caixa popular

El 70è Festival de Cannes es divideix entre la fúria i la calma

El 70è Festival de Cannes es divideix entre la fúria i la calma

La cinquena jornada ha comptat amb tres bones propostes a concurs que contribueixen a engreixar una bona mitjania qualitativa del certamen francés. Una de les primeres espases del certamen francés, Michel Haneke, intentarà conquerir la seua tercera Palma d’Or amb una altra esmolada i demolidora cinta, “Happy end”. I el grec Yorgos Lanthimos repeteix de nou a la Secció Oficial amb una incòmoda i aterridora cinta sobre el càstig a “The Killing of a Sacred Deer”. La fúria i l’horror de Haneke i de Lanthimos es combinen a Cannes amb la calma de la veu menuda del tercer en discòrdia, el sud-coreà Hong Sangsoo, que competeix a Cannes de nou amb una altra proposta tan senzilla com meravellosa, “The Day After”.

El corc

Fotograma "Happy end"

Fotograma “Happy end”

L’austríac Michael Haneke, omnipresent en la Secció Oficial des de l’any de “Funny games”(1997), intentarà conquerir la seua tercera Palma d’or amb “Happy end” després d'”Amor” (2012) i “La cinta blanca” (2009). Haneke participa enguany amb un furibund retrat d’una família burgesa del nord de França, diseccionant de nou con en altres ocasions els seus personatges i els seus actes, afectats tots per una mena de podridura i de cor que ho devora tot.

La família esdevé el lloc privilegiat, l’escenari ideal, per estudiar les relacions humanes dins d’un cos tancat. Ja hem vist en el festival com Baumbach s’acostava a l’entorn familiar a “The Mayerovitz Story” des de l’humor i la melangia, però sense fer-ne sang. En canvi, Haneke s’acarnissa, com de costum, sobre els membres de la seua família.

En una estructura fragmentada, com una pel·lícula en construcció, en què els trossos dispersos es van recomponent per conformar un mosaic asfixiant, una nova història irrespirable. El títol es pot interpretar en clau irònica, consubstancial a l’amargor que exhala sempre Haneke, o si cap, fins en tot en clau testamentària. Però al final copsem este ambivalent títol, una història desesperada, ja que en este trencadís humà de “Happy end” predominen els suïcides i els assassins compassius.

Entre l’ampli ventall de protagonistes destaca el paper d’una nena que ha patit la mort de la seua mare, previsorament intoxicada en un suïcidi, exponent d’una infància desgraciada, i alhora retrat esgarrifós de la crueltat infantil. Esta nena, en un paper senzillament prodigiós, es veu complementada amb el vell patriarca.

Amb un elenc conformat per Isabelle Huppert – que col·labora amb Haneke per quarta vegada-, o el veterà en cara en actiu Jean-Louis Trintignant – que repeteix amb el cineasta austríac després d'”Amor”, Mathieu Kassovitz o el britànic Toby Jones.

A cor obert

Fotograma "The killing of a secred deer"

Fotograma “The killing of a secred deer”

El grec Yorgos Lanthimos repeteix de nou a la Secció Oficial amb una gran coproducció i protagonisme internacional en un títol ben esquiu, “The Killing of a Sacred Deer”, després de la desencisada faula futurista “Langosta” (2016). Lanthimos ha dirigit ara una cinta sobre el drama d’una família perfecta assetjada per la presència d’un xic tan enigmàtic com progressivament aterridor. Este xic, espècie d’ésser demoníac, provoca el caos en la modèlica família d’un cirurgià cardiovascular, Steven Murphy (Collin Farrell – que repeteix amb Lanthimos després de “La langosta”-), casada amb Anna (Nicole Kidman) i amb dos fills.

El xic, Martin (Barry Keoghan), és una presència misteriosa des d’un bell principi, presentat com a fill d’un pacient mort de Steven, per culpa d’una negligència mèdica. Steven sembla haver-se convertit en protector o tutor del xic, prestant-li atenció, com una mena d’expiació de la seua culpa. Però en realitat, el xic busca el càstig implacable, que la justícia cega caiga damunt la família, com una plaga bíblica.
Un film visualment espectacular, amb un tractament majestuós dels espais, que deixa una geografia de la buidor. Autèntics paisatges domèstics del terror com, per exemple, l’horror i la bogeria que neix a l’hotel Overlook de Kubrick a “El resplendor” (1980). Un treball exquisit amb les grans superfícies, sovint amb gran angular, que deixa els personatges perduts i atrapats en uns espais desmesurats, com sales i passadissos.

Un film carregat de simbolisme i convertit, de fet, en una potent metàfora, en què la venjança del xic actua com a punició extrema d’un sentiment de culpa que empaita a Steven. I és que dotat de poders paranormals, el xic deixa els fills paralítics amb un simple gest, arrossegant a Steven a un sacrifici final terrible per deslliurar-se de la maldat.

Malentesos

El sud-coreà Hong Sangsoo competeix de nou en la Secció Oficial després d”En otro país” (2012) amb “The Day After”, rodada en blanc i negre, encara que participa per partida doble a Cannes també fora de competició amb “Claire’s Camera”.
“The Day After” és una història mínima, reduïda pràcticament a quatre personatges, i a escassos escenaris, que dóna un grandíssim joc en una combinatòria perfecte de tants pocs elements. El nus dramàtic rau en la infidelitat del director d’una editorial, Bongwan ( Kwon Haehyo), i la confusió que es genera confondre la seua esposa a una nova i guapa treballadora, Areum (Kim NMinhee), en el seu primer dia de feina, amb l’amant del seu marit.

Este home, figura patetitzada, és un pobre personatge atrapat en les seues mentides, i sobrepassat també pels esdeveniments, especialment pel que fa a la seua relació amb tres dones alhora, pràcticament en un mateix dia. Sangsoo, mestre de la simplicitat, juga amb el temps narratiu en la seua discontinuïtat, especialment al principi, per arrenglerar-se progressivament cap a un cert ordre lineal.
Un film estructurat com una ronda de trobades i desencontres, feta també a base de rondes d’alcohol al voltant d’una taula d’un bar, tret distingible del cineasta sudcoreà, així com els seus protagonistes masculins sempre xerraires i posats en ridícul. Una ronda perfectament traçada, feta amb tiralínies. I un film deliciosament esplèndid, profundament humà, lleuger i greu alhora, que eleva una anècdota quotidiana a la categoria moral i ètica.

Més notícies

0 comentaris

Encara ho tenim comentaris!

No hi ha comentaris en este moment, vols escriure un?

Escriu el teu comentari

Escriu el teu comentari

7 + 10 =

sempre teua
festes paiporta
festes rocafort 2018
Festes populars 2018
Festes populars 2018
festes rafelbunyol
festes alcasser 2018
festes xirivella 2018
diputacion de valencia- arquelogic