Em dol Espanya

La reflexió electoral

Raúl Hernández González.

Em dol Espanya
28 juny
09:00 2016

Em dol pertot arreu del meu cos, m’engarrota els músculs i m’ofega els pulmons. Tracte d’agafar aire i alliberar el nus que m’estreny la gola, però és impossible.
Estic desconcertat, immòbil, sense parla. Volguera citar a Ortega i Gasset, reformular-ho, poder fer un comentari lúcid i clarificador sobre la seua frase “el que ens va passar i ens passa als espanyols és que no sabem el que ens passa”, però és impossible, perquè no és cert.
Em sent com un yonki amb síndrome d’abstinència, tremolós, delirant, invàlid, incapaç de reaccionar a qualsevol estímul. Espanya és droga dura, i m’ha donat sobredosi.
Tinc ganes de plorar, escoltar música, menjar gelat, posar-me el pijama i veure pel·lícules de Garci, d’aquestes que reflecteixen el patetisme espanyol amb tanta gràcia que et fan perdonar-ho, somriure, pensar que tenim certs defectes però també moltes virtuts que compensen tants anys d’immobilisme. “Ens han confós molt amb açò de la españolada, hem sentit vergonya de moltes coses nostres que són meravelloses”, diu Adolfo Marsillach en Sessió Contínua, però no és cert, perquè no és açò el que ens fa vergonya.
Sabem el que ens passa, que som estúpids per naturalesa. Sabem el que ens avergonyeix, el nostre servilisme. Ens vam avergonyir de nosaltres mateixos i convivim amb açò perquè tenim pa i circ, futbol i tele, cerveses molt barates i opi per a tots.
Volguera trobar una solució raonable a la situació política d’aquest país, però és inexplicable. “Espanya és el país més fort del món, els espanyols porten segles intentant destruir-ho i no ho han aconseguit”, atribueixen a Otto von Bismark. Doncs bé Otto, dóna’ns temps.
Un pot ser d’esquerres, de dretes, de centre o totalment apolític, el mateix dóna. Un pot discutir si prefereix un sistema centralista o federal, una educació pública o privada, carregar d’impostos a l’autònom o a la gran empresa, el mateix dóna. Per a açò està la democràcia i jo no tinc ni puta idea d’economia, sociologia o teologia. El realment indesxifrable és com un pot votar a qui li menteix i roba sistemàticament. Com pugues un saber que les ametles li produeixen granellades i seguir menjant-les? Per què motive una persona amb un tir en el peu prefereix disparar-se a l’altre i seguir arrossegant-se, abans de tirar la pistola i tractar de guarir la seua ferida?
“El més terrible dels sentiments és el sentiment de tenir l’esperança perduda”, com la tenen molts espanyols després d’aquestes eleccions.
Només cal esperar, respirar, cercar respostes, tornar a enamorar-se d’un país que es resisteix a ser estimat.

tags
Compartir

Notícies relacionades

0 comentaris

Encara ho tenim comentaris!

No hi ha comentaris en este moment, vols escriure un?

Escriu el teu comentari

Escriu el teu comentari