caixa popular

La nova generació d'artistes valencians del grafiti

València Extra parla amb Adrián Mateo

La nova generació d'artistes valencians del grafiti

No podem caure en l’error de pensar que les úniques representacions d’art urbà són les que trobem al llarg de la ruta pel barri del Carme, de fet, són molts els artistes del grafiti valencians que participen activament en la revitalització de certes zones de València. Un dels pintors que no es troba emparat sota la famosa ruta del Street art és Adrián Mateo.

Adrián és un jove valencià de 22 anys de personalitat inquieta, que es va iniciar en l’art urbà fa relativament poc,  l’abril de 2017, arran d’un projecte de la universitat. Apassionat per l’art urbà des de menut, ha viscut la seua infància entre pinzells i llapis de colors, però li va fascinar tant la tècnica de l’esprai que, des de llavors, es dedica a retratar als carrers a personalitats tan importants en la història de l’art com Salvador Dalí i Frida Khalo, principalment.

Adrián és un dels molts artistes que ajuden de forma desinteressada a revitalitzar la ciutat, fent València més bonica amb tan sols un parell de esprais i molta creativitat, imaginació, destresa i esforç. I és que només es coneix una xicoteta part on es concentra l’art de carrer, la part més cèntrica, on, a més, es concentren les obres d’un determinat grup d’artistes. No obstant això, darrere de les zones més turístiques existeixen molts altres sectors de la ciutat en els quals els artistes realitzen el mateix treball. Per exemple, un referent per a Adrián és l’artista Duke103,  que porta pintant des de 1991 i que presumeix d’una tècnica excepcional, ha realitzat iniciatives tan boniques com la pintura de contenidors del barri de la Creu Coberta.

Com a artista, Adrián ens comenta que no es planteja el seu treball com un hobby, sinó que “es tracta d’alguna cosa que t’amoïna. No ho puc cridar hobby perquè el que faig forma part de l’artista, des que s’aixeca fins que es fica al llit. Ens parla de l’enriquidora que és l’experiència de transmetre el seu amor per l’art a la societat: “A mi m’agradaria que, mentre estiga amb el meu esprai retratant a Dalí, un senyor em preguntés qui és, i jo poder ensenyar-li el que sé sobre el pintor, perquè un altre dia aquest mateix senyor l’hi puga explicar a més gent i tots ens enriquim”.

Com a estudiant, el jove artista ha acabat recentment la carrera d’Arts i Humanitats en la facultat de Magisteri de la Universitat de València. Des de la seua posició i després de l’experiència que li ha atorgat la seua carrera, ha donat conferències a la Universitat de València sobre l’Educació artística i creativitat, on reclama una major inclusió de l’art a les escoles i universitats, perquè, segons comenta, “hi ha poques assignatures que tinguen a veure amb l’art, i, no obstant això, l’art és multidisciplinari i tan necessari com les matemàtiques, ni més ni menys, però les institucions no li donen la importància que l’art exerceix en la nostra vida diària. Per això veig important una major inclusió d’assignatures en les quals els xiquets puguen desenvolupar les seues capacitats artístiques, perquè és en ells on la creativitat s’incrementa: els xiquets tenen alguna cosa molt bona, i és que no tenen por a equivocar-se”.

Explica’ns com et vas iniciar en l’art urbà, per què et vas decantar per l’art del carrer i no per un altre tipus d’art. A què et dediques actualment?

-Des de ben xicotet em va interessar l’Art, concretament l’art que està en el museu més gran del món: el carrer. Sempre vaig tenir l’obsessió pels grafitis que bombardejaven la meua ciutat, m’encantava localitzar-los i torturar a qui estigués al meu costat explicant-li la tècnica i de quin artista es tractava. Però sens dubte el que més m’apassionava era l’art urbà, aquells murals de gran dimensió amb una gran varietat de colors que mostraven a tot transeünt alguna cosa que tanta falta fa: creativitat. M’encantaven aquells artistes tan diferents dels del grafiti, concretament al meu barri hi havia un que era el que més omplia els carrers, Duke103, algú a qui jo admirava malgrat no posar-li cara. Hui, uns quants anys després, he tingut la sort de no solament pintar i exposar en conferències amb ell sinó, a més, de compartir una bona amistat, ja que va ser ell qui em va animar a llançar-me amb l’esprai al carrer, quan li vaig proposar participar en un projecte educatiu en una escola del barri de Sant Marcel·lí. Un projecte que tenia com a finalitat crear en els xavals l’espurna de creativitat que no arriba a aconseguir l’escola, i sense adonar-me aquesta espurna es va encendre en mi.

Actualment acabe d’acabar els meus estudis com a mestre en Educació Primària a la Universitat de València. A més de ser mestre, en aquest últim any he aconseguit definir-me per fi com a artista, alguna cosa que m’ha costat molt malgrat la meua formació artística. És per això, que a les aules sempre intente que els xavals es consideren artistes, ja que tots els xiquets i xiquetes són artístics des del moment que neixen. A més, en aquests últims mesos estic experimentant tota la tècnica de l’esprai en diferents contextos, des de zones en risc d’exclusió social, fins a escoles nacionals i internacionals en les quals estic aprenent moltíssim artística i personalment.

Quina és la tècnica que utilitzes en els teus dibuixos i en què t’inspires a l’hora de pintar les teves obres?

-La tècnica que utilitze al carrer és l’esprai, encara que alguna vegada utilitce pinzells amb pintura acrílica o retoladors especials. Quan encaixe l’obra m’agrada deixar en la paret “totes les meues anotacions” abans d’afegir el color. A la gent li sorprén totes aquelles mesures, fins i tot en alguna ocasió m’han demanat que les deixe. Personalment, admire a aquells artistes que encaixen l’obra a ull, per la meua és difícil, encara que no impossible, i serà l’experiència la que em done aquesta tècnica.

Quins temes sols pintar? Creus que els grafitis o murals poden ser una forma de donar visibilitat a les desigualtats?

L’art urbà i el grafiti són un acte de rebel·lia, una forma de llançar un missatge a tot aquell que passi per davant, creant un sentiment, ja siga bé o dolent i això és alguna cosa magnifique que ni tan sols alguns infames mitjans de comunicació poden aconseguir. Per això estudi molt les temàtiques que vull pintar al carrer, sempre pensant a gaudir mentre les faig, (crec que és el més important), però tenint molt present el poder d’influència que poden arribar a tenir. Les poques obres que porte pintades han estat molt variades, des d’actors com Jack Nicholson fins a referents artístics del segle vint com Salvador Dalí o Frida Kahlo.

Com ajuda l’art urbà a revitalitzar zones que anteriorment estaven degradades?

Ajuda de diferents maneres, en primer lloc, donant color a zones que estan completament grises en el millor dels casos, i, en segon lloc, portant l’art on més falta fa. L’art urbà no exclou absolutament a ningú, no és elitista com sí  que ho és l’art que s’exposa en els museus. Hi ha alguna cosa que és importantíssim i que no es té en compte: les persones necessiten art. L’educació artística pot ser solament una disciplina, però l’art és vital, i és tan necessari en les nostres vides com el menjar o   dormir vuit hores diàries.

L’any passat vaig pintar un mural d’Àfrica en una de les zones despropiades del barri de Sant Marcel·lí, en la qual viuen famílies gitanes. Aquell lloc em va semblar meravellós i va ser on vaig començar a pintar. Els xiquets i xiquetes d’aquell lloc em van ajudar a pintar l’obra i la signàrem tots amb els nostres noms. Us anime que aneu a veure l’obra, perquè seran aquests mateixos xiquets i xiquetes qui us la mostraran. És o no l’art urbà una eina d’inclusió social?

Tens pensat algun projecte sobre aquest tema pròximament?

-Sempre hi ha projectes en marxa, alguns tiren endavant i uns altres, per sort o per desgràcia, es queden arxivats a la carpeta de possibles.  Els tres més importants que desenvoluparé aquest any són: una experiència educativa que dirigiré al costat d’un gran amic en un orfenat senegalés, en la qual participen més de quinze persones extraordinàries, la qual és finançada totalment per nosaltres. El segon és un projecte que estic duent a terme a la ciutat de València, on estic treballant amb alumnat d’infantil i primària, dones artistes a través de l’art urbà en diferents escoles públiques. I, finalment, sóc coordinador de voluntaris en Ouarzazate, una regió al sud del Marroc, on dirigisc un projecte de restauració i decoració d’escoles marroquines. 

Quins són els valors que la pintura t’ha ensenyat? Quin missatge dónes a les noves generacions que realitzen art urbà?

-L’art m’ha ensenyat a conéixer-me més a mi mateix, i alguna cosa molt important per a mi, aconseguir que uns altres també ho aconsegueixen. M’ha ensenyat a no tenir por a equivocar-me, a canviar constantment, a experimentar i a caure en l’error i aprendre molt més d’ell que de l’encert. Jo forme part de les noves generacions, cada dia que isc al carrer a pintar aprenc alguna cosa nova, el meu humil consell de principiant seria: observa, escolta i després sé tu mateix.

Penses que les institucions espanyoles menysvaloren l’art urbà? Per què? En quins països es valora culturalment el mateix?

-Sí, les institucions espanyoles menysvaloren l’art urbà, no donant-li un protagonisme públic ni una consideració artística a l’altura de museus i exposicions. Però no solament les institucions espanyoles ho menysvaloren, sinó que la identitat de l’art urbà a Espanya, al meu entendre, segueix encara molt estigmatitzada. Vivim en una societat que a poc a poc comença a formar part dels grans canvis socials i culturals que estan creixent al nostre món a la velocitat de la llum, i, no obstant això, els prejudicis i la ignorància no hem sabut pujar-los a aquest tren de modernitat en el qual viatgem. I encara trobem perspectives tradicionalistes cap a un tema com és l’art, que sempre ha demanat una ment oberta i zero prejudicis.

L’art urbà encara al nostre país se segueix relacionant amb la paraula vandalisme, i un gran sector de la població segueix considerant-ho una gamberrada d’un rebel sense causa. Tenim infinitat d’artistes meravellosos en aquest país que estan triomfant en països europeus i llatinoamericans, els mateixos que aquí no han obtingut el reconeixement que mereixien.

Per què consideres important integrar l’art en l’àmbit educatiu? En quin sentit creus que podria ser beneficiós per als alumnes?

-L’art com ben hem dit abans és imprescindible per a la vida de les persones i encara més quan estan en edats primerenques. Amb ell, els nens i nenes aprenen a visionar el món des d’altres perspectives, desenvolupant així una creativitat innata que, per desgràcia, va desapareixent a mesura que van creixent.

Des del meu punt de vista, les eines per desenvolupar aquesta creativitat tan necessària estan dins de la disciplina de l’educació artística. Una assignatura infravalorada, que assumeix escassos quaranta-cinc minuts setmanals i que, per si no fos poc, comparteix avaluació amb una altra disciplina importantíssima: la música. Es tracta d’una altra de les formes que tenen les institucions, en aquest cas educatives, de menysprear el que fem els artistes i el que podem aconseguir dins de les escoles. Clarament ens trobem davant d’una decisió política que fa encara més gran la barrera entre la llibertat i l’opressió, ofegant als alumnes i professors amb un currículum que se centren en continguts memorístics, deixant de costat els procedimentals i actitudinals.

Més notícies

0 comentaris

Encara ho tenim comentaris!

No hi ha comentaris en este moment, vols escriure un?

Escriu el teu comentari

Escriu el teu comentari

18 + 9 =

cultura diputacion de valencia
cartel de fiestas de torrent
Cena de los idiotas en el Talia
Cena de los idiotas en el Talia
Turismo salou