Mai m'han agradat els lideratges carismàtics. El carisma apel·la a una qualitat humana, o "do natural" de les persones, que produeix una forta atracció dels altres cap a la personalitat, el discurs o la mera presència de les persones que ho posseeixen. Com no podia ser d'una altra manera, el cristianisme concep el carisma, de forma particular, com una gràcia divina concedida als homes, encara que sembla que no a les dones, en benefici de la comunitat. Solament esmentar que algunes de les atrocitats més esborronadores de la humanitat han tingut, en el seu entorn o en la seua causa, lideratges de tipus carismàtic.
D'altra banda, tant en l'àmbit social com en el polític, el lideratge és una funció que pot ajudar al desenvolupament de les persones, de les seues idees i, fins i tot, de les seues organitzacions. Però, aquesta vegada, vull referir-me als lideratges del segle XXI, és a dir, a aquells basats en la funcionalitat, en la generositat, en les habilitats instrumentals de les persones, independent del seu sexe, que es posen, i aquesta vegada sí, al servei de la comunitat, dels grups humans i de les seues idees, fins i tot de les seues organitzacions, siguen o no polítiques.Es parla actualment d'una manca de lideratge en l'espectre polític del nostre país. Estic totalment d'acord. I és que no reconec lideratges del segle XXI.
Abunden, ara, les persones que en la infància els van dir que tot era possible, que aconseguirien tot allò que es proposaren, que no tenien parangó. Un cúmul de missatges i actituds motivadores que podien ajudar a impulsar a persones en un estat incipient de desenvolupament i de maduresa. Encara que, probablement, es van oblidar de dir-los, també, que tot açò no se'ls donaria "per afegiment", merament per ser els qui eren, i que la consecució dels objectius personals no havia de ser a costa de calcigar, destruir o eliminar a la resta d'éssers humans que pogueren trobar en el seu camí. Probablement, no els van parlar de lleialtat, generositat, ètica, solidaritat, coherència, empatia, autocontrol, franquesa, benevolència... i de tota una sort de qualitats i habilitats que es consideren imprescindibles per a l'exercici d'un correcte lideratge, que considere i encunye com el lideratge del segle XXI.
Ara, aquestes persones exerceixen lideratges carismàtics, o no, però de caràcter despòtic, freturosos de qualsevol generositat amb aquelles persones del seu entorn. Han vingut al fet que els servisquen, i no a servir. Han vingut a ordenar, i no a dirigir, proposar, consensuar i corregir. Sincerament, crec que eixos lideratges despòtics no tenen cabuda en una societat avançada, i generen a mitjà termini una notable ineficiència i una solitud infinita al seuvoltant.