En 1990, Carles Alberola va engegar l'escola de teatre a Puçol, en 1994 va crear Albena Teatre amb el seu alter ego en la gestió, Toni Benavent. En aquests 23 anys, la família ha crescut sense parar: multitud d'obres de teatre, diverses sèries per a Canal 9, el llargmetratge M’esperaràs? i ara assagen la seua última obra, el musical Tic-Tac, que s'estrena en el Principal aquest nadal. Una trajectòria per la qual rebran el divendres 27 d'octubre, a les 21 hores, en l’Espai Jove de Puçol, el premi L’Altra Mirada, un reconeixement al seu treball en tot tipus d'escenaris.
Carles Alberola i Toni Benavent tornen a Puçol, on ja han estat amb les seues obres de teatre, però no ho fan sols: els acompanyen alguns dels seus intèrprets habituals, dels seus tècnics, en definitiva, altres membres d'aqueixa gran família que sempre viu amb ells les seues aventures en qualsevol mitjà. No estaran tots, alguns tenen bolo el divendres nit, però serà una trobada emotiva amb el públic de Puçol, el seu públic.
Les actrius Cristina García i Rebeca Valls, al costat dels tècnics Marcos Orbegozo i Ximo Olcina, estaran en l’Espai Jove per a parlar del que ha suposat Albena per a les arts valencianes en aquestes dues dècades llargues de teatre, televisió i ara també cinema.
Però no és una trajectòria tancada. De fet, al mateix temps que reben a Puçol aqueix reconeixement a tota la seua trajectòria, el seu primer llargmetratge cinematogràfic, M’esperaràs?, s'exhibeix en el festival de cinema de Seül. És la seua estrena mundial i ho fa a Àsia com a part d'una arriscada aposta de distribució que donarà a conèixer aquesta comèdia agredolça primer en aquell continent, després a Amèrica i, finalment, a Europa, durant el primer trimestre de 2018.
“Hem tardat molt a poder rodar la nostra primera pel·lícula i volem que tinga una oportunitat en els cinemes, que es veja en pantalla gran abans d'arribar a altres circuits d'exhibició”, explica Carles Alberola. “Ens va costar trobar un distribuïdor i quan ho hem fet ens ha plantejat aquesta estratègia per a donar a conèixer la pel·lícula en festivals abans d'arribar a estrenar-se a Espanya… i en açò estem”.
Una distribució sobre la qual han hagut d'anar aprenent com funciona, igual que moltes altres facetes en el rodatge i l'edició del seu primer llargmetratge cinematogràfic, d'ací l'afecte i el temps que dediquen a cada faceta, perquè en el fons cada projecte que realitzen és un fill més, com aqueixos tècnics i intèrprets que col·laboren en cadascun d'ells.
Formen una gran família… que no deixa de créixer.
Perquè l'èxit en els escenaris valencians de L’aneguet lleig el passat any —que va aconseguir el premi Max al millor musical espanyol de 2016— ha obert la porta a una aposta encara més arriscada: a mitjan desembre Albena Teatre estrena Tic-Tac, un nou musical, però en gran, amb 14 intèrprets sobre l'escenari, música original de Noelia Pérez i Josep Zapater, coreografies de Cristina Fernández, escenografia de Montse Amenós, textos escrits per Alberola, Pasqual Alapont i Rodolf Sirera i direcció de Carles. Al costat d'ells, el seu inseparable Toni Benavent porta les regnes d'aquesta complexa coproducció amb Teatres del Poble Valencià, i els tècnics Marcos i Ximo, com sempre, fora de l'escenari al costat de l'equip tècnic del Principal.
En la segona quinzena d'octubre han començat els assajos en la sala negra del teatre Principal de València.
Quan entrem, fora fa sol; quan eixim després de veure els assajos, el sòl està mullat i amenaça pluja. Un panorama propi de finals d'octubre a València. Però dins, en la caixa negra, ningú sap si plou o hi ha sol, per a cap dels participants en Tic-Tac hi ha un altre “temps” que les vuit setmanes que falten per a aquest musical que promet ser la gran estrena de la cartellera valenciana en Nadal.
“Tenim un calendari d'assajos complicat, perquè cada dia dediquem dues hores a assajar les coreografies, tots junts; després altres dues hores de treball amb la veu, perquè parlem d'un musical; i finalitzem amb ajustos del text i preparatius de llums, decorats, vestuari i tot la resta… i a mesura que s'acoste la data d'estrena els assajos seran més intensos”, apunta Alberola mentre observa com Noelia corregeix xicotets detalls quan uns canten i Cristina vigila els moviments de cadascun dels intèrprets en un nombre musical amb inequívoc sabor a cinema clàssic de Hollywood, on tot és espectacle.
Al mateix temps que el seu llargmetratge s'exhibeix a Seül i coincidint amb el seu premi L’Altra Mirada a Puçol, en reconeixement a aqueixa llarga trajectòria que no deixa de créixer i de la qual s'oferirà un xicotet recorregut el divendres 27, a les 21 hores, en l’Espai Jove: fragments de les seues obres de teatre, de les seues sèries de televisió i, com a primícia, tres minuts del seu llargmetratge M’esperaràs?
Però, qui és aqueix Albena del que tant parlen?
Els orígens de la familia
Albena Teatre va nàixer en 1994 de la fusió d'Alberola i Benavent. El primer, Carles, escriu, dirigeix i interpreta la major part de les 22 obres que en aquests 22 anys han portat als escenaris espanyols. El segon, Toni, produeix, administra i aconsegueix el miracle de no perdre diners en els temps en què no hi ha televisió, ni ajudes oficials, ni programadors… i els pocs escenaris que queden, com la sala Escalante, cauen, literalment, a trossos.
Junts formen una de les parelles més estables de la cultura valenciana. A la fi del segle passat van aconseguir que una obra seua, Besos (1999), no solament s'exhibira en tota Espanya, sinó que va superar les 1.000 representacions i els va catapultar als premis Max… premis en els quals la seua última producció, L’aneguet lleig (2015), ha triomfat una vegada més, en aquesta ocasió com a millor musical de l'any.
Encara que Carles i Toni tenien experiència prèvia en creació i gestió d'espectacles, els seus inicis van ser molt discrets: una aposta per una obra xicoteta, un monòleg interpretat per Alberola, titulat Currículum (1994), que es va estrenar en el festival de teatre de Mislata, amb apagada inclosa a la meitat de la funció… i des del primer moment Albena va saber portar al públic al seu terreny, seduint-lo, manipulant-lo, convertint-lo en còmplice de les seues històries, de vegades reals, de vegades inventades, sempre emotives.
Després van venir obres més serioses (Estimada Anuchka, Per què moren els pares?), però sobretot van funcionar les seues històries mínimes d'amor i desamor, amistat, desacords i retrobaments. Mandíbula afilada (1997) va marcar la línia divisòria, fins i tot de forma explícita, en una obra amb dues parts: la primera imaginada, la segona real… i qui sap com acabarà aqueixa història, si és que alguna vegada acaba.
El seu personatge protagonista, entranyable, somiador, potser una mica maldestre i estomacat per les circumstàncies, li va valdre a Alberola l'àlies del “Woody Allen de la Ribera”, però lluny de repetir-se, Carles va prendre bona nota de la fórmula del creador de Zelig i es va mimetitzar en nous personatges, noves creacions, en ocasions interpretades per altres actors en diferents espectacles.
Així va nàixer el seu gran èxit Besos, on cada cançó era un record i, a força d’sketches memorables, va aconseguir la fórmula del riure continu i l'èxit garantit. Prova d'açò són les seues contínues reposicions, sempre amb plens en el pati de butaques.
Una fórmula que va repetir, encara que substituint cançons per eslògans publicitaris, amb Spot en 2002. Nou èxit i fi d'un camí. La repetició contínua no és la solució. En teatre la fórmula havia de finalitzar ací… encara que no les obres formades per breus històries, com 13 (2006), un d'aqueixos rars exemples on Carles no intervé com a actor, potser perquè com a bon supersticiós no volia pujar als escenaris en la seua dècim tercera creació.
Albena es va convertir en un nom clau en els escenaris valencians. Una marca en continu creixement amb projectes de tot tipus: adaptacions fidels de notables autors (Novecento d’Alessandro Baricco, Paraules en penombra de Gonzalo Suárez o Tu vida en 65 minutos d'Albert Espinosa); obres pensades per a un públic infantil, però en absolut pres com a espectador fàcil, sinó intel·ligent (Artefactes en 2003, El museu del temps en 2008, Kafka y la muñeca viajera en 2012 o la ja citada L’aneguet lleig, el passat any) i, en fi, peces que van permetre donar el salt a la direcció a alguns dels seus habituals col·laboradors, com Roberto García (Perfect) o Laura Useleti (El museu del temps).
En l'última dècada hi ha hagut una tornada ocasional als orígens, amb Midsummer (2012), on la parella protagonista ben podria ser la de Mandíbula afilada si la història haguera sigut explicada en clau musical; o Ficció (2014), on torna el monòleg, com en la seminal Currículum, encara que amb nous secrets que no convé desvetlar… i és que, un vegada més, Carles sap com tornar portar al públic al seu terreny: seduït, manipulat, còmplice, real, inventat, emotiu i coprotagonista de l'espectacle.
La seua penúltima aposta va ser L’aneguet lleig en 2016, una adaptació musical del conte de Perrault que va omplir les sales el passat any i, a més, va aconseguir el gran premi del teatre espanyol, el Max, com a millor musical de l'any.
Pràcticament ho han provat tot en l'escenari. Però faltava donar el salt.
Gràcies a l’amor al cinema Carles va arribar a l'Escola d'Art Dramàtic (on penjat d'una liana va conèixer al seu inseparable Alfred Picó, la seua parella habitual en els escenaris) i, a més de provar amb els curtmetratges, anhelava experimentar amb el llenguatge de la imatge… la seua un altre gran amor.
La família descobreix la tele
L'oportunitat va arribar en 2005. Canal 9 els va oferir la possibilitat de produir Auto-in-definits, una sèrie d’sketches de fàcil factura —encara que complexa elaboració— i humor lleuger, apropiat per a una sèrie diària en horari apte per a quasi tots els públics.
La fórmula va funcionar de meravella, per alguna cosa ja tenien l'experiència de Besos i Spot en els escenaris. I l'èxit va portar a successives sèries anuals amb plantejaments similars, sèries que prompte es van convertir en la gran pantalla per als intèrprets i tècnics de l'escena valenciana: una oportunitat de fer televisió, d'arribar a un públic més ampli… i sempre en valencià.
Maniàtics (2006), Socarrats (2007), Per nadal torrons (2008) o Check-in hotel (2009) demostren que es pot produir i exhibir sèries valencianes i en valencià, en prime time, i aconseguir unes notables xifres d'audiència.
Són els anys de màxima esplendor televisiva.
Però Carles segueix pensant en termes més cinematogràfics. Per açò es planteja una sèrie que va més enllà de l’sketch solt, del gag blanc, de l'humor… Així naix Unió Musical Da Capo (2009), amb un plantejament més ambiciós quant a producció, amb rodatge en escenaris naturals (inclosa Alzira, on Carles va nàixer) i amb un aspecte més cinematogràfic en la seua fotografia, en el seu disseny de producció i en la seua banda sonora, on per primera vegada col·labora amb un altre alzireny, Arnau Bataller, avui dia un dels millors compositors cinematogràfics del nostre país.
La fi de Canal 9 va precipitar la tornada als escenaris.
Però no va posar fi a la cerca del seu particular Grial. I Albena, després d'anys lluitant contra la crisi, contra la falta d'escenaris i de públic, va aconseguir en 2015 una subvenció de CulturArts per a engegar el seu primer llargmetratge cinematogràfic: M’esperaràs?
El salt familiar al cinema
A l'estiu de 2011, Alberola enviava a un grup d'amics un text que estava escrivint, titulat Locura cotidiana. Com sempre fa, volia sentir l'opinió dels seus companys, col·laboradors o, senzillament, persones de confiança. Era una comèdia clàssica, amb xic que busca xica i amics que li ajuden a trobar-la. Amb unitat de temps i de lloc: una casa, una nit, un sopar i… suposem que una nit sopant…
En 2013 la peça guanyava el premi Ciutat d’Alzira de teatre, la qual cosa va facilitar que a l'any següent s'estrenara en els escenaris valencians l'obra, ja titulada M’esperaràs?, amb dues versions (una en valencià i una altra en castellà), com vénen fent amb la major part dels seus títols.
En 2015, convençuts de les possibilitats de la seua adaptació cinematogràfica, Albena presenta M’esperaràs? a les subvencions de CulturArts. I aconsegueixen el suport.
Es repeteix la història, l'eterna tornada als orígens: igual que quan van començar en teatre o en televisió, aposten per un producte xicotet, controlat, però capaç de seduir a l'espectador.
I, per fi, Carles ja no haurà d'esperar més: va arribar l'hora del seu primer llargmetratge.
Per a engegar-ho compta amb els seus companys inseparables en les taules i en els platons televisius, tècnics i intèrprets, amics tots. Gent capaç de treballar al màxim nivell i d'ajustar el pressupost i el salari si fa falta, perquè indústria, allò que es diu indústria valenciana del cinema, ara com ara, no hi ha.
Abans de començar van haver d'enfrontar-se a les grans preguntes: cercar intèrprets coneguts que òbriguen el camí als cinemes i televisió o mantenir l'equip dels escenaris? Rodatge en valencià o castellà? Totes les decisions van entrellaçades: un parell d'intèrprets amb caché garanteixen l'estrena, però dupliquen o tripliquen el pressupost i, per descomptat, exigeixen el rodatge en castellà per a facilitar l'estrena en tota Espanya.
Al final, Toni i Carles van optar per tornar als orígens, com en teatre i com en televisió: una xicoteta peça de càmera on Albena tinga el control absolut. I en valencià, per descomptat.
“Tenim un pressupost de film xicotet, menys de 500.000 euros, però de la subvenció promesa per a lliurar en dos anys, 2015 i 2016, encara no hem rebut un euro, per la qual cosa és Albena qui dóna la cara i assumeix els riscos”, explica Toni Benavent. “Com tenim un equip que és una gran família, hem plantejat un rodatge ajustat, només quatre setmanes, i encara que està costant arribar cada dia al pla de rodatge previst, crec que ho aconseguirem”.
És costós perquè tot està molt, molt ajustat. Si rodaren amb dues càmeres guanyarien temps, però llogar una càmera costa 1.700 euros diaris, així que és inviable llogar dos per a vint jornades de rodatge. Jornades atapeïdes, on cada dia entren a les 8 del matí en maquillatge, comencen a rodar a les 9, paren a les 13 per a un menjar ràpid en la pròpia masia, tornen sota els focus una hora després i finalitzen sobre les 18 hores.
Encara que no tots, perquè Carles, Toni, Sanjaime, Martí i Piqueras, els responsables de producció i direcció, es queden per a revisar el material del dia i preparar el de l'endemà.
“Un treball que està sent molt fructífer perquè tenim a Vicente Ibáñez ací al costat, en una habitació, fent un primer muntatge del que anem rodant cada dia, un cost que hem assumit perquè ens permet comprovar que no falta cap plànol o que, com em va succeir a mi mateix en una escena, ens permet repetir una presa quan la interpretació no encaixa amb la resta de personatges”, confessa Carles Alberola, tan exigent amb ell mateix i la seua interpretació com el puga ser amb la resta d'actors.
La primera setmana van rodar plànols en el llit del Túria i en alguns carrers de València, a les quals s'uniran les preses en la Universitat. Tot açò és nou, forma part d'aqueix procés de transformar el llenguatge teatral en cinematogràfic, per al que Carles ha escrit escenes noves, sobretot a l'inici del film, narrades pràcticament sense diàlegs i en les quals, presumiblement, Arnau Bataller haurà d'aportar les notes que li donen unitat.
Les altres tres setmanes estan dedicades a l'interior de l'habitatge del protagonista, amb rodatge en una alquería de Montcada, on té lloc aqueix sopar clau que li permetrà, després de dos anys, tornar a sentir el contacte de la pell d'una dona, actuant per a açò com carabinas els seus inseparables amics, que formen un matrimoni exemplar.
Almenys en teoria, perquè després la funció discorrerà per altres llits, tal com ocorria en l'obra teatral, cap a la qual Carles —com a adaptador i director— guarda un respecte absolut, com ja fera amb les seues adaptacions anteriors de Baricco, Espinosa o Gonzalo Suárez. Una obra que transcorria íntegrament en una casa, que pel seu aspecte, un diria que és la mateixa casa del seu curt Olenska (2003) i que bé podria ser la llar del mateix Woody Allen de la Ribera.
“La casa és el cinquè protagonista, per açò hem treballat a fons la presentació de cada espai i cada habitació; tots tindran el seu protagonisme en diferents escenes”, apunta Alberola. “La cuina, el despatx, el menjador… tots tenen són importants i hem deixat per al final un racó més íntim, amb una finestra que ens permetrà un final molt emotiu, basat en el de l'obra de teatre, però més cinematogràfic”.
Un final en el qual els efectes digitals tindran també molt a dir. Ja ho dèiem abans, parlem de cinema i aquest necessita el seu propi llenguatge, el seu propi tractament de les situacions, per més quotidianes que siguen. Ja sabeu, el clàssic xic busca xica, xic troba xica i… xic es queda amb xica?