant d’altres estaments, que marca territori i defensa els seus drets.
També podem fer constar que els valencians, sense cap por, ens podem relacionar amb murcians, aragonesos, catalans, mallorquins, etc i no passa res!. Abans sols ens creaven enemics a tot arreu.
I així podríem continuar.... Ara ens cal fer el màxim esforç i continuar sense defallir perquè eixe renadiu, es convertisca en una collita que alimente aquest poble per garantir el seu futur.