Un Pinazo mai vist arriba a València

Un Pinazo mai vist arriba a València
07 novembre
07:10 2016

“El sentiment de bellesa, de la silueta i de la línia; qualitats tan desconegudes hui en dia i de la falta de les quals tant es ressent l’art modern. Per això, tal vegada no anem més enllà de la nostra època”. Les frases pertanyen al pintor valencià Ignacio Pinazo (1848-1916), que la va pronunciar en l’al·legat ‘De la ignorància en l’art’, el seu discurs d’ingrés en la Real Acadèmia de Belles arts de Sant Carlos. En ell, l’artista es queixava de com els artistes havien deixat de cercar la bellesa per a centrar-se en carreres que els reportaren fama i prestigi social. D’allò fa ara més d’un segle, però les paraules de l’artista segueixen sent claus per a comprendre la seua obra, una intensa producció pictòrica que torna a la primera línia de l’actualitat cultural gràcies a la celebració de l’Any Pinazo, en què es commemora el centenari des de la mort del pintor.

En l’efemèride, diverses institucions participen en la divulgació d’un creador que, encara que en el seu moment va gaudir del favor de la burgesia valenciana, és molt menys conegut pel gran públic. Així, una sèrie de condicions especials, com la seua pertinença a la mateixa generació de Sorolla -molt més reconegut-, el fet d’elaborar obres de menor grandària, o la seua focalització en temàtiques quotidianes, han aombrat la seua apreciació social i acadèmica. A això, a més, caldria sumar que moltes de les seues obres donen la sensació de ser imperfectes o estar inacabades per voluntat pròpia, ja que Pinazo va intentar distanciar-se de la producció d’art concebut tan sols per a embellir.

Ara, en la ciutat del Túria, els ciutadans poden acostar-se a la figura de l’artista a través de diverses propostes, com l’exposició ‘Ignacio Pinazo i les avantguardes’, de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), que explora les relacions entre el pintor valencià i altres artistes contemporanis; la mostra ‘Ignacio Pinazo: de la gran tradició al modernisme. El retrat’, de la Fundació Bancaixa, que recorre la seua faceta retratista; o l’exhibició ‘Pinazo. La història i el retrat’, del Museu de Belles Arts de València, que se centra en els autoretrats i els grans llenços històrics i religiosos que van marcar la seua carrera.

Aquesta última està oberta al públic des del passat quatre d’octubre i tancarà les seues portes el pròxim vuit de gener del 2017. Gràcies a la iniciativa, alguns dels quadres més espectaculars del pintor podran veure’s a València per primera vegada. És el cas, per exemple, de ‘La Caritat (Santa Mónica)’, la primera gran obra de l’autor, un encàrrec de temàtica religiosa del rector de l’església de Santa Mónica de València. Després de rebutjar-ho, el llenç va ser comprat per l’Ajuntament de Barcelona i incorporat al museu municipal, actual Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).

També s’exhibeix per primera vegada a València la pintura ‘Últims moments del Rei Jaume el Conqueridor en l’acte de lliurar la seua espasa al seu fill Pedro’. El quadre va ser exposat en l’Exposició Nacional de Belles Arts de 1881, on va ser premiat amb la medalla al segon lloc, i després va ser adquirit pel Museu del Prado, que ho ha prestat per a l’ocasió. L’obra, a més, s’exposa al costat d’una rèplica de menor grandària que Pinazo va lliurar a la Diputació de València com a treball per una beca que va rebre per a estudiar a Itàlia. Encara que es tracta de dues reproduccions de la mateixa obra, hi ha diferències entre ambdues, com un ús més viu del color en la reproducció de menor grandària, o la disposició d’alguns objectes en l’escena.

Aquest últim quadre és una obra excepcional dins de la producció de Pinazo, ja que es desmarca de la línia habitual que va predominar durant la seua carrera. És un llenç de gran grandària, de tres metres d’altura, alguna cosa que ho allunya de la resta de la seua producció, habitualment de proporcions reduïdes. De la mateixa manera, tampoc és un retrat o una escena quotidiana, sinó un moment històric, alguna cosa que ho converteix en una peça molt singular dins de la trajectòria del valencià. A més, com a acompanyament de l’obra, es mostren fins a 36 esbossos complementaris i estudis de composició, fets en llapis, tinta i oli, que permeten apreciar tot el procés de creació de l’obra.

En total, la mostra del Museu de Belles Arts compta amb 79 obres pictòriques. Complementen a les de gran grandària, una sèrie d’autoretrats de Pinazo i de la seua dona, Teresa Martínez Montfort, que abasten els anys compresos entre 1871 i 1910. En ells poden apreciar-se, no solament els canvis físics que va patir l’artista al llarg de quatre dècades, sinó també l’evolució de la seua tècnica. En aquest sentit, resulta interessant constatar les seues constants experimentacions sobre el llenç, així com el seu recorregut, que abasta des de la pintura més acadèmica dels seus inicis fins a l’etapa dóna maduresa, caracteritzada per línies i textures molt més desfetes. A més, els retrats es mostren acompanyats d’altres pintures d’autors com Francisco Domingo Marqués, Francisco de Goya o Josep de Ribera. Se sap que tots ells eren pintors admirats per Pinazo, ja que apareixen esmentats en el seu ‘De la ignorància en l’art’. D’aquesta manera, comparant les obres d’uns i un altre, el públic pot constatar l’impacte que van tenir sobre el pintor valencià.

Pinazo íntim

A través de totes aquestes propostes emmarcades en la iniciativa de l’Any Pinazo, es pretén donar visibilitat a un artista que, malgrat el valor de la seua obra, no ha gaudit de la transcendència internacional que hauria d’haver merescut. Aquesta falta de projecció no s’explica sinó a través de l’acumulació de factors, com el seu ja comentada predilecció per obres de xicoteta envergadura o el fet de coincidir cronològicament amb Sorolla; a aquests, a més, cal afegir el caràcter investigador de Pinazo, sempre a la cerca de nous mecanismes expressius. Aquesta característica dota la seua producció de molta heterogeneïtat però, al mateix temps, també dificulta traçar fils de continuïtat en la seua carrera.

En aquesta línia, el director del Museu de Belles Arts de València, José Ignacio Casar Pinazo, que també és besnét del pintor, explica que, en la seua maduresa, el pintor “va optar per una altra manera d’enfocar la seua producció” i es retrotrau en la seua casa de Godella, cada vegada allunyant-se més dels circuits culturals oficials. Si bé aquesta decisió va contribuir al seu estranyament del món de l’art, també va tenir un revers positiu, i és que va permetre que una gran part de la seua producció es mantinguera intacta i unificada en la casa familiar fins a pràcticament ara. D’aquesta manera, gràcies a les posteriors generacions de la seua família, ens han arribat una gran quantitat, no solament de quadres, sinó també dels esbossos, escrits i fotografies que constitueixen el seu fons documental.

Per això, per a comprendre l’obra de Pinazo és necessari entendre la seua percepció de l’art i de la vida. Així,el pintor va renunciar deliberadament a les obres de gran format per a centrar-se a cercar nous mètodes expressius i va deixar de costat les grans obres de temàtica històrica per a centrar-se en la representació del dia a dia de la gent. En paraules de Casar Pinazo, “aquesta era la seua manera de vincular-se amb la societat, amb els costums i amb el territori”. En aquest sentit, explica que podem parlar de Pinazo com un artista de la seua terra, que no se centra en “el valencià des d’un punt de vista costumista”, sinó que “amb el que està intrínsecament relacionat amb la manera de viure de la gent”.

tags
Compartir

Notícies relacionades

0 comentaris

Encara ho tenim comentaris!

No hi ha comentaris en este moment, vols escriure un?

Escriu el teu comentari

Escriu el teu comentari