Filles d’un déu menor

13/03/2017 -

Sí, benvolgut lector i benvolguda lectora, parlem d’elles, de les dones, d’eixa meitat de la humanitat que segueix preguntant-se per què els seus drets són de baixa intensitat i d’aquelles que ni tan sols se senten portadores de drets perquè la seua “dolça llar” és una autèntica presó d’amor, regit per normes que queden fora de l’abast de la Justícia, com a denúncia la filòsofa Sheila Benhabib.

En moltes ocasions ens hem interrogat sobre el perquè, en les societats teòricament democràtiques, la violència contra les dones segueix plenament normalitzada i acceptada, per ventura no atempta als fonaments bàsics de les democràcies que la meitat de la seua ciutadania viva sotmesa al poder real i simbòlic dels homes?

Sens dubte. I per açò cada vegada disposem de més normes i lleis, però és l’espai dels costums, el de les normes no escrites, el que roman intacte. Vivim temps de garantisme democràtic, com diu Amelia Valcárcel, amb prou faenes ara comencem a entreveure el teixit en el qual s’asseu la subjecció femenina. Gràcies al treball i les lluites feministes gaudim d’una igualtat per decret, cutània, que encara no ha penetrat en la medul·la en la qual els prejudicis es reprodueixen.

Dins d’aqueix espai simbòlic hem de desmuntar alguns dels mites que ho sustenten, i en l’àmbit de les relacions afectives de dones i homes, el mite de l’amor romàntic ha de deixar d’entendre’s com una fantasia innocent i començar a valorar-ho en tota la seua complexitat, perquè en nom de l’amor s’han justificat i se segueixen justificant encara gravíssimes presses d’homes contra dones. D’estimats contra estimades o ex-estimades, en forma d’atropellaments simbòlics, de xantatges emocionals, abusos sexuals i les expressions més cruentes de violència física amb resultat de mort.

I encara amb tot, la major perversió dels models sentimentals normatius radica en la subtilesa amb la qual han arribat a colar-se en el si de la nostra intimitat, a través de la via de la subjectivitat, afectant, trontollant i arribant a minar des de l’interior com un cavall de Troia, inadvertit i murri, que fa passar per pròpies, lliures i personals, decisions i desitjos que ens han vingut daus. Hi ha una mica més perillós?

Que difícil és reconéixer que l’amor està sembrat de riscos i violències per a les dones i que el personal funciona com un àmbit de resistències masclistes, i de subordinacions moltes vegades vetlades.

Avui és cert que la censura social funciona cada vegada més, no obstant això, necessitem que funcione cada vegada millor, perquè al mateix temps que l’opinió pública i els mitjans de comunicació condemnen obertament els crims de violència masclista, s’estan activant en els mateixos fòrums altres censures subtils, altres violències invisibles contra les pròpies víctimes. Açò suposa, a partir de qüestionaments i dubtes, culpar doblement a les dones agredides, responsabilitzar-les en solitud de la seua situació, de no haver actuat, d’haver mantingut en el temps aqueixa relació, d’haver retirat una denúncia, o de no haver-la arribat a interposar, o el considerar-la falsa quan la interposa.

Sens dubte el personal segueix sent polític, per açò és necessari ser exigent en l’aplicació i desenvolupament de les lleis, exigents amb els qui tenen el poder d’interpretar les normes i impartir justícia i fan desistiment de la seua responsabilitat en dictar sentències que contravenen els drets de les víctimes; exigents amb els qui té les competències per a desplegar els recursos que contempla la llei i segueixen mirant per a un altre costat; exigents envers els qui tenen l’obligació de protegir la vida de les dones i amb valoracions de risc inadequades les deixen desprotegides; exigents amb els qui emparant-se en l’anonimat d’un camp de futbol coregen el nom d’un maltractador i humilien a la víctima; Exigents amb els qui usant en va el nom del seu Déu demanen des del púlpit declarar-se en rebel·lia; Exigents amb els qui des de la immunitat parlamentària que dóna el parlament europeu o qualsevol un altre, justifiquen el tracte desigual per ser diferents, Exigents amb els qui escudant-se en la llibertat d’expressió qüestionen dia sí, dia també la necessitat d’una norma contra la violència de gènere, intentant minar i afeblir els seus fonaments, com si més de 700 dones assassinades en l’última dècada no foren raons suficients.

El problema de la violència de gènere i la desigualtat és molt complex i està massa arrelat en les estructures profundes de les nostres societats, aprovar normes i lleis era un pas absolutament necessari, però no suficient, desmuntar el patriarcat i les poderoses forces que ho sustenten és tasca de titans, potser molts pensen que aqueix esforç no ho mereixen les filles d’un déu menor.

Rosa Peris. Secretaria Igualtat PSPV-PSOE.

Notícies relacionades

0 comentaris

Encara ho tenim comentaris!

No hi ha comentaris en este moment, vols escriure un?

Escriu el teu comentari

Escriu el teu comentari

ACST Torrent
Aplicacion movil
Anunciate en Valencia Extra