Ho diu Montoro, amb eixe mig somriure que recorda Mr. Burns: la recuperació econòmica imminent comporta la baixada de la prima de risc, tornada de l'estabilitat als mercats, el selectiu IBEX-35, és positiva la taxa interannual. Ho pots llegir en els diaris: dades i més dades, xifres i més xifres. Però tot i així, encara no he pogut veure eixa alegria, eixa estabilitat, en els ulls de cap persona que m'haja trobat pel carrer.
Alguna cosa falla. I la Comissió Europea ha posat negre sobre blanc eixes xifres que jo no veig en les persones. Espanya és el tercer Estat de la Unió Europea en desigualtat, empatat amb Grècia. Només superat per Romania i Bulgària. Ara ja podem dir amb les mateixes xifres oficials, de les quals ens parla Montoro, que no és una crisi, sinó que és una estafa. Que s'han rescatat les fortunes dels més rics al mateix temps que s'ha deixat caure la gent humil. Que el 20% més ric a Espanya guanya 6,6 vegades més que el 20% més pobre, una diferència que és quasi el doble que a la República Txeca.
A Espanya es varen rescatar bancs amb els diners dels qui patíem les retallades. Uns 60.000 milions d'euros -un 4,3% del PIB- que el Govern recentment ha donat per perduts, tot i que sabem perfectament on estan: en els balanços comptables dels qui varen jugar a la ruleta amb la bombolla de la rajola i després ens han fet pagar la ressaca a la resta. Si no els busquen, si no els reclamen, és perquè no volen. Mentrestant, a Alemanya -el segon estat de la UE que més diners ha perdut amb el rescat bancari- la factura ha estat de l'1,3%; al Regne Unit del 0,6%; a Itàlia només del 0,2%, mentre que França fins i tot n'ha recuperat diners!
Segons els indicadors socials de la UE, Espanya es troba en situació crítica en desigualtat de rendes, com hem vist, i en abandonament escolar, amb una taxa del 19% que quasi dobla la mitjana europea, que és del 10%. Es troba també sota vigilància en risc de pobresa o exclusió social, joves que no estudien ni treballen o l'eficàcia de la despesa social per reduir la pobresa. Un panorama que ens situa a la cua de l'Europa social i ens allunya dels Estats més eficients i desenvolupats com Alemanya, Suècia o Dinamarca, els quals mirem, aquells i aquelles a qui ens importa el benestar de les persones, amb molta distància i certa enveja.
Jo, que vinc de lletres pures, recorde que "Economia" ve del grec i vol dir "administració de la llar". Per això mateix no puc ni vull concebre una casa en la qual es gestione sense pensar en els qui hi viuen. Podrà ser moltes coses, però no complirà la funció més bàsica que ha de tindre, la de fer-nos sentir còmodes, a gust: "com a casa".
Per això, persones que hem estudiat grec o simplement persones que pensen en persones i entenen això de l'economia més enllà de fer feliços als bancs, han aconseguit que des de 2015, s'haja reduït el risc de pobresa al País Valencià un 6,9% i que siguem un dels territoris que més avança: perquè tenim un govern que ha posat les persones en el centre de les seues polítiques. I per això estem treballant de valent per posar en marxa com més prompte millor la Renda Valenciana d'Inclusió, un instrument molt potent per construir un horitzó de vida digna per a tots i totes, una eina per a la igualtat. Perquè no pensem en xifres i dades, pensem en cares i ulls. I no donem res per perdut; seguim rescatant persones abans que bancs. Queda molta feina pendent -i tant-; però, per davant de les xifres, estan les persones, aquelles que encara no somriuen; i que, quan ho fan, el seu somriure no ens gela la sang com quan veiem el somriure gris del senyor Burns.
Mònica Álvaro,Portaveu adjunta de Compromís a les Corts