caixa popular

Subordinació del principi representatiu al principi monàrquic

Subordinació del principi representatiu al principi monàrquic
21/05/2018 -

Fa uns mesos vaig poder assistir a una més que interessantíssima conferència impartida per Javier Pérez Royo, catedràtic de dret constitucional a la Universitat de Sevilla i conegut comentarista en diversos mitjans de comunicació. Des d’aquests mitjans ha estat una de les veus més crítiques envers l’estat espanyol en la seua deriva autoritària i repressora contra el poble català, per exercir el seu dret a decidir. La seua conferència va ser dels al·legats més potents que havia escoltat a favor dels valors republicans, i més enllà d’alguns matisos que m’hauria agradat explicitar-li vaig anar-me’n amb una grata sensació de frescor intel·lectual, al qual dissortadament no estem massa habituats.

Fa uns dies, una persona que també estava present en aquell acte, em va enviar un article datat el 14 de desembre de l’any 2016 al número 95 de Contexto (CTXT), del mateix Pérez Royo, on fil per randa reprodueix bona part el que jo recorde que va dir a la conferència esmentada. Molt en síntesi el catedràtic enraona amb arguments molt sòlids que a “Espanya la monarquia és el problema”; que “amb la subordinació del principi representatiu al principi monàrquic la capacitat de reforma i regeneració del sistema era i és nul·la”; que “la debilitat de la fórmula constitucional espanyola des de principi del segle XIX fins avui radica en el fet que ha necessitat permanentment una institució hereditària en la qual fer descansar l’edifici constitucional”.

Com a conseqüència “el principi de legitimitat propi de l’Estat Constitucional ha estat operatiu en molt pocs moments…. Sempre en el moment inicial de tots els cicles constitucionals. Però aquest principi cedia gairebé immediatament davant el principi monàrquic-constitucional que projectava la seua vigència durant molts anys de manera indefinida” i que “d’aquesta identificació de la Monarquia amb l’Estat és la devaluació de la institució parlamentària, de les Corts Generals, que, en el sistema polític de la Monarquia Espanyola, no van ser mai el que ha de ser el Parlament en tot Estat Constitucional digne de tal nom: la institució en la qual descansa la legitimitat de l’Estat”.

Els arguments, tant a l’article com a la conferència, anaven caient un darrere d’altre com a veritables sentències judicials. Sense els subterfugis ni l’artificiositat escènica a la qual ens tenen acostumats des de la política/espectacle televisiu. Tot d’una vaig entendre les raons per les quals va durar només 10 dies com a candidat de Podemos a les eleccions del 2015. A mesura que avançava la seua dissertació, la monarquia anava quedant veritablement nua davant els súbdits i súbdites que per un moment albiràvem la possibilitat d’esdevenir ciutadania amb plenitud de drets.

Encara, però, quedava el més important. Pérez Royo va afirmar que “un sistema polític construït sobre la base de la subordinació del principi representatiu-electiu al principi monàrquic-hereditari únicament pot operar mitjançant la corrupció. I per aquest motiu la Monarquia Espanyola és una forma política constitutivament corrupta i que la corrupció és tant més necessària i més intensa com més s’avance cap al sufragi universal”. Tot d’una apareixia una crítica a la corrupció infinitament més fonamentada, rigorosa i profunda que la immensa majoria de les que hem escoltat per aquestes terres, tot i que han estat útils per a propiciar una alternança partidària a les nostres institucions. Això explica almenys en part per què Pérez Royo pot posicionar-se clarament en contra de les polítiques repressives del govern espanyol i per contra els partits del canvi al País Valencià sempre troben arguments per a mantenir una equidistància impossible entre la llibertat i la repressió. Del costat de la raó i l’argumentació fonamentada trobem l’ètica i també l’estètica, del cantó de la crítica epidèrmica, només focs d’encenalls i interessos electoralistes de molt poca volada.

Llegint l’article esmentat, van aparéixer qüestions que o bé no van eixir a la conferència o simplement jo no ho recordava. Una d’elles va ser el tema de la possible reforma constitucional espanyola. La resposta a l’article coincideix plenament amb una de les aportacions teòriques més importants de l’esquerra independentista catalana, a saber: que “com més universal fos el sufragi tant més necessari seria el frau perquè el sistema polític pogués operar. Per tal subordinació del principi representatiu al principi monàrquic la capacitat de reforma i de consegüent regeneració del sistema era nul·la” o dit en termes independentistes: no és previsible cap canvi constitucional important a Espanya si no hi ha una prèvia implosió motivada pels processos independentistes, especialment el català. La fraseologia republicana d’alguns partits espanyols emergeix així només com un posat oportunista, mancat de la seriositat que tal projecte requeriria. Per a mostra només cal escoltar la defensa aferrissada de la monarquia borbònica -restaurada pel dictador Franco- que fa eixe producte del màrqueting electoral de tercera generació anomenat Pedro Sánchez.

Dels articles, llibres i intervencions es pot extraure una immensa quantitat d’argumentacions sobre el tema. Acabaré les referències a la seua conferència/article recordant una frase final: “en aquestes condicions, la reforma de la Constitució esdevé impossible. No jurídicament, però sí políticament”. Lapidària.

D’haver tingut oportunitat m’hauria agradat debatre amb Pérez Royo sobre l’estructura social en la qual s’assenta la monarquia i la possible connexió amb la definició que va fer, en una entrevista a Nació Digital el 9 d’agost del 2014, l’actual conseller d’hisenda de la Generalitat Valenciana. En l’entrevista va dir que: “El centralisme ‘a la madrilenya’ i la uniformitat ‘a la castellana’ són conceptes vigents des de la Constitució del 1812. L’estat espanyol està concebut per afavorir les 400 famílies que el governen”. A continuació va reblar: “Evidentment, les 400 famílies a què em referia abans estan als consells d’administració de l’IBEX. Després hi ha classes subalternes o de serveis. Empresaris perifèrics que s’alimenten de les engrunes, adoren Madrid, viuen pendents de l’AVE i ofrenen noves glòries a Espanya a diari”.

Crec que és prou evident que no cal descobrir la pólvora. Ja està descoberta. El que sí que cal és una actitud conseqüent davant d’aquests descobriments. El camí a la hipotètica reforma de l’estat espanyol és una quimera. Només la possible implosió d’aquest estat a partir dels processos d’apoderament dels pobles hui sotmesos, pot obrir l’escletxa de la llibertat republicana, suma del reconeixement explícit i implícit dels drets individuals i col·lectius. Una llibertat horitzontal, igualitària, inclusiva, respectuosa i potenciadora de les diverses identitats… Una llibertat plena i les bases materials per a poder exercir-la.

Des del País Valencià, fem via? O continuem enlluernats amb els focs d’encenalls?

Antoni Infante @infanteantoni
Coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, @DaDPV

Más noticias

0 comentarios

0 comentarios

No hay comentarios todavía. ¿Quieres añadir uno?

Escribir un Comentario

Escribir un Comentario

dos × uno =

sempre teua
festes paiporta
festes rocafort 2018
Festes populars 2018
Festes populars 2018
festes rafelbunyol
festes alcasser 2018
festes xirivella 2018
diputacion de valencia- arquelogic