L’esglesia del Rosari i les seues portes

L’esglesia del Rosari i les seues portes
04/03/2017 -

Just sobrepassada la primera meitat del segle XVIII es va posar la primera pedra d’un edifici que ha sigut i segueix sent la principal senya d’identitat d’un lloc de la platja de València – hui barri – anomenat El Canyamelar.

iglesia-del-rosario-hoyEsta construcció no és altra que l’antiga Ermita Nova del Rosari, parròquia de Ntra. Sra. del Rosari des de 1902. Tal iniciativa va partir de D. Andrés Mayoral Alonso de Mella (1685-1769), prelat zamorà que va fer la seua entrada a València com arquebisbe de la diòcesi el 8 de setembre de 1737.

És àmpliament coneguda la història, transmesa per Martínez Aloy (“Geografia General del Reino de Valencia”. T. I Provincia de Valencia, p. 879. Barcelona s / f.) de l’origen de l’erecció d’una ermita en tal lloc per resoldre el freqüent problema que sorgia quan, per causes de diversa índole, els habitants de les anomenades Barraques del Grau, que no eren altres que els residents al Canyamelar, el Cabanyal i el Cap de França, no podien assistir als oficis celebrats a l’església de Santa Maria del Mar, situada al veí Grau.

Comenta el citat autor: “afecta aquel edificio una construcción especial, sin uso en nuestro reino, encaminada a mantener absolutamente separados en el templo, los fieles de uno y otro sexo; para ello se construyeron dos distintas bóvedas con puertas independientes y una pared que, desde los pies de la iglesia partía la misma hasta llegar al presbiterio…”

El període de construcció d’aquell primitiu lloc de culte va abastar des de mitjan segle XVIII fins a 1774, any de la seua consagració.
No ens anem a estendre sobre el ja divulgat fet amb més o menys precisió històrica. Allò que sí farem per mitjà d’estes línies és proporcionar unes dades irrefutables sobre les característiques arquitectòniques exteriors d’aquella primitiva ermita, reafirmant així esta peculiaritat de l’actual temple, edificat en 1882, consistent en les dos grans portes de la façana principal que procedeix del traçat original del segle divuit.

L’ermita del Rosari del Canyamelar sempre ha tingut dos portes en la façana, rematada per espadanya d’un sol cos. Que la doble porta obeís intencionadament a una divisió física (mur separador fins al presbiteri) de l’única nau del, sens dubte, modest edifici, ho ignorem, encara que, coneixent el caràcter fortament conservador del arquebisbe Mayoral pel que fa a la moralitat pública i tenint en compte que en aquell temps qualsevol calamitat o catàstrofe natural es solia atribuir a un càstig diví (este prelat ja va aconseguir suprimir les representacions teatrals a València en 1748 arran del terratrèmol que va assolar el poble de Montesa eixe mateix any), no hauria d’estranyar que disposara esta peculiar distribució de l’espai interior de l’ermita canyamelera per tal d’evitar donar ocasió a que futures calamitats caigueren sobre els valencians.

Tot i que, sens dubte, la concurrència i la més o menys prolongada estada de veïns de la ciutat de València durant la temporada de banys es va posar de moda una volta desapareguda oficialment la constant amenaça de la pirateria barbaresca quan el 1786 es va signar el tractat d’Alger, podem pensar que, abans d’este any l’esplai dels de la capital a la nostra platja ja tindria els seus practicants, i el sagaç Mayoral va preveure encertadament allò que anava a ocórrer amb el transcurs del temps i l’evolució de les costums, com testifica Cavanilles en 1795 : ”La playa del Grao es toda de arenas en cuesta muy suave. Allí acuden los de la capital á bañarse, cuyo prodigioso concurso aviva aquel recinto, ya de suyo interesante por el movimiento de las aguas y los buques que se descubren.

Los años pasados iban y volvían comunmente en el mismo dia por la facilidad que ofrecen centenares de calesines y otros carruages apostados para este fin en las puertas de la ciudad. Y a muchos convidados de la frescura y amenidad del sitio, suelen permanecer algunos dias alojados por lo general en las chozas de los pescadores.

Aumentándose con el tiempo la pasión y el número de los concurrentes, varios sugetos acaudalados no contentos con el pobre alojamiento de las chozas, han construido sucesivamente edificios espaciosos; unos pocos con toda solidez, los mas con el nombre y la forma exterior de barracas, en que se hallan las comodidades, los adornos, y hasta el luxo de la capital: por donde ha venido á formarse otra población numerosa al largo de la playa.

Júntanse allí en estío personas brillantes de ambos sexos, viven con libertad, sin etiqueta, y en una diversión continua; se suceden los convites, los bayles y alegría; pero al cebo de estos deleytes acuden gentes díscolas, que se introducen en la sociedad para corromperla.

Ya se nota que la virtud más sólida queda expuesta á perderse, y que á la juventud se le presentan exemplos muy nocivos. Sin duda se ignora este desorden, ó no han llegado á conocer su gravedad los que tienen obligación de remediarle” (A.J. Cavanilles, Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población yi Frutos del Reyno de Valencia. Madrid, 1795. Llibre II, p. 143).
Hi ha a més un altre fet que no era estrany en esta i anteriors èpoques i que té que veure amb la distribució dels assistents a les funcions religioses: la costum de que els homens ocuparen la part dreta de la nau central del temple i les dones l’esquerra, no permetent-se promiscuïtat alguna.

En cas d’obeir el suposat i famós mur separador a eixa pudibunda finalitat, no seria més que filar encara més prim el rigor en un context geogràfic i social prou propici per a la relaxació de costums.

Va ser en esta primitiva ermita del Canyamelar on es va revelar com a pintor un gran de la il·lustració científica del XVIII, criat al Canyamelar: Joan Baptista Bru de Ramon (1742-1799), pintor – condeixeble de Goya en el taller de Bayeu – i ” primer disecador “del Reial Gabinet d’Història Natural de Madrid. El jove Bru va decorar al fresc part de la volta de l’ermita, la seua primera obra coneguda, malauradament perduda al construir el nou temple en el segle XIX.

Va desaparèixer aquella curiosa ermita però estes línies i les actuals dos portes de l’esglesia ajudaràn a perpetuar el seu record.

Notícies relacionades

0 comentaris

Encara ho tenim comentaris!

No hi ha comentaris en este moment, vols escriure un?

Escriu el teu comentari

Escriu el teu comentari

prevencion accidentes ciclistas
fiestas populares de paiporta 2017
biopark
sona la dipu
ACST Torrent
Aplicacion movil
Anunciate en Valencia Extra