La celebració relativa que quatre de sis! premiades en l'última edició dels Jaime I foren dones i una petició de signatures perquè l'Ajuntament i la Comunitat de Madrid aproven la col·locació de cartells contra el 'manspreading' s'han revelat aquests dies com dos exemples actuals d'una realitat històrica en la qual les dones venim ocupant poc espai. Però així i tot, encara hi ha gent que creu que dediquem massa temps a parlar del que ens ocorre a les dones. Permeten-me que done quatre pinzellades sobre per què ni és suficient, ni proporcionat, ni just.
Un exemple molt clar és el de l'acadèmia on, a pesar que les universitats espanyoles estan plenes de dones (elles representen el 54,3 % d'estudiants i el 57,6% de titulades, segons xifres del Ministeri d'Educació), les dades ens revelen que quasi sempre són ells els que manen. Entre el professorat, un 40% amb dones i un 60% homes i en les càtedres, la desproporció és encara més escandalosa: 80% per a ells i 20% per a elles. És a dir, que en un àmbit feminitzat, el sostre de cristall preval.
Una altra mostra de com ells acaparen la majoria del que ens correspon a totes les persones: com en l'estat espanyol, l'adjudicació de titularitat compartida de les explotacions agràries no es produeix d'ofici, el percentatge de dones propietàries de les seues terres ronda el 30%. Una altra dada que demostra com en el camp quasi tot és propietat d'ells és la simple ullada als òrgans de decisió de les organitzacions del mitjà rural. Ací, la paritat també està lluny d'arribar.
Amb aquests vímets no és d'estranyar que en l'Estat espanyol, les dones només representen el 28% de les persones que apareixen en les notícies i el 9% de les veus expertes dels mitjans de comunicació, segons l'informe Monitoreo Global de Mitjans 2015. Per a contribuir a posar-li remei a aquesta esbiaixada visió del món, la Unió de Periodistes Valencians ha llançat la seua 'Agenda d'Expertes', una eina per a visibilitzar el treball de les dones en la qual es pot donar d'alta (o trobar) a expertes de diferents àrees.
Infeliçment, tampoc espais com el de la política estan lliures de 'manspreading'. Prova d'açò és el "despatarre" que des del faristol de les Corts va protagonitzar fa uns mesos el diputat del PP, Jorge Bellver. En l'enèsim debat/embulle promogut pel PP sobre si el valencià i el català són o no la mateixa llengua, no se li va ocórrer una altra cosa a l'ex dofí de Rita Barberá que "fer un reconeixement a la valentia de les dones" -les parlamentàries Eva Alcón (PSPV), Mercedes Ventura (Ciutadans) i Sandra Mínguez (Podem)- per defensar una posició que és "molt incòmoda". No han de dir-li res a Bellver els noms de Clara Campoamor, Victoria Kent i Margarita Nelken, primeres diputades triades en les corts espanyoles allà pel 1931. Des de llavors –malgrat Franco, a pesar potser de Bellver- les dones no demanem permís a ningú per a ser la veu del nostre electorat.
Com diu la petició de la revolada perquè a Madrid es frene el 'manspreading', "no és qüestió de mala educació sinó que igual que a les dones ens han ensenyat a asseure'ns amb les cames molt juntes, als homes els han transmés una idea de jerarquia i de territorialitat, com si l'espai els pertanguera". I l'espai – ni els premis, ni el del transport, ni el de l'acadèmia, ni el camp, ni els mitjans, ni les tribunes- no pertany en exclusiva als homes per herència divina. Estem fartes que els homes ens expliquen coses i que ocupen un espai que també és nostre.