Fa unes setmanes, vaig escoltar a una diputada en les Corts dir que tots, sí, tots, en masculí, estàvem en contra de la violència de gènere. Obvi. Crec que a ningú que milite en un partit democràtic i pertanga a les nostres institucions li semblarà bé que els homes assassinen dones. No va ser més que una frase buida que condueix al no-res. A quedar estancades en les condolences i missatges de repulsa en xarxes socials, o ni açò, perquè poc s'acorda el president del govern, Mariano Rajoy, de publicar algun esment quan, freqüentment, alguna dona és assassinada per un altre maleït masclista.
Per a una part de la nostra societat, i el que és més greu, per a molts i moltes dels nostres representants públics, la correcció política acaba quan no hi ha sang per mig. I em referisc al fet que mentre el masclisme mostra la seua cara més brutal, l'assassinat, existeix consens a l'hora de reprovar-ho. Però quan el patriarcat no estreny amb tanta força, quan només "ofega suaument", no solament no es critica, sinó que es passa per alt o fins i tot es ridiculitza als qui ho denunciem públicament.
Recentment, en el ple de les Corts Valencianes, vàrem debatre una proposició de llei per a modificar les lleis reguladores de les institucions de la Generalitat i garantir la paritat en els seus òrgans. Des del meu escó, i amb indignació, vaig poder confirmar que un parell de grups parlamentaris desconeixen el significat del terme violència política. Que no saben que perquè les dones puguem participar en els assumptes polítics i públics en condicions d'igualtat amb els homes, cal prendre mesures que acaben amb la marginació històrica tal com indica la CEDAW ( Convenció per a l'eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona ) en la seua recomanació general número 23. Que garantir la justícia en la representació en els òrgans de la Generalitat els semblava una mesura visual i no alguna cosa que es corresponga amb la realitat social, en la qual les dones som, ni més ni menys que el 50%. Van parlar de límits postissos, d'imposició. . . per ventura no és impostat un parlament format majoritàriament per homes? Viuen els partits Popular i Ciutadans en una realitat paral·lela en la qual la majoria de la població són homes? O per ventura quan parlen d'accedir a les institucions exclusivament per mèrit i capacitat insinuen que les dones som menys competents en la matèria i per açò estem en minoria?
No reconéixer que el sistema patriarcal ens exclou sense amb prou faenes fer soroll, que eixir de l'àmbit privat per a les dones és una autèntica carrera d'obstacles, que el reconeixement dels nostres drets no s'ha produït ni es produirà mai de forma espontània, és negar la nostra pròpia existència.
Fa poc més d'un mes, en comissió parlamentària, vaig ser increpada pels grups de l'oposició per exigir que els mateixos recursos que en el seu moment es van emprar en la lluita contra el terrorisme d'ETA es dedicaren ara contra el terrorisme masclista. Sembla que el consens i les bones formes s'acaben quan parlem de compromís efectiu, de canviar intencions per línies en els pressupostos generals de l'Estat.
I així, és com cada dia la desigualtat passa per sobre de nosaltres com piconadora. No solament ens maltracten les armes i els punys, també ho fan les paraules, fins i tot els silencis i per descomptat, els vetos no escrits.
Acabaré explicant que després de més de dos anys com a diputada en les Corts Valencianes, estic cansada d'escoltar "galanteries" cap a les companyes, d'aguantar floretes, de formar part de "rànquings sotto voce" que proclamen qui és la més bonica de l'hemicicle, de comentaris sobre la nostra simpatia i d'observar rotlles on es prenen decisions i en els quals poques vegades participa alguna dona. Perquè açò, encara que subtil, també és violència.