Dvicio està de gira per tota Espanya presentant el seu últim treball, Què tens tu. Cinc amics de tota la vida, enamorats de la música, que després de tocar per bars i festes decideixen revolucionar el panorama musical espanyol. Un somni que s'ha convertit en realitat en tan sols tres anys des d'aquell primer disc en 2014 (Just Ara). Luis, en representació de la resta del grup (Andrés, Martín, Nacho i Missis) va estar parlant amb València Extra sobre els inicis, els somnis i el que els queda per viure...
Com va començar tota la història de Dvicio?
Ens coneixem de tota la vida, des de xicotets. Al principi ens ajuntàvem per a cantar cançons dels grups que ens agradaven, després comencem a presentar-nos a diversos concursos, la veritat és que no se'ns donava mal així que decidim prendre'ns-ho de debò. Va ser llavors quan vam conéixer al nostre mànager, després ens va venir l'oportunitat de signar amb la discogràfica i en 2014 traiem el nostre primer disc.
Quines han sigut les vostres referències musicals, de qui cantàveu eixes primeres cançons?
En veritat tenim una mescla per a Nacho, Misi i a mi (Luis) ens agrada molt grup com Coldplay, O2... en canvi a Andrés i Martín els va més la música llatina com Marc Anthony, Manà... este últim tal vegada siga el grup que tenim en comú. El nostre estil és la suma de totes eixes influències.
Quins rècords guardeu de la vostra època més amateur en el món de la música?
Del que sempre ens acordem és d'anar a un bar a tocar i que acudiren els nostres familiars i amics, de les nits que, de sobte, s'allargaven perquè estaves molt a gust... la veritat és que hem passat molts moments bons els cinc junts, les nits dels concursos, de nervis, de no saber que fer...
Una anècdota d'eixa època que recordeu amb més afecte?
Podria ser el primer dia que ens ajuntem per a tocar, va anar en una pista de pàdel, mira si fa temps que Martín no tocava ni el baix encara, solament feia els cors. També una altra que solem recordar va ser el primer vídeo que pugem a youtube, Misi no va poder venir a gravar-ho perquè estava treballant i va tenir moltes reproduccions...
En què us ha canviat la vida des del 2014 en el qual va eixir Justo Ahora, el vostre primer disc?
Ens ha canviat en tot. Hem conegut molt món, molts països, ciutats... la veritat és que ens hem allunyat una mica de la família i els amics, els trobem a faltar. No obstant això, és molt més senzill que abans doncs ara amb les noves tecnologies ens podem comunicar en tot moment, a més estan les xarxes socials i açò ens ajuda molt a seguir en contacte amb ells.
Varis són els vídeos que teniu gravats en pla casolans... com se us va ocórrer el primer d'ells, el de Enamorate gravat en el cotxe...
La veritat és que el tema ja sonava en la ràdio, va anar en els començaments de tot, va ser un d'eixos dies d'aturada en el que no teníem gens que fer i pensem a gravar el tema de forma casolana per a pujar-ho a les xarxes. La veritat és que ho gravem però no ho pugem de forma immediata, ho pugem quasi un mes després, tampoc li vam donar molta importància, i va resultar ser un boom en publicar-ho. Va ser alguna cosa totalment improvisat, amb la càmera del mòbil, vam fer tres preses, ens quedem amb la segona...
Quan va començar tot, pensàveu que anàveu a arribar fins a on esteu?
La veritat és que ho somies, sempre tens com una meta, penses que t'agradaria anar per Espanya de gira, a Mèxic... però no arribes a pensar en tot el que ens està passant. Estem vivint coses que mai havíem somiat, com per exemple anar a Tailàndia... i que allí ens seguiren les 24 hores del dia, quan arribem a Madrid vam haver de recapacitar i pensar si tot el viscut havia passat de debò, no ens els créiem.
Quin ha sigut el concert més difícil que heu realitzat?
El que vam haver de donar per als directius de la discogràfica abans que ens contractaren. Estàvem amb molts nervis pel que poguera ocórrer. Veus a 25 directius de la companyia, pendents de tu, és molta responsabilitat, mai havíem passat per un moment així. La veritat és que va ser tot molt bé i eixim molt contents amb el resultat però tal vegada eixe haja sigut el públic més difícil que ens hem trobat. Quan has d'actuar per a menys gent, en un concert íntim per dir-ho d'alguna forma, és pitjor, ens posem més nerviosos perquè els veus les cares, les seues expressions... Quan toques davant milers de persones no veus quasi res.
Què sentiu damunt de l'escenari tocant davant les vostres fans?
En l'escenari sempre intentem viure el moment, gaudir del concert i no pensar en el següent. Intentem transmetre el que som, la nostra música, cerquem que li'l passen bé, que gaudisquen doncs açò és el que més ens agrada.
D'on traieu la inspiració per a compondre?
Ens inspiren les nostres pròpies històries o la de la gent que ens envolta. El que ens ha passat, la qual cosa vivim. Per exemple, en este últim disc Andrés i Nacho són els que s'han ajuntat amb altres compositors a Miami per a fer composicions de forma conjunta. Després entre tot triem les cançons i resulta molt complicat triar perquè es presenten unes 50...
Un somni...
Viure tota la vida de la música que és la nostra gran passió...