«Antropocé» és un neologisme creat l'any 2000 pel químic atmosfèric holandés —i premi Nobel de Química el 1995— Paul J. Crutzen amb la finalitat de caracteritzar l'era actual des del punt de vista histórico-natural. Crutzen considerava que l'acció de l'ésser humà sobre l'ecosistema terrestre durant els últims segles havia sigut de tal magnitud que havia donat pas a una nova era geològica, l'antropocena, que reemplaçaria a l'Holocé en l'actual període Quaternari. El terme va fer fortuna, amb tot i que va nàixer l'any en què el món estava molt més preocupat pels efectes d'un suposat «efecte 2000» —que paralitzaria els sistemes informàtics a través dels quals s'articula el món modern— que no per les conseqüències que l'acció antròpica estava tenint sobre el medi ambient. És a dir, més preocupats per les màquines que els humans havíem creat que per la natura que estàvem destruint.
Anys després va vindre la crisi econòmica i financera —la Gran Recessió— i l'ordre de prioritats va canviar: tots els esforços passaren a centrar-se a recuperar el que aleshores es deia la «senda del creixement». Això va tornar a situar el problema en la petita escala —els Estats-nació o, com a molt, els clubs i entitats supranacionals de tamany mitjà com la Unió Europea—, perdent-se així la perspectiva global i holística necessària per a fer front a un problema mundial com el canvi climàtic. I quan semblava que revifava la preocupació pel desastre climàtic —amb un moviment internacional de protesta liderat per les generacions més joves, que despertaven així la seua consciència política— l'any passat arribà la pandèmia dels SARS-CoV-2, el virus causant de la Covid. I tornaren la visió a curt termini i les estratègies sectorials, com corrobora l'anomenat «nacionalisme de vacunes».
«I tanmateix tot està relacionat —assenyala Amador Griñó, cap d'exposicions del MuVIM i comissari de la mostra— perquè cada vegada hi ha més evidència científica que abona la hipòtesi que la deforestació té molt a veure amb l'auge de les zoonosis, en facilitar el contacte dels humans amb patògens d'animals silvestres que fins ara vivien aïllats a la selva, sense contacte amb nosaltres. Va passar ja amb el brot anterior d'un coronavirus, entre el 2002 i el 2004, que va afectar només una part del planeta. El primer SARS».
Un mapa fotogràfic de la destrucció
El fotògraf Rodrigo Petrella ha dedicat la seua producció artística dels últims 22 anys a l'estudi i defensa de les comunitats indígenes de la conca amazònica. El que va començar tenint un interés exòtic per a un fotògraf urbanita es va acabar transformant no només en el descobriment d'una alteritat radical, sinó en la constatació del nexe indisoluble entre cultura, territori i medi ambient.En 22 anys, però, les coses canvien molt. Petrella afirma conéixer persones d'aquestes comunitats indígenes que asseguren haver tingut el seu primer contacte amb la civilització occidental de joves i ara, en canvi, els seus nets tenen un perfil obert a Facebook. És una mostra paradigmàtica de la desaparició a marxes forçades de cultures senceres, enteses com a forma de viure i entendre vida. Però no només aqueixa extinció és cultural: les fotografies de Petrella il·lustren la progressiva destrucció ambiental que afecta el Brasil, però té conseqüències a tot el planeta. «Allò més preocupant», continua dient Griñó, «és que, davant d'una crisi global com esta, l'escala de la resposta continua sent local. El nou president dels Estats Units, Joe Biden, amenaça Brasil amb sancions si continua l'activitat deforestadora i Bolsonaro aprofita per a reforçar el seu populisme nacionalista tot afirmant que la sobirania del Brasil no és negociable. I, mentre continua aquest joc d'estira i arronsa, perdem tots».
L'exposició, de fet, inclou cinc fotografies satel·litàries —preses respectivament el 1975, 1986, 1992 i 2001— a través de les quals es pot percebre sense dificultats la destrucció de la selva esdevinguda en aquest lapse de 36 anys. Només entre agost de 2018 i juliol de 2019, segons l'Institut Nacional d'Investigacions Espacials del Brasil (INPE), la deforestació de la conca amazònica ha abraçat 9.762 km2. Les 21 fotografies que Petrella ha seleccionat per a formar part d'aquesta mostra són una contribució personal a la lluita contra aquesta agressió continuada. El fet que als peus de foto es consigne la localització exacta on va ser presa la fotografia, a més de les carreteres i camins que va recòrrer el fotògraf per a arribar-hi, fa que l'exposició esdevinga una instal·lació visual que funciona com a mapa fotogràfic de la destrucció de la selva amazònica.
Fotografia i naturalesa, art o testimoni gràfic
L'estatut de la fotografia en un món postfotogràfic com el nostre —és expressió de Joan Fontcuberta— ha estat motiu de reflexió teòrica des de fa uns quants anys. ¿Podem continuar considerant la fotografia com un art en un món com l'actual, que viu sota una allau permanent d'imatges? ¿O conserven només un valor estrictament documental? Per a Amador Griñó la controvèrsia és un tant espúria, «perquè ambdues funcions poden coexistir perfectament. Bellesa i utilitat, el compromís més acerat i l'esteticisme més rabiós, poden conviure i, de fet, conviuen. L'art actual està reblert d'un nou figurativisme que, a través del muralisme i del cartellisme —disciplines en auge últimament—, fan art i denúncia social alhora. Aquesta exposició de Petrella és un exemple perfecte de què la preocupació estètica pot conviure amb la social sense molestar-se mútuament».La mare de totes les crisis
«El de la Il·lustració fou un moviment reformista que propugnava la intervenció en la realitat per a millorar la vida d'homes i dones», afirma per la seua part Rafael Company, director del MuVIM. «I per això una exposició d'aquestes característiques havia d'estar al MuVIM, perquè estem davant d'una tessitura semblant: toca tornar a intervenir en la realitat. No només per a preservar el planeta i millorar les nostres vides, sinó senzillament perquè ens ho juguem tots. Perquè no desapareixà aquesta o aquella cultura, com ja s'està esdevenint, sinó l'espècie humana al complet».Per la seua banda, a la diputada del MuVIM, Glòria Tello, li sembla totalment imprescindible no perdre la perspectiva. "És evident que els valencians i les valencianes ens enfrontem a una crisi sanitària sense precedents que ens obliga a concentrar, ara per ara, tots els nostres esforços en solventar-la el millor i més ràpidament possible. Però no hem de perdre de vista que darrere d'aquesta crisi s'amaga una altra de dimensions més extraordinàries que ens afecta com a espècie. La crisi climàtica és, sens dubte, la mare de totes les crisis. Vivim baix l'amenaça de l'autodestrucció. I per a conscienciar-nos, i preparar-nos com cal, són necessàries exposicions com aquesta de Rodrigo Petrella".