Deia Bárcenas que es trobava fort... I ahí estava ell, Luis “el cabrón”, com un senyor, més pito que pito, desafiant la premsa amb els seus silencis, alçant les celles... Imagine que eixe teatre aniria dedicat a intimidar més al Partit Popular i a ‘Eme Punto’ Rajoy que no pas als altres grups polítics que anàvem per feina. Òbviament, no va poder negar els seus papers, però, ais! Hi ha tants i tants noms que hi apareixen... I tants que n’han passat desapercebuts, molt d’ells valencians que han calfat o escalfen durant massa temps butaques públiques, a sovint sense fer res de profit pels interessos valencians.
De fet, un d’ells, el senador valencià Pedro Agramunt, porta en la cambra territorial des de 1993, el seu nom apareix en la comptabilitat en B i ja va estar involucrat en el un cas greu de corrupció, i mare del corder de tot el que ha esdevingut després: Naseiro contingo aprendí. L’última cosa que sabem del senyor Agramunt és que, forçat per Compromís i entre ells una servidora que es va posar d’allò més plom, va haver de dimitir del Consell d’Europa per un fosc cas batejat com “la diplomàcia del caviar”, que barreja el règim d’Azerbaidjan, drets humans i perles de beluga i que, fins i tot, el va portar a viatjar en un avió rus per a entrevistar-se amb Al-Assad, el dictador en guerra a Síria. I a tot això, al Senat, institució de la que també cobrava, no en sabien res, ni al Senat ni al Consell d’Europa.
Però encara que curiós i meritori d’una pel·lícula de gàngsters, no és l’únic. Encara queda molta gent per eixir a la palestra, no és només el marit de Cospedal, que tanta bilis li ha fet treure al Bigotes des de la presó, on està aprenent a “pochar”, sinó també altres prohoms que algun dia haurem d’esbrinar què collita feien soltant “mondongo” en Gènova 13. Ni que fóra una carnisseria. Després a una l’acusen de ser poc elegant quan dic estes coses des de la trona de les Corts. Però miren, la realitat supera la ficció.
I és que a les Corts Valencianes a voltes passen coses d’estes, que es creen comissions d’investigació per esbrinar fins on arriben les responsabilitats dels anteriors dirigents. I clar, quan et poses a lligar caps, a estirar de cordes -perquè més que fils són cordes d’amarrar vaixells- saps on comences, però no on acabes.
Recorde l’any que he dedicat a la Comissió de Savia, que pròpiament es deia “comissió per investigar l’adjudicació de places de residència de tercera edat a empreses d’accessibilitat social i en especial al grup Savia, de la família Cotino” (amb eixe nom, normal que abreugem) i em pose malalta quan visualitze el final de la Comissió, on el propi Cotino (el de “habré metido la mano, pero no la pata”) deia que estava més net que una patena.
Mentida! Ves tu ací que el seu propi nebot afirmaria mesos després, i en seu judicial, haver finançat il·legalment el partit de son tio (qui, a canvi, segurament li va ser molt procliu a l’hora d’omplir les residències de la tercera edat de les quals ell també era soci). Al mateix temps, a la sala del costat, compareixia Camps, molt elegant -com cabria esperar d’algú que s’ha assegut al banc dels acusats per qüestions de tratges-, negant qualsevol cosa i defenent la seua tasca “regalada” al Consell Jurídic Consultiu. Jo crec que eixe dia li pregunten el seu nom i menteix novament sense que se li arruguen les celles. Com el sr. Blasco, que des de la presó em contestava quan li interrogava que la meua “vehemència” no feia cap “mella en su ánimo”. A mi se’m portaven els dimonis de pensar en tot el que s’ha robat, i el tio encara volia tindre la raó. Això sí, algun efecte tindria eixa compareixença telemàtica des de Picassent, quan al dia següent escrivia una llarga carta en la que acusava Cotino d’haver prostituït la seua gestió. Sí home, Cotino, el que estava net com una patena i ara resulta que haurà de testificar per la visita del Sant Pare...
Tot lliga, tot està “atado y bien atado”, i hi ha qui té més culpa del que diu. Com Enrique Ortiz quan feia el paper demanant perdó per haver finançat il·legalment el Partit Popular, però que veges per on amb una multa insignificant es lliurarà, sense entrar a valorar com s’omplien les seues residències, o quins són els beneficis de Brugal o de Rabassa (d’on, per cert, s’extrauen les converses gravades en les que Ortiz -àlies “la polla insaciable”- i Vicente Cotino deien que anaven a omplir-se les butxaques ). De fet, el negoci de les residències va ser tan redó que dos individus experts a traure comissions en B de Bárcenas, en veure com els altres es forraven, van voler aprofitar-se del xollo i “traficar con abuelitos”, tal i com li vaig recordar al “yonki del dinero” quan va vindre a les Corts.
El ionqui no va poder negar els enregistraments que ell mateix havia fet, cosa que sí que faria Rus una setmana després. Això sí, va usar el gran hit del PP: “no m’enrecorde de res”. Es possible que ho oblidara tot, ja que el negoci de les residències i el pelotasso que varen pegar a Xàtiva es quedava curt al costat del que feien a Imelsa i les adjudicacions de CIEGSA amb Máximo Caturla, qui també ha vingut per les Corts en un altra ocasió.
I miren per on que comencem on ho havíem deixat, amb els mateixos actors d’opereta. Tornem al sumari del cas Taula, el de Benavent, on es compta això de “mil, dos mil, tres mil... dos milions de peles”. Ací torna a aparèixer cert senador valencià que encara avui gaudeix de l’honor d’haver estat el primer president del PPCV i que, per qüestions d’enregistraments no autoritzats, va eixir impune del cas Naseiro, juntament amb el mestre polític del senyor Bárcenas, un altre diputat valencià responsable –i culpable- de portar a “Luisito” per primera volta al carrer Génova 13 de Madrid, a treballar per al PP en consideració a favors prestats. I es que ja sabem que alguns actuen tal com diuen, amb una finalitat confessa: “he venido a política para forrarme”, tal com també apareixia al sumari de Naseiro. I es que, Naseiro, contigo empezó todo... Ara amb paciència i una canya, el que esperem és el final.