caixa popular

Llenguatge i debat polític

Llenguatge i debat polític
23/04/2018 -

El títol d’aquest article és el subtítol del famosíssim llibre de George Lakoff “No penses en un elefant!”. Em va vindre a la ment mentre participava en diversos actes els darrers dies: l’última presentació del llibre “El País Valencià que volem”; la concentració a València el dia 15 per a exigir la llibertat dels presos i preses polítiques catalanes; els diversos actes en defensa del sistema públic de pensions del dia 16, etc. En alguns d’aquests actes, per altra banda, ben reeixits de gent, vaig arribar a pensar que de vegades dèiem algunes coses de tal manera que sembla que cerquem un objectiu contrari a aquell que estem conscientment reivindicant.

És el nostre inconscient que emergeix o simple masoquisme? No n’estic segur. Més aviat pense que es tracta de repetir una vegada i una altra una forma de fer política sense parar-nos massa a pensar en com la fem i en els resultats del que fem. Solem fixar-nos més en el nostre propi estat anímic i actuar més pensant en allò que ens abelleix que en allò que pot ser útil perquè avancen les nostres idees. George Lakoff parla dels marcs conceptuals, que són estructures mentals que donen forma a la manera com veiem el món: allò que de forma compartida amb el nostre entorn entenem com a sentit comú. Per tant, canviar els marcs és equivalent a canviar el que es considera de sentit comú per la majoria, i, per a fer-ho, per a pensar d’una manera diferent, ens cal canviar també la forma de parlar, el llenguatge.

Jo coneixia el llibre de Lakoff i n’havia llegit una síntesi, però no vaig copsar tota la seua potencialitat fins que no vaig participar en un taller sobre el tema, organitzat amb motiu de la campanya contra el TTIP i impartit per Carles Porcel –que és un especialista en el tema. Recorde que en aquell taller vam fer una sèrie d’exercicis sobre els valors que nosaltres atorgàvem a les paraules i quins valors percebia la gent a la qual anaven dirigits.
Així, vam poder comprovar com, en funció del llenguatge que empràvem, la campanya contra el TTIP o tractat de lliure comerç, en compte de guanyar simpaties, podia generar un cert rebuig. La causa era el fet que, en el marc conceptual preestablert (el sentit comú majoritari), “lliure” i “comerç” equivalien a paraules amb valors positius i la gent no compartia que hi poguérem estar en contra. Explicar una vegada i una altra tots els detalls d’un tractat que va en contra del benestar social de la majoria és una feina molt feixuga quan, a més, al final, i pel simple fet de dir “contra el tractat del lliure comerç”, tota la feina se te’n torna en contra.

Un altre exemple que vam treballar va ser sobre l’expressió “neoliberal”. La gent que treballem a favor dels interessos de la majoria social, li donem una connotació molt negativa a eixa expressió. No hi ha manifest, comunicat o intervenció pública de les més diverses entitats demòcrates, progressistes o d’esquerres on el mot en qüestió no aparega de manera reiterada. Doncs bé, des del punt de vista dels treballs cognitius de Lakoff i d’altres, si desglossem el terme en “neo” i “liberal”, tots dos són valorats de manera molt positiva per la gran majoria de la població, de tal manera que podem escriure el millor manifest o comunicat de la història o la més brillant intervenció pública i no tindre consciència que en acabar dient allò de “Contra el neoliberalisme” ens carreguem tota la tasca anterior tot donant un missatge que potència els marcs conceptuals dels nostres adversaris socials.

Aquests exemples crec que són suficients per a entendre que cal actualitzar aquella frase feta de “l’hàbit fa el monjo” per una nova que podria ser “el llenguatge sí fa la cosa”. Cal que parem atenció al llenguatge, no com una cosa estàtica i feta, sinó com un espai en disputa permanent. Una disputa que caldrà valorar en cada moment com fer-la o no i on, o com cercar uns altres espais per a superar els nostres adversaris, car el resultat de cada mot o expressió no està predeterminat sinó que depén del resultat de la pròpia confrontació ideològica i política. Així, un terme que estava sent combatut ferotgement des del patriarcat realment dominant amb tot tipus d’estratègies com és el mot “feminisme” amb expressions com femi-nazi, feminisme dominant, feminisme radical, femellisme, i d’altres, ha sortit clarament guanyador gràcies a l’extraordinària mobilització al voltant de la vaga de totes del 8 de març. Recordem però que les victòries no són eternes.

Una altra expressió que encara està al bell mig de la batalla és la referida al “País Valencià”. Una expressió que va ser capaç de resistir fins i tot la denominada batalla de València i que va tindre un moment important en ser derrotada la proposta de ser eliminada de les sigles del PSPV al congrés d’aquest partit de l’any 2008, però que ara és combatuda amb tot tipus d’estratègies no només pels espanyolistes de sempre sinó també per qui dirigeix i/o assessora les diferents conselleries del Govern del Botànic, que insisteixen una vegada i una altra que consellers i conselleres i la resta de càrrecs públics empren sempre l’expressió “Comunitat Valenciana”. Podríem dir que estem donant-li arguments a l’adversari. O no són adversàries les persones que defensen “Comunitat Valenciana” i paral·lelament justifiquen l’infrafinançament i l’espoli que patim al País Valencià? Assumir Comunitat Valenciana no és assumir els marcs conceptuals de l’adversari? Per què li donen des del Govern del canvi eixe avantatge?
Com li vaig recordar a Mónica Oltra en un article en març del 2016, “País Valencià”, representa llibertat, igualtat, solidaritat, futur… Comunidad -ni que siga en valencià- representa imposició, dependència, asimetria, egoisme, passat…

Per a finalitzar aquest article, em sorgeix amb molta força la temptació d’exposar aquelles paraules o expressions més conegudes que no només no aporten noves energies cap a l’objectiu que teòricament busquen sinó que resten i a més aporten energia i arguments als contraris. Haurem de decidir si volem de fer un veritable exercici d’actualització del llenguatge per poder tindre més possibilitats d’incidir en la societat, o decidir, pel contrari, continuar repetint-les com una lletania per a més glòria dels nostres adversaris socials i nacionals. Resistiré la temptació i deixaré que sigau les persones que heu tingut la paciència de llegir aquestes línies les que feu, si voleu és clar, eixe exercici per altra banda és, potser, tant i tan necessari.

Per què del que es tracta és d’avançar i guanyar, ei que sí?

Antoni Infante @InfanteAntoni
Coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià @DaDPV



feria tomate perelló

Més notícies

campaña prevencion suicidio

0 comentaris

Encara ho tenim comentaris!

No hi ha comentaris en este moment, vols escriure un?

Escriu el teu comentari

Escriu el teu comentari

3 + 16 =

oceanografic aniversario
mas mislata