caixa popular

Alegria i civisme democràtic front autoritarisme i foscor.

02/10/2017 -

En diverses ocasions m’he referit als diferents i confrontats models històrics que representen el model català i el model espanyol. Ara amb el referèndum per l’autodeterminació del dia 1 d’octubre i tot el que ha succeït aquests darrers mesos, crec que es fa molt més evident que els dos models tendeixen a la bifurcació definitiva, la qual cosa representa també la possibilitat real que Catalunya desenvolupe el seu model sense les restriccions imposades per la cotilla jurídica i política espanyola.

Com és sabut, la confrontació dels dos models nacionals, responien històricament a una lluita entre un model sociopolític d’origen català que era comercial-menestral-camperol i representatiu, i cada vegada menys bel·licista, i un de sociopolític espanyol fonamentalment ramader-aristocràtic-amb classes urbanes i camperoles febles, i caracteritzat per l’absolutisme monàrquic imperialista i bel·licista.

A aquests models en bifurcació podem afegir hui el corol·lari que a Catalunya aspira i comença a exercir a una democràcia representativa i cada dia més participativa, amb gran fortalesa de la societat civil, les més grans manifestacions populars conegudes a occident en dècades, amb una ferma voluntat de fer cada vegada més permeables les institucions a les propostes populars i una potenciació de la democràcia directa, etc. Les darreres decisions de dotar-se d’un marc legal propi, emanat de la voluntat majoritària expressada tant a les urnes com a les diverses mobilitzacions populars i referendat el diumenge dia 1 d’octubre, no fan sinó que aprofundir en aquesta línia de més i millor democràcia. Una democràcia amb uns elevats estàndards de qualitat, només comparable a les més avançades del nord d’Europa i amb la clara possibilitat de convertir-se també en un referent pel seu contingut social.

En canvi, a Espanya a les darreres quatre dècades s’ha fet hegemònica la idea d’una democràcia merament representativa amb uns estàndards normatius de molt baixa qualitat, i amb uns continguts de caràcter social cada dia més i més esquifits per una interpretació restrictiva i interessada del marc jurídic. Aquest model espanyol basa la seua legitimitat en la reforma post-franquista, amb nul·la separació de poders com hem pogut comprovar a bastament els darrers anys, amb un Tribunal Constitucional que exerceix de tercera cambra legislativa, i cada dia amb més restriccions de les llibertats individuals i col·lectives. Alhora, s’hi fomenta una economia especulativa, sucursalista i terciaritzada, que aguditza la precarietat laboral (no són feines que demanden una especialització i formació per fer-les) i una forta disgregació de les rendes del capital i del treball. Una economia i unes estructures jurídiques i polítiques al servei, comprovat una vegada i una altra, dels interessos dels centenars de famílies que componen l’oligarquia espanyola, els consells d’administració de les empreses de l’IBEX35 i la cohort d’alts càrrecs de l’estat.

Qualsevol persona que haja fet un seguiment objectiu de la confrontació entre aquests dos models en el procés independentista català, haurà pogut observar com s’aguditzaven tots dos en els seus respectius idearis constitutius. D’una part, el poble català ha fet del procés una permanent festa democràtica, acompanyada de pronunciaments assenyats, respectuosos en les formes i en els continguts, amb voluntat inclusiva i fermesa democràtica. De la part espanyola han sortit declaracions incendiàries des de l’àmbit polític i mediàtic, decisions togades amb una forta olor a naftalina clarament parcials i sense tindre cura ni de respectar els aspectes més formals.

De part catalana s’observa intel·ligència, prestigi internacional, domini poliglota actiu, respecte per les formes i forta valentia amb els fets. De part espanyola es pot veure foscor monolingüe, folklore ranci i ensucrat, compra – a un altíssim preu – de declaracions governamentals conservadores i desfilades militars i policials. Dos mons cada vegada més allunyats i diferents.

Vull posar d’exemple dos xicotets detalls –o no tan xicotets—apareguts als mitjans els darrers dies. D’una banda, més d’una dotzena de catalans amb projecció internacional han signat un manifest en defensa de l’1-O. Entre d’altres Manuel Castells, Marina Garcés, Eduard Punset, Pere Portabella o Jordi Savall. D’altra banda el vergonyós espectacle – entre el militarisme més tronat i colpista i el fanatisme futboler – ofert amb l’ocasió del comiat de les comitives de guàrdies civils, enviades a intentar garantir les possessions colonials de les famílies oligàrquiques de les quals he fet menció més amunt. Les persones que cantaven com a hooligans allò de “A por ellos, oe, a por ellos, oe, oe”, oblidaven, si és que ho han sabut en algun moment, que la guàrdia civil és un cos militar fundat pel duc d’Ahumada, amb l’objectiu principal de reprimir les justes revoltes de la gent camperola i jornalera del camp andalús.

Una paradoxa que explica per si a soles la distància, aquesta sí quasi sideral, entre els dos models confrontats.

Antoni Infante @InfanteAntoni
Coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià @DaDPV


Més notícies

0 comentaris

Encara ho tenim comentaris!

No hi ha comentaris en este moment, vols escriure un?

Escriu el teu comentari

Escriu el teu comentari

3 × 3 =

viva gym canovas
exposicion caps tallats
25n Foios