Funambulista està immers en plena gira del seu disc Dual, tercer per a la formació liderada per Diego Cantero. Este murcià havia editat tres discos amb el seu nom (Contes, Descalç i Presa) abans que en 2008 adoptara el nom artístic de Funambulista després de fitxar per Darlalata. Diego Cantero es defineix com un xic normal al que li agraden les coses senzilles, orgullós de poder viure de la seua creativitat musical i de tenir l'oportunitat de transmetre la seua peculiar forma de veure la vida a través de les seues cançons.
Per què crear un disc de duets per al seu tercer àlbum?
Dual són una sèrie de cançons que volia traure de nou, cançons que ja havien tingut el seu recorregut però considerava que encara no havien desenvolupat el que a mi m'haguera agradat. És una excusa per a agafar cançons antigues i donar-los eixa segona vida. D'altra banda, té a veure amb les ganes de compartir. Des que vaig començar en la música l'habitual és compartir sales de concerts amb un munt de companys, per la qual cosa a l'hora de fer este disc volia fer-ho amb gent que m'he anat trobant pel camí durant estos anys.
Com es va decantar per aquells que li acompanyen en esta aventura?
La veritat és que m'he basat fonamentalment en el fet que la gent que m'acompanya m'agradara i m'omplira d'alguna forma, m'aportara coses. Tots tenen la característica que són autors, no solament interpretes, no solament canten, sinó que componen cançons i, per a mi, açò era molt important. Crec que la gent que escrivim cançons tenim algun nexe en comú.
En què troba Diego Cantero la inspiració necessària per a crear les seues cançons?
En la meua vida o en la meua manera de veure les coses, en el filtre que li pose al que veig. Considere que les meues cançons al final són experiències quotidianes i normals. Crec que en el fons eixa normalitat és el que fa que la gent s'identifique amb elles i els agrade.
Al llarg de la seua carrera, li ha canviat molt la vida des que va començar fa 16 anys?
No tant com es podria pensar. És cert que he canviat de ciutat per a viure, ara viu a Madrid, però com tanta gent ha fet. L'única cosa que és diferent és que ara estic de gira constantment però llevant eixe detall la meua vida segueix sent la mateixa, igual de fàcil, igual de bé. Ara em paren de tant en tant pel carrer però poc més.
S'esperava l'afecte del públic tal com ho està rebent ara?
La veritat és que no em deixa de sorprendre. Tampoc tenia molt clar on volia arribar. Sé que vull fer cançons i dedicar-me a açò i açò, per sort, ja ho vaig aconseguir fa uns anys. Ara, de sobte, tot es multiplica. Hi ha molt més públic en els concerts... pel que tot açò m'ho prenc com un regal, com alguna cosa que esta ací i que em toca gaudir-ho. Sent conscient dels anys que portem en açò de la música hem aprés a valorar-ho en la seua justa mesura.
Com és un dia a dia en la vida de Diego Cantero?
Depén si estic de gira o si no. Si estic de gira, el meu dia a dia és alçar-se, desdejunar, muntar-se en una furgoneta, fer quilòmetres, arribar a la Ciutat, provar so i fer el concert. Quan no és així estic a casa. M'alce, sac a la meua gosseta a passejar una estona i després em fique en l'estudi a compondre, a treballar, a escriure cançons per a la meua o per a uns altres i així tirem el dia. Sóc un xic rutinari i normal. M'agrada la gent, eixir a prendre alguna cosa amb els amics, passejar amb la meua gossa... m'agrada la normalitat, la bona vida, la vida senzilla.
Quina valoració fa de la seua carrera després de 16 anys en el món de la música?
La veritat és que la valoració és molt bona, al final em vaig acostumar. Fa molts anys que estic satisfet amb el que el meu treball em retorna. Des que amb si alçar-me cada dia sent músic i vivint de la meua creativitat, em sent satisfet. Ara molt més perquè s'omplen els concerts, em demanen que componga cançons per a altres artistes... la valoració és molt bona. El camí ha sigut llarg però els fruits estan ací. Valore molt poder viure del que em passa pel cap, encara em sembla miraculosos. Poder fer una vida basant-me en les coses que se m'ocorren, que escric, em sembla un miracle.
Com va començar el camí de l'èxit?
Hem lluitat molts anys per sonar en la ràdio i durant molt temps no se'ns obria la porta, però al final va ocórrer i és una sensació inexplicable el fet d'escoltar les teues cançons per la ràdio. El nostre camí ha sigut llarg, som com una formigueta, anem caminant i no ens hem parat mai. Si alguna vegada hi havia un mur, hem esperat al fet que caiguera o ho hem derrocat. A poc a poc eixos murs han anat caent o, tal vegada, ho hem derrocat quasi sense adonar-nos, el d'anar a poc a poc amb bona lletra i sense parar crec que ha sigut una bona estratègia.