Ignacio Fornes, o Nach, va començar la seua carrera musical en els noranta. En una època en què la generació X evitava qualsevol compromís, este alacantí nascut a Albacete va començar a filar paraules amb bases i beatbox i es va convertir en un dels referents més importants del rap en espanyol. Les seues creacions narraven històries d'amor i criticaven a una societat sumida en una caiguda lliure que ara presenciem.
Conegut des d'Espanya fins a Mèxic i des de Mèxic a Xile, el raper que en el 2003 va enlluernar amb Poesia difusa i cançons com a "Desafío" i "Amor libre", acompanyat (feat) de la rapera Shuga Wuga, mai va cessar en la seua producció.
En 2005, quan va preferir cridar-se solament Nach, va llançar Ars Magna i des d'eixe moment va seguir el seu camí amb una mitjana de discos cada dos anys. Una delícia musical per als seus fans.
En este moment el cantant —ara també escriptor— està de gira per ciutats com Madrid, Barcelona, Bilbao i València per a presentar el seu primer llibre de poesia, Hambriento. El poemari recopila un conjunt de poemes que recorden a la música de l'alacantí però a una mica més enllà, alguna cosa que solament es pot dir en versos sobre el paper.
València Extra va conversar en exclusiva amb l'artista.
Eres un MC que va estudiar Sociologia. De què forma la teua carrera incideix en la teua obra poètica i musical?
El mateix que em va fer MC és la mateixa inquietud que em va moure a estudiar Sociologia. Jo crec que sempre m'he sentit atret, fascinat per la complexitat de la societat a molts nivells, i jo crec que eixa faceta que era investigar i veure, que és la que em va portar a estudiar Sociologia en la Universitat, també artísticament s'ha reflectit a voler, cercar, cercar, vore una mica les capes de com succeeix la societat i com ens comportem.
Miguel de Unamuno, Kavafis i fins i tot Eurípides són autors dels epígrafs del teu poemari. Detectes alguna influència d'ells en la teua creació?
No sé dir-te quina influència... Clar que m'influencien perquè des de fa anys llig determinats autors, i trie tot això que em pot aportar del que ells em donen, a nivell humà.
Tant Kavafis com llavors la generació del 27, autors com Jaime Gil de Biedma i Ángel González, i gent més jove. Hi ha gent molt jove fent poesia, Sara Buho, Javier Vela, Sara Gallardo, fins i tot gent alternativa com Ajo, com Betania, hi ha bastants que seguisc i llig i em marquen de determinada manera, i això es plasma en la meua forma d'escriure.
Nach va créixer amb Titó, Lírico i Arma Blanca. Penses que el rap en espanyol és diferent del que vas viure en eixa època?
Hui hi ha moltíssimes "branques", hi ha moltíssima gent amb coses molt més diferents. Els temps han canviat, la gent més jove percep el que ve d'els EUA, i nosaltres percebíem un rap de denúncia, rap social, amb menys mitjans i amb molta més intenció.
Hui dia preval el tecnològic, el digital, els efectes, tots els materials a nivells musicals, molt més modern. En la nostra època era tot més bàsic i això ho mantenia puro. Hi ha molta més informació, molt més impacte, són temps diferents.
Com l'ou i la gallina, què va ser primer? La poesia o el rap?
Per a mi va ser el rap... Però depén, perquè si anem a la meua infància més tendra, va anar la meua mare la que em recitava poesia, refranys, escenes de teatre, perquè ella va treballar en el bar del teatre durant tota la seua joventut. I això va ser la meua primera incursió per a adonar-me que amb les paraules es podien fer coses increïbles. Però després va ser el rap el que em va ficar en eixa actitud artística de poder creure.