València Extra

Héctor Cabrera: “Ser favorit no suposa pressió, preferisc gaudir de la prova”

El llançador d’Oliva arriba als Jocs Paralímpics com a primer del rànking en la seua categoria, la F12

Héctor Cabrera: “Ser favorit no suposa pressió, preferisc gaudir de la prova”
12 agost
07:00 2016

Héctor Cabrera Llácer, 22 anys, debuta en uns Jocs Paralímpics. La seua presència en Río no és cap sorpresa doncs els resultats dels últims anys li avalen. Arriba com a favorit. Tercer en el rànquing de la prova i primer de la seua categoria, al F12. No obstant això, el d’Oliva no considera que tinga més pressió de la normal. Detectat de Síndrome de Stargardt (ceguesa progressiva) amb 9 anys la vida li ha ensenyat que cal gaudir i fer el que a un realment importa. Sempre lligat a l’esport i després de molt esforç busca aconseguir en Río el seu somni, penjar-se una medalla olímpica.

Queda poc perquè competisca als seus primers Jocs Paralímpics. Està ja preparat?

Preparat mai s’està, ja que és una competició a molt alt nivell. Quan arribe el moment, més en el meu cas que mai he estat, veurem com hem arribat realment. Seguim entrenant dur cada dia, aproximadament unes quatre hores, combinant matí i vesprada, intentant millorar tècnicament i veurem que ix en Río.

En 2012 va aconseguir la mínima per participar en els Jocs de Londres però finalment no va poder ser. Des d’eixe moment com ha estat el camí fins a Río 2016?

Va ser un dur colp per a mi no poder acudir a la cita de Londres 2012. Havia aconseguit una mínima B però tampoc m’assegurava que estigués en els Jocs de Londres i sabíem que existia la possibilitat de no anar, així i tot va suposar un dur colp. A partir d’eixe moment tenia al cap arribar als Jocs de Río en les millors condicions, hem treballat durament. El camí no ha estat gens fàcil, hem tingut complicacions importants com per exemple dues lesions una en el peu i una altra en el colze. L’any passat una de les causes per no arribar en les millors condicions al Mundial va ser esta, concretament la lesió del colze que ens va tenir parats sis mesos.

En quines condicions arriba a Río?

Estem arribant amb les millors condicions, tercers en el rànquing de la prova, el primer en la meua categoria que és la F12, els dos que tinc davant són de F13. Sabem que tenim possibilitats d’aconseguir una medalla però el nostre principal objectiu és estar allí, gaudir de la prova, dels nostres primers jocs i sabem que som joves i amb 22 anys encara queda molta carrera per davant. Si no ixen les coses en esta, de segur que el Tokio ens emportem la medalla.

Sent tercer en el rànquing, primer en la seua categoria… nota la pressió?

No em suposa molta pressió, preferisc gaudir de la prova però sempre tenim al cap la possibilitat d’obtenir una medalla. En les proves mai saps el que pot passar. Estar tercer en el rànquing et dóna possibilitat de medalla i això també ho tenim en compte. Els esportistes no van a la competició per veure-la sinó per aconseguir una medalla. En cas de no aconseguir penjar-me la medalla, que espere que no passe, de no pujar al podi no seria tampoc dolent. Encara que sempre es diu, estaríem igual de contents perquè només el fet d’estar allí ja és tot un èxit.

Què significa Río?

És el cim d’un treball de 4 anys, un treball molt dur. Fent un símil, crec que el fet de coronar la gran muntanya seria aconseguir una medalla però el treball està fet i esperem que done els seus fruits, que la competició ens vaja bé i puguem acabar col·locant la bandera espanyola en el més alt.

Què li ha aportat l’esport a la seua vida?

Sempre he estat lligat a l’esport. Des dels 5 anys fins als 11 jugava al futbol, em van detectar la malaltia al cap de 9 anys però en part vaig tenir la sort de ser xicotet perquè ets un xiquet, no saps el que volen dir els metges. Els que més ho van patir va ser la meua família, concretament la meua mare. Jo en este moment l’única cosa que em preocupava era gaudir, jugar, tenir amics, passar-m’ho bé… després vaig tenir la sort de conéixer a Julio Santo Domingo de l’Once quan vaig entrar a formar part de l’Organització i em van donar l’oportunitat d’estar en un campus d’esport i em van ensenyar el camí d’atletisme, no em vaig quedar tancat en este esport, també vaig fer ciclisme… però em vaig enamorar dels llançaments de javelina i seguisc amb això.

Practicar esport és un moment d’alliberament. El dia a dia de les persones no és gens fàcil i en el meu cas m’ha aportat el fet de poder arribar a una meta, el fet de tenir amics, el fet d’estar tres o quatre hores entrenant amb uns companys que al final són com una família. Al final el que fa és desinhibir-te dels problemes, de les complicacions. Arribes a la pista a entrenar i somrius quan t’ixen bé les coses i si t’ixen malament doncs a una altra cosa…

Moltes hores són les que li dediques a la javelina però quan no està en la pista què fas?

Estudie ciències de l’activitat física i de l’esport a la Universitat de València. I la meua vida estos últims temps ha estat pràcticament estudiar i entrenar. He hagut de partir-me la carrera per la meitat per poder arribar el millor preparat a Rio doncs els dies que no anava a classe entrenava matí i vesprada. Es veu que ens ha anat bastant bé, arribem més forts que mai i millor preparats tècnicament. La meua vida al final consisteix a entrenar, estudiar i gaudir de la família i d’estos moments lliures que tens.

De què se sent més orgullós?

Crec que del moment que més em sent orgullós va ser quan vaig guanyar la medalla a Swansea, crec que va ser el moment de més satisfacció perquè quedar Campió d’Europa amb 20 anys ja és un salt a l’elit. Este és el moment que tinc més gravat, almenys fins que competim en Río perquè si aconseguisc la medalla hauria de canviar-te la resposta…

Aleshores el seu somni és…

Aconseguir la medalla olímpica.

tags
Compartir

Notícies relacionades

0 comentaris

Encara ho tenim comentaris!

No hi ha comentaris en este moment, vols escriure un?

Escriu el teu comentari

Escriu el teu comentari