Sí, reconec que cada vegada aguante menys el maniqueisme i l'ortodòxia a l'hora de valorar les coses i d'expressar idees de moltes persones. Tant de les de mentalitat conservadora com a progressista. Especialment per part d'aquestes últimes, per ser amb els qui més em relacione, per proximitat ideològica i perquè em sembla tot un contrasentit considerar-se "progressista" i pensar i actuar de manera rígida i impermeable. Al final sembla que ens moguem bàsicament des de la intransigència i l'egocentrisme. Que ens hem instal·lat còmodament en la dialèctica de la confrontació, en la polarització de qualsevol qüestió ideològica o política, fins i tot personal. O estàs en A o estàs en B. Entre el blanc i el negre. Qui s'atrevisca a discrepar o situar-se en qualsevol altre punt és qualificat ràpidament i visceralment com a traïdor, venut, impur o amb eixa paraula tan gastada últimament: equidistant. S'està alimentant de manera irresponsable la intolerància i posant en perill drets i llibertats fonamentals.
A parer meu, tractar de viure des d'una posició heterodoxa m'ha salvat en moltes vegades de jutjar a la lleugera vides o actes aliens, m'ha permés analitzar de manera més profunda les coses. I, sobretot, a entendre. Com també m'ha suposat dubtar. I açò, en determinats àmbits, no es considera precisament un verb que conjugue bé amb certs espais d'activisme o polítics.
Supose que aquesta tendència a dubtar em ve d'una personalitat inclinada a la introversió, que em porta a donar-li voltes a les coses, a considerar totes les opcions, abans d'expressar les meues valoracions. Per por d'equivocar-me, tal vegada. Què sé jo. El que sí que puc afirmar és el que el feminisme ha contribuït a la meua manera no dogmàtica de mirar el món. Gràcies al pensament feminista he qüestionat el binarisme: el bé i el dolent, el masculí i el femení, el món desenvolupat i el subdesenvolupat, el normal i l'anormal, etc. He entés que la realitat és molt més diversa i conté molts més matisos dels quals donem per fet. M'ha capacitat per a anar més enllà de l'evident, dels codis esquemàtics. Del considerat acceptable. M'ha impregnat d'un humanisme colpidor.
El feminisme em va impactar des del primer moment per ser el moviment social que més ha contribuït a transformar el món sense generar violència. I que continua sent hui en dia el moviment social que, amb la seua mirada crítica, revolucionària i inclusiva, està sent capaç de mantenir i augmentar la seua incidència, de xopar les vides i consciències de més dones i homes (no, aquest no és únicament un moviment de dones). I crec que és perquè té una potència única per a impactar tant a nivell personal com a polític. També per la seua capacitat per a expandir-se a partir d'eficaces xarxes de suport i solidaritat. I perquè els seus objectius inclouen reptes universals com la justícia social, la igualtat i l'equitat, la llibertat, la diversitat. O, dit d'una altra manera, la superació del sexisme, el masclisme i totes les formes de violència contra les dones, però també contra les minories dissidents de la norma social o contra els col·lectius més vulnerables i exclosos. A més d'haver posat en l'agenda pública la necessitat de la sostenibilitat econòmica, social i mediambiental.
Des del lloc de responsabilitat política que ocupe en la meua ciutat en aquests moments, crec fermament en què la manera més eficaç de generar canvis socials, de fer real una València més igualitària, tolerant i respectuosa amb les maneres de pensar, viure i ser de tots els seus membres, ha de ser des d'unes bases constructives, en positiu, que han d'incloure i no culpabilitzar. Molt didàctiques, per a deixar clars conceptes com a igualtat de gènere, discriminació, drets humans o llibertats fonamentals. I el nostre públic han de ser tantes dones com, sobretot, homes. Ells han de ser interpel·lats i inclosos en aquest procés de canvi i reflexió col·lectiva de manera urgent.
Des de fa més d'un segle, les dones hem pogut trobar referents en el moviment feminista, així com espais -en associacions i col·lectius diversos- des dels quals adquirir consciència de la nostra opressió, qüestionar la construcció dels gèneres i les seues conseqüències en les nostres vides. Els homes no. Doncs bé, ha arribat el moment de posar la nostra atenció en ells, perquè entenguen veritablement la dimensió del problema i de com el gènere és una categoria d'anàlisi fonamental en tots els àmbits de la societat. Per a evitar afirmacions "encunyades" tan freqüents com: "ni masclisme, ni feminisme, simplement humanisme" o similars. El feminisme és el corrent de pensament i pràctica política més humanista que ha existit en la història de la humanitat. I açò ha de saber-ho la majoria de la població, ha d'arribar a ella.
Tornem als homes. Una de les línies de treball que em plantege com a fonamental des de les polítiques municipals d'igualtat de gènere, és la del treball amb els homes. Ja hem començat a plantejar tallers de reflexió sobre les masculinitats, des de la Universitat Popular de València i, més recentment, des de l'Espai Dones i Igualtat. La resposta ha sigut magnífica, és a dir, que hi ha molts homes interessats a parlar sobre el paper que tots dos sexes han de jugar en la societat actual, sobre com deixar arrere rols i estereotips que ens perjudiquen, no solament personalment, sinó també com a societat. Continuarem en eixa línia. Però m'agradaria també esbossar els reptes que ens plantegem a partir d'ara.
El primer seria abordar l'atenció i intervenció amb homes que hagen comés algun tipus de conductes violentes cap a les dones o que potencialment puguen arribar a cometre-les. El tema és complex i important, perquè estarem prevenint agressions en el futur.
El segon repte seria començar a treballar amb aquells grups d'homes que menys oportunitats educatives i culturals han tingut, que han conegut "menys món" i, per tant, compten amb menor diversitat de referents. Ells necessiten més que ningú un horitzó per a eixir dels rígids codis de la masculinitat tradicional, que els manté maldestres i cohibits en contextos diferents dels habituals, com per exemple en la seua relació amb l'administració pública, amb els centres educatius, amb els espais sanitaris o culturals, etc. Que es troben engarrotats a nivell afectiu i són dominants o, fins i tot, violents en l'àmbit relacional i familiar. Necessiten respirar. Necessiten desenvolupar habilitats socials i aprendre a reconéixer i gestionar les seues emocions. Per a acompanyar a les seues dones en el camí, imparable, que elles ja han emprés.
Isabel Lozano LázaroRegidora d'Igualtat i Polítiques Inclusives i d'Inserció Social i Laboral de l'Ajuntament de València.