Quan arribem a la Delegació de Teatres, ens marquem com a prioritat tres qüestions: més exhibició, més producció i millor difusió de les nostres produccions pròpies. Fins a la nostra arribada a aquesta delegació, aquesta actuació se circumscrivia únicament al Teatre Escalante.
El Teatre Principal, si be era (i és) propietat de la Diputació de València, i malgrat tenir un conveni amb Culturarts pel qual se li atribuïa la gestió durant diversos mesos a l'any, la corporació provincial es limitava a cedir-ho a tot aquell que ho demanara. Poca gestió es podia fer si el pressupost de la Diputació per al Teatre Principal era de 0 euros. No era aquesta nostra idea de com cogestionar un espai que pensàvem havia de ser la Catedral del Teatre.
Conscients del ràpid de passen 4 anys de legislatura (Tic-tac, tic-tac) ens vam posar a treballar. Només arribar ens reunim amb els responsables de Culturarts, hui ja l’Institut Valencià de Cultura, per a traslladar-los nostra voluntat de cogestionar, per la qual cosa estàvem disposades a coproducir i a exhibir. En aquell moment encara no teníem ni pressupost, era el 2015 i els pressupostos, encara del PP, contemplaven 0 euros.
Han passat més de dos anys des d'aquella reunió (Tic-tac, tic-tac) i la col·laboració entre la delegació de Teatres i l’Institut Valencià de Cultura és cada vegada més fluïda i fructífera. Solament cal veure la programació d'aquesta temporada en el Principal per a veure que els canvis són més que substancials.
Tal com anunciem des del primer dia hi ha més producció i més exhibició, la qual cosa ha comportat que les cessions que abans es realitzaven s'hagen reduït a la mínima expressió amb el conseqüent desacord d'aquells que durant anys havien gaudit d'aquestes cessions. Unes cessions que a més es decidien arbitràriament pel diputat de torn perquè així ho establia l'ordenança vigent, sense cap criteri objectiu, alguna cosa pròpia d'altres èpoques. Encara recorde la conversa amb una senyora gens acostumada a una negativa, que no entenia que no se li poguera cedir el Principal perquè teníem programació pròpia el cap de setmana del que ella volia disposar, acostumada al fet que en aquestes dates mai hi haguera hagut programació abans.
Amb la impossibilitat, per pròpia utilització, de cedir massivament el Teatre Principal com es feia abans, era imprescindible un nou reglament perquè les cessions es realitzaren en funció de criteris tècnics, perquè des del primer dia em va semblar una barbaritat haver de decidir qui sí i qui no en funció únicament de la meua voluntat. Afortunadament ja tenim el reglament.
Sóc conscient del descontentament d'aquells que no van a veure concedides les seues peticions, però l'altra cara de la moneda és la satisfacció de veure que una producció íntegrament valenciana, com és TIC-TAC de Albena Teatre, coproducida entre la Delegació de Teatres de la Diputació de València i l’Institut Valencià de Cultura, han omplert el Teatre Principal durant quatre setmanes penjant el cartell de “entrades esgotades”, batent el rècord d'espectadors de tota la història de les produccions públiques. A açò veníem, la veritat, i ho volíem ràpid perquè quatre anys passen molt de pressa, ja saben: Tic-tac, tic-tac.