Rehabilitació del refugi antiaeri de Massarrojos

Rehabilitació del refugi antiaeri de Massarrojos

La regidora de Patrimoni i Recursos Culturals de l’Ajuntament de València, Glòria Tello, ha anunciat la conclusió dels treballs arqueològics al refugi antiaeri de la Guerra Civil que hi ha a Massarrojos, una intervenció contemplada als pressupostos participatius votats pel veïnat dels pobles de la ciutat enguany i que suposa un pas previ a la futura rehabilitació d’aquest espai.

Els treballs, realitzats durant el mes de setembre, han consistit a documentar el refugi, especialment pel que fa a les tècniques constructives i de materials, així com l’alçament topogràfic i planimètric amb fotogrametria mitjançant un escàner 3D. Com a pas inicial, la intervenció ha inclòs la neteja i el desenrunament del refugi, el que ha permés recuperar materials constructius que es podran reutilitzar en la futura rehabilitació. A més, s’hi han recuperat dues bales i alguns atifells que hi havia soterrats baix dels enderrocs.

Tello ha explicat que “l’interés del refugi de Massarrojos és doble: d’una banda, perquè es va construir travessant la roca natural, circumstància que no es produeix en la resta de refugis de la ciutat, on el subsòl és d’argila, motiu pel qual obligava a fer les excavacions dels refugis a cel obert; d’una altra, perquè és un refugi inacabat donat que la guerra va finalitzar abans i alguns trams es varen quedar a mig fer. No obstant això, tant per les evidències conservades com per testimonis orals, va ser igualment utilitzat pels veïns i les veïnes de Massarrojos per resguardar-se dels bombardejos i va estar obert fins als anys 50 del segle passat, quan es van clausurar les entrades”.

Aquest refugi presenta unes característiques especials en haver sigut construït mitjançant l’excavació de la roca directament. Açò va permetre obrir una llarga galeria d’uns 125 metres de recorregut, als extrems de la qual es van construir dues entrades amb escales i coberta de rajola per poder accedir des del carrer (una, a l’actual carrer de Benet Bosch; l’altra, a la plaça del Sonyador). La galeria oberta té un ample de 180 centímetres i una alçada d’uns 210 centímetres, tot i que va canviant seguint els desnivells que marca la mateixa roca natural. Els laterals tenen un revestiment de rajoles enlluïdes amb una capa de ciment acolorit i en la part baixa estan els bancs on la gent esperava asseguda la fi del bombardeig.

Al refugi hi ha diverses columnes fetes de rajola i buides per dins, que servien de fumerals, per a renovar l’aire des de l’exterior, i que es comunicaven entre si per la conducció que hi ha per dins dels bancs, creant una circulació forçada per a poder respirar dins la galeria. El pis del refugi està fet amb una capa de ciment grossa per unificar la roca natural retallada de manera irregular.

En un dels laterals s’obrin dues xicotetes habitacions: una d’elles estava pensada com a infermeria per a malalts i ferits; l’altra era la sala de màquines, on hi havia un extractor per ajudar a la ventilació del refugi.

Tot apunta que es tenia la intenció d’obrir una segona galeria que mai es va acabar d’excavar, però s’aprecien les marques que van deixar les ferramentes dels picapedrers, així com les perforacions per col·locar els cartutxos de pólvora per anar obrint el pas travessant la roca.

Al contrari del que passa en altres refugis fets a la ciutat, d’aquest no es conserven els plànols originals del moment de la construcció, possiblement perquè era molt difícil saber com s’anava a poder excavar la galeria. Allò que sí que es conserva a l’Arxiu Municipal són les relacions dels materials i les nòmines dels treballadors a la sèrie anomenada “Nòmines per Administració”, que comencen el 21 de maig de 1938 i arriben fins al 23 de març de 1939.

Més notícies

0 comentaris

Encara ho tenim comentaris!

No hi ha comentaris en este moment, vols escriure un?

Escriu el teu comentari

Escriu el teu comentari

16 − 3 =