Fragments torna al Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat (MuVIM) huit anys després. I ho fa amb l’assaig fotogràfic El riu invisible, obra de Francisco Llop. Un projecte centrat en el riu Túria de València i en les històries que en aquest es desenvolupen, especialment a partir de les actuacions del Pla Sud. Una infraestructura creada per a desviar el llit natural del riu al seu pas per la ciutat de València evitant així possibles episodis d’inundacions com els ocorreguts en 1957. La lògica del desenvolupisme obvia els efectes que aquestes transformacions materials provoquen en el patrimoni immaterial de la ciutadania: els usos i els costums que es generen al voltant del riu i que constitueixen part de la nostra identitat. Francisco Llop planteja una col·lecció de qüestions, transmutades en imatges, que ajuden a comprendre millor aquesta realitat.
L’exposició s’exhibirà en el MuVIM fins el proper 27 de maig, després d’estar presentada en un acte celebrat al mateix museu de la Diputació de València. Aquest ha comptat amb la presència del diputat de Cultura, Xavier Rius; el director del museu, Rafael Company, el responsable d’exposicions del MuVIM, Amador Griñó; la presidenta de la Unió de Periodistes Valencians, Noa de la Torre; el director de la sucursal de DKV en Castelló, Miquel Moreno; i el director i comissari del Projecte Fragments, Pablo Brezo.
Xavier Rius ha qualificat la jornada «d’emocionant», en la qual «deixem enrere la censura per a recuperar la llibertat d’expressió i la llibertat dels professionals de la comunicació», ha indicat. «Hui podem dir que disposeu novament de la nostra casa tal i com fou, com és i com serà mentre la llibertat d’expressió estiga acceptada, tot i els entrebancs», ha manifestat el diputat als membres del Projecte Fragments i a la Unió de Periodistes.
En relació a la mostra, Rius ha assegurat que «la ciutat de València no es pot entendre sense el riu Túria», i és precisament «el joc entre el seu significat real i el seu significat metafòric sobre el qual ha treballat Francisco Llop», ha indicat.
Per la seua part, el director del MuVIM, Rafael Company, ha reconegut que la tornada de Fragments al museu «té una gran simbologia», i ha avalat que ho faça amb una proposta d’aquestes característiques. «La mostra atresora una transcendència cívica indiscutible, que serà capaç d’identificar a la ciutadania i que aquesta puga retrobar-se amb el precedent del ‘no riu’ que actualment travessa la ciutat de València». Com a exemple d’aquesta vinculació entre la ciutat i el seu riu, Company ha recordat la figura de Vicenç Maria Roselló i Verger i la seua obra La façana septentrional de la ciutat de València, en la qual es posa de manifest com la fesomia de la ciutat, com també la vida en mateixa, queda i quedava condicionada pel seu afluent.
«Per fi podem dir que la Unió de Periodistes torna al MuVIM», ha afirmat la presidenta del col·lectiu, Noa de la Torre. Aquesta ha incidit en la «precarietat laboral en la qual es troben els professionals del fotoperiodisme». Per això, ha defensat «l’aposta realitzada des de la Unió en la seua defensa i la seua dinamització». De la mateixa manera, De la Torre ha assegurat en que aquesta precarització «té conseqüències directes en les limitacions existents per poder constituir un fons gràfic de la memòria visual valenciana».
Un riu sense riu
El riu invisible és el treball resultant del fotògraf valencià Francisco Llop com a guanyador de la I Beca del Projecte Fragments. Aquest primer títol de la col·lecció aborda, des de la perspectiva de l’assaig fotogràfic, els esforços que l’home fa per dominar l’entorn natural, i les conseqüències que aquestes accions tenen en el desenvolupament de la vida quotidiana.Una mostra que reinscriu una història, la qual comença una vegada finalitzen les obres a València del conegut Pla Sud (1965-1973). Arran de les inundacions patides per la ciutat, el govern franquista decideix escometre un pla hidrològic que desvie el llit del riu Túria en el seu tram final, de manera que s’evite el pas pel nucli urbà. Aquell desplaçament urbanístic suposaria al mateix temps un desplaçament de l’experiència social de l’espai.
Per a començar, produiria un lliscament lingüístic que segueix viu: la gent anomenaria «el riu» una acollidora zona enjardinada per on el riu ja no passa. És a dir: el significant «riu» acull així com a significat la seua pròpia absència, alhora que l’aigua en curs fluvial travessa espais socialment perifèrics, deshabitats. No obstant això, per a Llop, el caràcter des-habitat de l’espai es converteix en una oportunitat per a re-habitar-lo, per a re-obrir la mirada, el focus, i travessar-lo com per primera vegada, com les aus creuen el cel.
L’acostament al riu es concep ací com una afirmació del que ha quedat fora de la ciutat, de la seua imatge canònica o turística, invisibilitzat per les jerarquies del poder simbòlic establert. Les fotografies de Llop travessen la intempèrie de la seua pròpia humilitat, de la seua precarietat a l’hora de presentar-se com un marc de vida, o potser com una forma de necessitat: fan emergir la seua condició expectant, es queden en l’aire. Gràcies a la irrupció d’aquesta intempèrie aconsegueixen assenyalar un espai i un temps que no serien comprensibles d’una altra forma.
En El riu invisible allò real intervé llavors com a límit perceptiu, com un punt suspensiu que deixa al temps emancipar-se de la seua subordinació a la lògica dels rellotges i dels calendaris. El riu ens porta ara un coneixement de la singularitat i de la mortalitat, de la memòria i de l’oblit, sense el qual igual no podríem ni voldríem viure.